No és com la papiroflèxia

La frase no és meva, algú ahir em va dir: ”La política no és com la papiroflèxia, que si no t’agrada pots viure perfecta-ment sense”. Gran veritat. La política no és maca: un s’hi enfada, insulta i és insultat, no et deixa dormir, t’enerva i et provoca atacs de còlera... És terriblement desagradable veure, i sobretot veure’t, perdent els papers per la polí ca. 

Per la polí ca perds amics i guanyes enemics. La política és lletja, provoca frustració individual i divisions col·lectives, però la política hi és. Pots fer veure que no, però con nua existint encara que tu la ignoris. I com deia Fuster: ”La política, o la fas o te la fan”. Llavors pot ser que un dia obris els ulls i t’adonis que et manen uns polítics que creuen que Kant és una marca de tònica. Pot ser que aquests t’hagin omplert el poble de rotondes i obres faraòniques, mentre als jutjats et tires anys i panys per resoldre qualsevol afer, o al metge la llista d’espera és tan llarga que quan et toca ja vas tard.

No volia parlar de política, volia fer un bloc amable, agradable i feliç. Veig que no me’n sortiré.

L'espiadimonis

Es pot fer teatre arriscat i bo. Es pot ser contemporani i intel·ligible. Es pot ser de Reus i de primera divisió, encara que a algú li pugui semblar el contrari, tu ja m’entens. Ramon Gomis va estrenar al Bartrina el seu Espiadimonis a mitjans de febrer, abans d’assaltar el Teatre Lliure a finals de mes. Gràcies a una atenta alineació del director Iban Beltran, el text de Gomis agafa la perspectiva correcta per tenir la profunditat que li pertoca. No era fàcil. Gomis juga amb unes peces tan subtils, tan minimals, que podien fàcilment passar inadvertides. Per fer-ho difícil, Beltran arrenca el públic de la platea i el situa a banda i banda d’escena, i no esdevé una acrobàcia de direcció, sinó que és la manera de fer que l’espectador entri en l’arquitectura humana que disposa Gomis. L’espiadimonis és un text dur perquè és detalladament real. Potser l’única metàfora de l’obra és l’espìadimonis: les nostres vides són com el seu vol caòtic, curt i difícil d’entendre.

Darrere d’un doble triangle amorós s’hi amaga la realitat de la nostra època en la que hem barrejat al mateix pot: amor, sexe, poder, feina i instint de supervivència. Però l’obra no és moralitzant ni carca: el perplex professor Jové, que interpreta Joan Anguera, tot i ser d’una generació anterior i tenir un èxit professional envejable no és de bon tros menys infeliç que els altres personatges. De fet la vampirització que exerceix sobre la seva nova becària Ela, una notable Alba Pujol, sembla que se li gira en contra i que ell passa a ser la víctima d’aquesta brillant, innocent i despietada damisel·la. Tanca aquest primer triangle la secretària del doctor, una Muntsa Alcañiz que sembla que hagi fet un pacte amb el diable del teatre ja que està esplèndida com mai. Aquestes dues dones conformen el segon triangle amb Verònika, que sembla jugar al millor postor sentimental. Quatre individualismes en discòrdia: parella, família, comunitat, poble, societat i també felicitat són termes aliens a aquests congèneres contemporanis.

Com d’altres peces de Gomis el fosc ens deixa a mitges i l’obra queda amb el final obert. La vida, caòtica i desordenada, també ho té això: no s’acaba quan toca.

Publicat a la NW el març de 2012

Cançó improvisada a Reus

El dissabte 28 de gener,  la revista Caramella i Carrutxa, van organitzar la primera Mostra-Taller de cant improvisat dels Països Catalans a la Palma de Reus.

Més de 150 persones van assistir, i participar a aquesta mostra-taller de cant improvisat. Una quantitat realment exitosa per dues raons: la primera perquè tot i ser una realitat viva en diferents parts del país, a Reus i comarques el cant improvisat havia passat al record més recòndit; i la segona, a les trobades de cant improvisat no hi ha diferenciació substancial entre públic i actors, o sigui que gairebé tothom que hi assisteix acaba provant d’improvisar quartetes i per tant també és protagonista. De fet ningú no va pujar a l’escenari de la Sala Polivalent de la Palma en tota la jornada. Tot i així, sempre hi ha mestres destacats de la cançó improvisada que precisament es van donar cita a Reus. Per cantar jotes va haver-hi l’Artur Gaia, el cec de Quico el Cèlio, el Noi i el mut de Ferreries. Les nyacres, corrandes i garrotins anaven a càrrec de Ferriol Macip, coronat rei de les nyacres al per segon any consecutiu a la trobada de cantadors d’Espolla. L’especialista en l’acompanyament instrumental era Carles Belda, del conegut i mític grup Pomada. Josemi Sánchez i tota una colla de valencians van fer una demostració del virtuós cant d’estil i albaes. 

Malgrat el fred hivernal que es patia dins de la Sala Polivalent, tallers i ponències van tenir lloc durant tota la jornada i els cants improvisats, i les rialles que els acompanyen quan estan ben trobats, es van allargar fins ben entrada la nit després d’un sopar de bou i arròs servit a la mateixa sala pel Casal Despertaferro.

L'incendi dels Pirineus

En flames esclatava nevat lo Pirineu Diu Jacint Verdaguer a L’Atlàntida.

Avui s’han declarat incendis al Pirineus. Precisament el Cant Primer de L’Àtlantida, un dels nostres poemes èpics per excel·lència, és “L’incendi dels Pirineus”.

I avant, ronca, assaïna i udola, amb sa alenada
cremant com teranyines los núvols de l’hivern;
de cingle en cingle, passa les valls d’una gambada,
vessant-hi com un cràter les flames de l’infern.

Aquest incendi mític va ser provocat pel monstre Gerió, un gegant de tres caps que havia conquerit la Península i que en darrer terme havia arribat a Catalunya i aquí perseguí a Pirene, la darrera descendent de Túbal, el primer Rei d’Ibèria instaurat per Noè després del Diluvi. Com que Pirene es refugià als espessos boscos que hi havia la zona dels Pirineus; Gerió, el monstre de tres cossos i tres caps però amb una sola voluntat (com la pàntomima de la separació de poders) va incendiar de punta a punta aquests boscos. Hèrcules que era a la Provença veu les flames i arriba per rescatar a Pirene de les flames, però aquesta mor, no sense dir-li les seves darreres paraules. Hèrcules promet venjar-la i fa una sepultura de pedres gegantines a Pirene, una de tan alta i tan gran que seran els cims dels Pirineus, i bateja aquesta serralada amb el nom de la princesa, Pirene, la serralada de foc.  I sense gaire repós, Hèrcules fundarà Barcelona i matarà Gerió, però aquesta és una altra història.  Tot i que les històries es repeteixen.

Gosar parlar de Ferrater

Quan va esclatar la guerra, tenia catorze anys. Gabriel Ferrater, potser el més gran poeta de les lletres catalanes del segle XX, va néixer i va criar-se a Reus enxampant els pitjors anys que ha conegut la ciutat. Tot i ser un monument de la literatura universal sembla que tots plegats ho haguéssim oblidat, la dictadura de la mediocre actualitat mana. Però al Centre de Lectura, el lloc on el xiquet dels Ferraté feia de les seves per la biblioteca, gosen parlar d’ell. La setmana vinent tindrà lloc a Reus el Seminari Gabriel Ferrater: gosar poder. Hi prendran la paraula els que més en saben: Jordi Julià, Xavier Amorós, Ramon Gomis i Josep Murgades. Per no quedar-se només amb aquests actes acadèmics també han preparat una exposició, un passi de documental, recitals, espectacles, una ruta literària pel Reus del Gabriel Ferrater…

Tot plegat tindrà continuïtat amb un arxiu propi del poeta al Centre de Lectura. Com deia aquell, “la veueta” em diu que tot i tenir un cartell de luxe, tot plegat està organitzat amb un pressupost irrisori. Feina, intel·ligència i complicitats poden més que la manca de diners, l’excusa recurrent avui dia, tot i que paradoxalment mai no hi ha hagut diners per a la cultura.

Per uns dies la poesia de Ferrater ens ajaçarà al cor d’un avellaner, mentre el país està al caire d’espetegar revolta i contrarevolta.

Publicat al Punt el 6 de març de 2012