Es
ven el mas on va viure Gabriel Ferrater, el que té al costats els avellaners al
cor dels quals s’hi amagava quan era jovenet. Hi ha especialistes de Gabriel
Ferrater que us en poden parlar molt millor que no pas jo. Només en sóc un
lector reincident i no m’atreveixo a fer gaires afirmacions sobre aquesta
figura cabdal. L’únic que us puc dir és que els seus versos em remeten sovint
al paisatge ben conegut, al gust de les mores negres i al soroll que fa la
pinassa quan la
trepitges. El Picarany és una de les vessants del sud del
Puig d’en Cama. Situada a la solana, és una de les parts més amables de la
muntanya tot i que també té força pendent.
Isabel
Olesti a Núvol parla de la reobertura que va aconseguir d’aquest espai, encara
que fos circumstancial. Una cita que em vaig perdre, però David Figueres no.
Una mostra d’aquest mas i les
experiències viscudes ens les explica Amàlia Ferrater, germana del poeta, al
documental Metrònom Ferrater:
Ramon Gomis parla d’aquest mas a El
Gabriel Ferrater de Reus:
”El Picarany es va acabar de construir segons les
indicacions de Ricard i Amalia Ferraté Soler l’any 1925, quan el Gabriel tenia
tres anys. Encara es conserva, en bona part tal com era quan pertanyia als
Ferraté Soler. És una masia encarada al sud-oest, voltada d’una tofa important
de bosc, en un dels vessants de la riera del Picarany que recull les aigües que
procedeixen del puig d’en Cama, de 718 metres d’al tud. Des del mas es divisava la
plana del Camp fins a la mar de Tarragona i Salou. Al secà, els conreus de
vinya i les marjades de garrofers i algunes oliveres s’alternen amb uns jornals
d’avellaners allà on un minat ha permès de regar i, al peu dels costers, per
bosquines de pineda blanca i brolles d’alzines, de marfulls, de brugueroles. El paisatge vegetal
no ha canviat amb el pas del temps; en canvi, alà on els Ferraté observaven
alguna construcció aïllada, un mas amb rafal i palmera, ara hi ha
urbanitzacions adotzenades que empastifen la panoràmica.
El
mas del Picarany té molta aigua. Els minats que el travessen porten aigua
llunyana, dels vessants de la Mussara, de la serra de Prades. Quan, en un
parell d’ocasions, la sequera va estroncar els canalots de les fonts públiques
de Reus i s’imposaren severes restriccions d’aigua als ciutadans, Ricard
Ferraté, per tal d’alleugerir la situació, va oferir els cabals dels minats del
Picarany a l’ajuntament de Reus. En un país de secà això diu molt a favor de la
qualitat de la finca i de la generositat del seu propietari.
Per
al meu gust, però, el mas Ferraté ? com algú també anomena el Picarany? queda
una mica enxubat. Encara que estigui en un pendent i que tingui una bona vista, el
bosc hi és excessiu, ofega la casa. És probable que, instal·lats allí, els
Ferraté Soler tinguessin la sensació de trobar-se aïllats del món, i que això els
agradés.”
I per acabar aquest incomplet
apunt, un emotiu vídeo de l’Amàlia Ferrater referint-se al Picarany.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada