Fa anys vaig fer el guió d’aquest documental Reus als
anys 40. Records d’una ciutat sobre pel·lícules antigues de Josep Bové. Un autèntic luxe poder treballar al costat de Juan Desafinado, Pedro Nogales i companyia.
Podeu veure’l sencer aquí. http://blip.tv/play/AYHo2ioC.html?p=1
dijous, 28 de febrer del 2013
dimecres, 27 de febrer del 2013
La primera -suposada- vida de Claire Danes
Claire
Danes és la protagonista de absoluta de Homeland, la sèrie que actualment
arrassa en críítica i en públic. Claire Danes no ha sor t del no res, als quinze
anys ja va guanyar un Globus d’or per My so-called life, la millor sèrie que
s’ha fet mai sobre adolescents. Tot i que... siguem sincers, una sèrie
d’adolescents, per bona que sigui, mai és una excel·lent sèrie.
My so-called life, la van passar
al canal 33 amb el nom de Si això és vida!. Una sèrie que donada la tirada que
té aquesta
actriu, actualment carregada de premis, potser podrien reposar. Mirar-la no és
una pèrdua de temps en absolut. És fort veure que una bona
actriu neix, més que no es fa. Claire Danes que ara és fantàstica ja era molt
bona als catorze
anys. A banda d’això la sèrie té un molt bon guió i uns correctes secundaris.
Aquesta sèrie era l’an -Beverly Hills, 90210 Sensacíon de vivir i així
li va anar.
My
so-called life retrata amb un realisme fotogràfic la vida dels adolescents, i
per ser més precisos, la vida del adolescents post Generació X, de la primera
meitat dels norantes. Les robes grunges, les noies vestides de la manera més antifemenina de la història i els nois amb indumentària de cantant de rock. Aquesta
sèrie retrata tant bé aquella època que fins i tot el protagonista masculí de
la sèrie, Jordan Catalano (Jared Leto), va donar nom a la recentment batejada
generació dels que vam néixer entre el 1977 i el 1981.
Homosexualitat
amagada, armes a l’ins tut, alcoholisme, fracàs escolar, immaduresa... Uns
temes i un tractament que superava l’esquema clàssic de sèrie per a
adolescents, de fet, la majoria de temes quedaven oberts, no hi havia la Gran Solució , ni el
tancament defini u de la problemà ca, ni la sentència que revelava la veritat. Com a la
vida real, els problemes arriben per a instal·lar-s’hi. De fet la sèrie tracta
sobre aquests problemes i la seva no-resolució. Fins i tot a l’episodi 12 fa
servir el sonet 130 de Shakespeare per a definir-se com el que és: una
imperfecció que es fa estimar.
Els
personatges tampoc eren cap meravella, la protagonista era una cagadubtes que
es comportava com una escal-fabraguetes amb Brian (Devon Gumemersall) el nerd
calçasses del seu barri. El protagonista masculí, Jordan Catalano era el xic guapo amb molt de múscul i poca matèria gris, però lluny de l’estereotip, es
descobreix que tenia un greu problema d’aprenentatge que cap professor de l’instititut s’havia preocupat per a descobrir ni per a tractar. També hi ha una filla
d’una família desestructurada que és addicta a tot, un gay que no surt de
l’armari com ningú ho feia als 90, una nena pija i estudiosa que folla com el
gall de la Passió, uns pares desconcertats, els quals ella porta els pantalons
i ell -al las!- està a l’atur...
Tot plegat massa poc dirigit al
públic adolescent, i amb massa temes adolescents perquè en aquella època pugués
interessar al públic adult. Va ser cancel·lada a la primera temporada. Tot i
tenir excel·lents crítiques, l’audiència era baixa. Però sembla que el que va
fer que aquesta sèrie es tanqués definitivament va ser que la intensa
intepretació de Claire Danes va estar a punt de fer-la petar. Ella, amb molt
bon criteri, va dir que ja n’havia tingut prou. Amb tot això aquesta bona sèrie
va acabar massa prematurament, però la va convertir en una sèrie de culte.
dilluns, 25 de febrer del 2013
El Cós de Sant Pere (II)
Han
passat cinc anys des que vaig parlar del Cós. Va haver-hi un intent de
recuperació que va acabar desembocant en els Cóssos, que més que ser el Cós
pròpiament dit, va esdevenir les també tradicionals cucanyes que es feien i es
fan per Sant Pere.
A això del cós, Antoni de Bofarull al llibre Costums que’s
perden del 1880 li dedica un capítol sencer, i en diu: ”Aquesta paraula es
contracció de una altra antiga que explíca més, cors, y que té l mateix
significat que una castellana an tiquada en una de sas acepcions coso, pus las
dos volen dir cursó carrera, es dir, cosa de córrer”.
Això mateix, una cursa, com tantes se
m’estan posat de moda darrerament. Bofarull ens descriu la cursa i ens explica els premis que rebien els guanyadors:
Imatge extreta de 1.000 imatges de la
història de Reus d’Albert Arnavat
”los que en aquell volen péndrer part, acuden al punt de
ahont se parteix, punt ahont se guardan reunits, y alguns ostentantse en
perxas, tots los premis ab que han de ser gradualment recompensats los que
primers tornen allí de ahont han sor t, y són los tals premis, generalment
segons costum, una badella ( [...] un moltó, un parell de pollastres o
gallinas, una coca y finalment... unas sebas! junt ab las que, a vegadas, hi va
l’accéssit de un porró de vi.”
I
tot i que no ho explicita directament, podem imaginar que la sortida i
l’arribada era la plaça
Mercadal ja que ”tornavan á entrar en la plassa ó en lo
lloch ahont hi havia ’l cap del còs, es á dir, allí ahont s’havia comensat”. De
fet la fotografia que va sor r publicada al llibre 1.000 imatges de la història
de Reus d’Albert Arnavat, veiem el Cós al seu pas pel Mercadal. Un document
excepcional, per cert, ben poques vegades s’han trobat imatges d’elements
patrimonials desapareguts.
Tampoc
ho diu, però pel que explica Bofarull podem deduir que la cursa no era curta,
sinó que devia tenir mitja distància, ja que explica la tàctica del ”célebre
Berruga”, que devia ser el guanyador habitual, i que deixava que els altres
corredors prenguessin la inicia va i ell ”no’s llensava ab furia al pendrer la
envestida” i quan cap al les darreries del cós aquests ”treyan un palm de
llengua” el Berruga feia un canvi de ritme ”donava una apretada” i els vencia.
A la Petita història de l' esport a Reus Ezequiel Gort, aquest ens diu que el Cós eren tres tombs de ravals.
Val a dir que devia ser un acte molt popular, tant per la
gernació que es veu a la fotografia com per la descripció de Bofarull del
guanyador: ”sent la aparició del primer vencedor un truinfo sino com lo de
Céssar entrant en Roma, al ménos com lo de un gran gladiador ó áuriga [...] pus
era saludat ab un crit unánnime y ab un repicament de mans universal”.
A Banda de Bofarull, trobem altres referències al Cós de
Sant Pere, en una acta del
municipal de 1756 es descriuen «las festas que feyan los barris a las Capellas
de los respectius portals, y casi tots los demés carrés, a las que, casi sens
altre concistència de tals, que la del nom, també prac caven, més pròpiament
eran diver ments humans que no dedicació y consegració de cultos als sants;
puix lo que merament concis an era [...] fer sorteigs, o cossos, de xics i
grans, ab premis de pollastres, gallinas y anyells, que, per haver de córrer
aquells del tot desnusos, y estos ben poch ves ts, no deixan de ocasionar algun
escàndol y profanitat.»
Al Diari de Tarragona de 24 de
juny de 1868 explica que pel dia de Sant Pere: ”Las fiestas empiezan realmente
el dia 28, en el cual se distribuirán a los pobres de aquella ciudad un crecido
número de raciones de pan, arroz y carne para que se alimenten en los tres dias
de la fes vidad. [...] El 29 será la fiesta religiosa en la parroquial de San
Pedro con o cio solemue y panegírico, habiendo después corrida de Cos, juegos
de cucaña, bailes y iluminaciones, teniendo lugar á las 6 y media de la tarde
la procesión del patrono San Pedro”.
També al Diari de Tarragona del 17/03/1876 explica que en
les festes que es preparaven per a celebrar el final de la tercera Guerra Carlina
es faria: ”Al medio dia tendrá efecto una corrida de hombres, llamada «cós,»
cuyos premios serán opoítunamente designados; y las torres y «Xiquels de
Valls,» demostrarán su maestría en su di cil come do”.
I
al Diari de Tarragona el 07/08/1863 per unes fetes d'agost: ”Mas no cias sobre
las fiestas del próximo domingo.— Aguardando la inserción del programa, nos an
cipamos á comunicar lo que acerca de estas fiestas hemos averiguado. Parece que
habrá juegos de sor ja, cós, repar ción de cocas, fuegos ar ficiales, músicas,
bailes, adorno é iluminación de calles y gran función en el Euterpe”.
Etcètera etcètera...
Això del Cós no çés res d’estrany ni d’exòtic. Una cursa a
peu com tantes i tantes n’hi ha, només que durant unes dècades aquest Cós va
estar situat per la Festa
Major de Sant Pere com un dels actes centrals d’aquesta
festa.
dijous, 21 de febrer del 2013
Missa pagesa
El darrer dia d’aquest gener
Òmnium Cultural ens va convidar a una peculiar cita al Teatre Bràvium. Els culs
inquiets del nou casal de la plaça del Prim ens proposaven una Missa pagesa, sobre un poemari de Dolors
Miquel, que va guanyar el cinquè premi de Poesia Sant Cugat a la memòria
de Gabriel Ferrater l’any 2005. Val a dir que
sempre que servidor entra en un espectacle de poesia pateix per si no s’acabarà
adormint com un angelet. Si una virtut té Missa
pagesa és que això no passa. Al contrari, la major part de l’obra tens més
la sensació d’estar a la cuina d’uns amics preparant un sopar entre birres que
no pas en una platea d’un teatre. El fil conductor de Missa pagesa és un conill. Sí, un conill a la cassola amb farigola
que al final de l’obra actors i públic endraparan. Amb el conill coent-se
entremig d’efluvis que fan raucar els ventres dels presents, l’actor i actriu
de Nozomi 770 Teatre oficien una missa laica que consagra els plaers terrenals.
I mentre jo em preguntava si una paròdia d’una missa catòlica a aquestes
alçades és provocador, un espectador que als cinc minuts d’obra va agafar la
porta del Bràvium em va respondre sense paraules. Entre salms, oracions i
xalamenta general, el poemari va passant amb una fluïdesa poc vista en cap
recital. Fins i tot algun poema es clava precís com una sageta, però hi ha un
moment concret en el qual l’actriu ens escup un poema, i entre tots els
penjaments que ens dedica, ens engalta la galanteria “prostituts del quedar
bé”. D’acord doncs, no quedaré bé, ells ho han demanat: Darrere tota aquesta
barrila hi havia gaire cosa més? La resposta la dono jo mateix sortint per
petaneres: a banda d’aquesta Missa pagesa
no hi havia gaire cosa més perquè ni Teatre Bartrina ni Teatre Fortuny tenien
presentada encara programació. O sigui, que a falta de pa bones són coques... o
conill.
Publicat a la NW de febrer de 2013
Publicat a la NW de febrer de 2013
dissabte, 16 de febrer del 2013
Solemnitats del Seguici, i ja en van dos
El seguici Festiu de Reus, tal com el veig jo, es composa
dels elements que surten durant a la Festa Major. El 90 % d’aquests són els que participen a les propcessons, però n’hi
ha una quants que no hi participen i surten altres dies i altres hores. Normalment no actuen mai junts. Només en casos
comptats. Quan es dóna aquesta circumstància, és allò que abans anomenaven
Solemnitats.
El 5 de juny de 2010 va haver-hi 24 colles fes ves que van
sortir a celebrar que la
Festa Major de Sant Pere havia estat declarada Festa
Patrimonial d’Interès Nacional per la Generalitat. El Bou ,
la Cabra, el Canó i Dames i Vells es van sumar a les colles que habitualment
surten a les processons i van fer una ballada conjunta a la plaça Mercadal.
Aquest diumenge 17 de febrer seran 23 les colles que es
desplaçaran a Barcelona per a participar a les Festes de Santa Eulàlia de
Barcelona. A banda dels 21 elements de les processons, el Bou i Dames i Vells
també participaran de la festa i faran una cercavila al mati de tarda una tanda
de lluïment a la plaça de Sant Jaume. Un exemple de la vitalitat associativa i
festiva de la ciutat.
Oidà.
diumenge, 3 de febrer del 2013
Reus capital glosadora del Camp
Divendres al Casal Despertaferro
vam tenir una nova vetllada de cant improvisat: corrandes, gloses menorquines,
garrotins i jotes van fer cantar i barrinar a una cinquantena de persones. I el
calendari ja ha donat un tomb sencer des de la trobada de cantadors i
cantadores dels Països Catalans a la Palma i es pot dir que la llavor de la
glosa ha crescut al Camp. Potser l’haurem d’abonar amb noves propostes: cursets
de jota, vermuts glosats... Segueix...
Hi
ha una dita que diu: ”un poble que canta és un poble que viu”. Vius ho estem,
però sobretot un poble que canta és un poble que es comunica, i això, en uns
temps que semblava que només sor em de casa per anar a un bar a callar tots -o
cridar monosíl·labs- davant d’una pantalla en verd gespa, doncs és molt.
dissabte, 2 de febrer del 2013
Els balls parlats a les processons, la quadratura del cercle
Diumenge passat vaig participar conjuntament amb vint-i-tants
grups fes us reusencs més, a la processó cívica que es va fer per Santa Eulàlia
a Barcelona. Jo participo en Dames i Vells, un ball barlat, que és un gènere
maltractat pel temps i per les visions simplistes de les nostres festes. Els
balls parlats són el germà català de la Commedia dell’Arte italiana o de les
obres que Shakespeare feia al Globe, però amb la gran diferència que no vam
tenir cap escriptor de balls parlats que arribés a la sola de la bota de
Shakespeare, ni tampoc hem tingut la capacitat de vendre fantàsticament bé el que
fem, com fan els italians.
Dames
i Vells de Reus va participar en la seva primera processó des del segle XIX i
ens en vam en sor r, ja explicaré com.
Els
balls parlats barregen música, dansa i paraula, per tant en ple segle XXI
resulten difícils d’encaixar dins una processó. Avui dia fem els balls sencers
en carrers o places determinats però no acostumen a integrar-se en cap mal
anomenat Seguici.
Dames i Vells de Tarragona i Reus
habitualment no participen a les processons, el de Malcasats de Vilafranca només balla,
el de Vilanova surt per Carnaval... Els nostres balls parlats no encaixen en el
patró actual i en canvi els dels nostres besavis sí que ho sabien fer,
què ens hem perdut?
Al
segle XIX s’han recollit casos en els quals hi ha hagut processons amb 22
danses, bona part d’aquestes parlades. També s’han conservat textos d’aquests
balls parlats, la representació dels quals podia durar més de mitja hora. Com
ho feien? Els antics folkloristes ens parlen molt dels arguments dels balls i
dels caràcters que els representaven però mai ens parlen de la mecànica que
feien servir.
Evidentment
no aturaven la processó durant mitja hora per a fer la representació sencera.
Tampoc sembla plausible que només ballessin durant tot el recorregut. Sembla
que hi pugui haver tres possibilitats:
1.- Que fessin un tràiler de l’obra
sencera.
2.- Que fessin els millors moments de
l’obra.
3.- Que durant tot el recorregut
anessin representant l’obra a trossos.
Anem a pams:
1.- Un tràiler de Dames i vells és el que vam fer l’altre
dia a les Rambles. Escènicament funciona. L’espectador en cinc minuts veu
actuar a tots els personatges i pot entendre l’argument de l’obra. Pot
funcionar com a solució en ple segle XXI. Llavors entre tràiler i tràiler els
actors poden fer les coreografies del ball, o bé fer cubanades com naltros vam
fer l’altres dia, sempre que es trac d’un ball sa ric. Ara bé, això dels tràiler
és molt actual, dubto molt que fos la manera de solucionar-ho del passat, però
en tot cas és una manera de fer-ho avui dia.
2.- Els millors moments es poden fer si el públic coneix
l’argument del ball parlat. A Reus tothom sap la història de l’Aparició de la
Verge de Misericòria, a Torredembarra la de Santa Rosalia ,
també són conegudes les aventures de Serrallonga... Per tant anar repetint aquí
i allà els moments culminants de la història, com seria quan el personatge diví
obra el miracle, o quan el protagonista profà mor, o quan té lloc la batalla
final... Això lligara molt amb la manera de fer teatre del passat, uns temps
ens els quals els actors podien repetir dalt de l’escenari tres, quatre, cinc
vegades les escenes que eren més aplaudides pel públic, encara que fossin de la
mort del protagonista.
3.-
Que durant tot el recorregut anessin representant l’obra a trossos, i el com
ens ho explica Josep Bargalló al seu bloc: ”els diàlegs s’estructuraven molt
esquematitzats; es representaven de manera itinerant per carrers i places – cada
nova escena o nou diàleg venia seguit per un moviment coreogràfic que servia
per dur el ball a una altra plaça o a una cantonada-, tot i que l’escenificació
completa s’executava en un indret concret, el mateix cada any”. O sigui que els
balls parlats també introduirien la mímica, potser com les moixiganges del
Penedès, amb aquesta solució tindríem una peca dramàtica gairebé total, enriu-te’n
tu de l’òpera.
En
tot cas opcions per a poder reincorporar aquests balls a les processons les
tenim. Una altre debat és si val la pena. Tindria sentit Dames i vells en la baixada
matinal a Misericòrdia, el recorregut de la qual gairebé tots són famílies amb
canalla? No. Tindria sentit qualsevol ball sa ric precedint la -potser massa-
solemne processó del sant o santa de la població? No. El que queda clar, és que
en solemnitats o ocasions excepcionals, qualsevol ball parlat pot integrar-se a
la comitiva amb total naturalitat, si opta per un d’aquests tres punts.