Jornada Josep M. Pujol: albes, rondalles, helvètica i l’oralitat del Rei en Jaume

Ahir vaig fer una excepció, em vaig saltar el mil·limetrat horari que cal seguir per tal de complir amb la família, la feina i la formació con nuada per a assis r a la Jornada acadèmica en memòria de Josep M. Pujol que es va fer a la Sala de Graus del Campus Catalunya de la URV.

  

Josep M. Pujol (Barcelona 1947), va anar-se’n d’aquest món aquest estiu, i ahir el Departament de Filologia Catalana va voler vol honorar la seva memòria i fer conèixer el valor de les seves aportacions i del seu mestratge. Josep M. Pujol era un primera espasa en tres àmbits molt concrets i que ahir es van repassar.

Els organitzadors van tenir la delicadesa de començar amb una albada dedicada al Josep M. cantada per l’antropòloga Josefina Roma.

La Carme Oriol ens va parlar de «L’aportació de Josep M. Pujol a l’estudi del folklore.» Pujol, de la mà de Jaume Vidal Alcover, va ser un dels pioners en introduir l’estudi del folklore com a disciplina universitària, i proposar-ne definicions que ens permeten diferenciar què és clarament folklore i què no. Segons Pujol el folklore -i no ho dic amb paraules textuals- és un tipus de comunicació que agafa la forma artis ca per a resoldre un problema específic. O sigui, jo a la meva filla li explico un conte mentre li dono el sopar perquè així la tinc distreta i li puc encolomar cullerades, o també, l’albada que ens va cantar la Josefina Roma ens va servir per a trencar el gel i per a glossar les emocions i records que tenim de Josep M. Pujol.

Qui canta, els mals espanta

qui plora, els seus mals augmenta

A banda d’això, també ens van recordar la gran tasca de Pujol en la catalogació de la rondalla, una feina que perviu en la feina diària de l’Arxiu de folklore i del cercador de la Rondalla Catalana Rondcat, així com la preocupació que va tenir en donar a conèixer al món aquestes recerques. A banda dels estudis en si, també es va preocupar de traduir-los i de remetre’ls a certes universitats estrangeres. Aquesta darrera feina és una feina que gairebé sempre ens queda pendent en aquest país. 

Albert Corbeto ens va parlar de les aportacions de Josep M. Pujol en el camp de la pografia, en el qual han quedat llibres imprescindibles com Orto pografia fet a quatre mans amb Joan Solà. Per saber la seva tendència queda clara la seva col·laboració a l’exposició ”Helvè ca, una nova tipografia?” i els seus comentaris despectius -només malparlava

de les tipografies- cap a la Times New Roman que titllava de ”mula”. Val a dir que sempre ens recomanava la Garamond.

Xavier Renedo ens va parlar de «Josep M. Pujol, medievalista: fets, papers i paraules.» i sobretot a la seva tasca ingent per a entendre El llibre dels fets de Jaume I. Pujol, estudiant les paraules del Rei des de la perspectiva de la Lingüística Cognitiva i la Sociolingüística, va apartar el Llibre dels fets del paquet de ”Les quatre grans Cròniques” que vam estudiar a l’institut, i el va situar com un llibre únic, que fou explicat, més que no pas dictat. Des d’aquest prisma, s’enten perfectament que al llibre hi hagi barreja de llengües, el Rei havia estat criat en occità, francès, català i aragonès, i per dona havia tingut una castellana, una hongaresa i una navarresa, i tanmateix la cort a la qual explicava els seus fets tampoc era monolingüe. Xavier Renedo va demanar amb vehemència que s’apleguessin tots els ar cles esparsos de Pujol. La mort ens ha privat del seu projecte d’edició crítica del Llibre dels fets, obra que ens hauria permès entendre-la com una singular mostra de l’oralitat en una cort medieval. Per aquest motiu, entre molts d’altres, és imprescindible una Opera Omnia de Josep M. Pujol, un mestre que donava categoria a la nostra cultura.