Deia la Dharma en no sé quin concert
que ser agraïts és de ben parits. Doncs a això vaig. Precisament per Sant Pere, per l’enardiment d’ànims i la calor,
els reusencs ens estimem i ens odiem de manera desproporcionada. De la mateixa manera
que diem les mil meravelles d’una persona, podem estar planejant fotre una
garrotada -que no passa mai de
la boca- a algú altre, o com passa més sovint, acordar l’expulsió d’algú d’un
element festiu per comportaments impropis de la camisa que es vesteix.
En
primer lloc gràcies al Josep Baiges pel seu apunt El Jueu del Raval i un Boucom cal, en el qual lloa desmesurada-ment la meva capacitat poètica. Primer em vaig
pensar que això de lligar la meva persona en el mateix article amb el Jueu del
Raval era una broma del Josep referida al meu semí c apèndix nasal. Res d’això,
al peus del Sr. Baiges, només aclarir que els versos de Dames i vells no els
faig només jo, sinó que pel cap baix hi ha una catorzena de caps pensant en les
barrabassades que diem. De la mateixa manera que darrera les activitats del Bou
hi ha una bona colla de pencaires, seria injust que el mèrits, i també els
demèrits, caiguéssin només en un sol mortal.
Per
altra banda també vull agrair a tots els que m’heu felicitat per l’entrevista
impossible al Gegant Indi que m’ha publicat la revista NW. També
felicito a la revista per haver-me triat, haver-me fet confiança i haver tingut
aquesta brillant idea que, gràcies sobretot a les fotos del Carles Fargas, ha tingut tant d’èxit.
Fets els agraïments personals pertinents, disculpeu si en deixo algun, con nuo amb aquesta crònica fes va.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada