The Office: la incomoditat aliena

Vaig estar a punt de deixar-la, però quan vaig enganxar-li el sen t em vaig fer un incondicional de Ricky Gervais, l’alma mater d’aquesta sèrie i d’Extras. Ricky Gervais és el nou Rowan Atkinson de Mr. Bean, però enlloc de ser un personatge naïf que viu al seu món, Gervais interpreta a l’idiota que tenim al costat i que es creu graciós. A més a The Office interpreta a aquell director de secció o de departament que ningú sap com ha arribat al seu lloc amb el poc suc que llisca dins el seu cap.


Els americans han fet una versió una mica menys rasposa que la britànica. Preu per preu millor la història original. Dues curtes temporades on la imbecilitat desplega plenament les seves ales. És una sèrie que es rebolca en el fang de les misèries humanes. Si esteu disposats a enfotre-se’n de la idiotesa, de la lletjor, de la mediocritat i de la mesquinesa aquesta sèrie és apta per consumir el vostre temps. Però compte, perquè aquesta sèrie el que vol és posar-nos un mirall davant de la cara i dir-nos: ”com tu”.

Top of the lake

Una de les millors minisèries de la història. En només set capítols s’explica aquesta inquietant i, a vegades esgarrifosa, història ambientada a Nova Zelanda. Feta fa pocs mesos pels independents Sundance Channel i la BBC està sent aclamada per la crítica i alguns la posen a la categoria d’obra mestra. La història no és molt original: en una comunitat aïllada a la muntanya succeeixen fets cruents. Això no és nou: Twin Peaks, Solitud, Els sots feréstecs, la punyalada...

Però com en aquests casos, la virtut de l’obra és en la narració i no en la història mateixa.

La directora i escriptora Jane Campion presenta una cruel història d’una nena embarassada de dotze anys que desa-pareix. Una detectiu s’obsessiona amb la recerca, ja que el cas li reobre velles ferides emocionals que li van provocar les bèsties humanes que poblen el paradís natural que és aquesta part de Nova Zelanda.

El paper protagonista el té Elisabeth Moss, que col·lecciona papers importants en sèries de capçalera com West Wing o Mad Men. La sobrietat i solvència d’aquesta jove californiana la fa aconseguir bons papers. A vegades sembla una actriu poc expressiva,de fet mai cau en la sobreactuació. Això fa que no guanyi gaires premis, però sembla que els directors de càsting confiïn en ella. De fet per a interpretacions excessives en el repar ment ja hi ha l’oscaritzada Holly Hunter i l’escocès Peter Mullan que aconsegueix ressaltar totes les arrugues facials de la maldat.

Aquesta història no fa concessions: si els homes som presentats com a bèsties salvatges, les dones són descrites com a estúpides sense remei que fracassen en la seva socialització. Només la natura, els gossos, les muntanyes, el llac...

són els únics protagonistes de la sèrie que no queden malparats. Hi són sense fer-se mal innecessàriament, cosa que no fem els humans. L’error som tots, però com la protagonista, hem d’aprendre a viure amb això.

Qui canta els mals espanta

Recordo molt clar quan em va venir el gust per cantar. No vas ser els anys de solfeig, no va ser els anys a la coral. Va ser un migdia en un càmping del País Basc. En una taula érem tots catalans, menjant una amanida de pasta i una mica avorrits, a la taula del costat hi havia bascos menjant-se uns ”xuletons” mentre no paraven de cantar. No ho feien gaire bé, però a ells no els importava gaire, cantaven per a xalar. Això em va despertar la curiositat: com és que no cantem els catalans? Doncs m’equivocava. Sí que cantem, però cal buscar-ho.

Cantem cançons apreses o quan ho fem de manera improvisada cantem gloses, garrotins, perdiuetes, nyacres, corrandes, jotes... I dissabte passat al taller que ens va fer l’Artur Gaya ens va demostrar i vam provar la jota del Teixidor, del Canalero, l’espaïda...

Tenim múltiples opcions, i totes igual de bones i de boniques per a poder accedir en un d’aquells e mers moments de felicitat que són poder cantar una cançó amb els teus. Només cal esmolar una mica la gola i la inventia i el resultat, sigui més o menys bo, segur que serà celebrat per la concurrència. Aquests moments encara no han trobat la manera de prohibir-nos-els els que manen, però sí que han trobat la manera de neutralitzar-los fent veure que no existeixen, i per tant ben poc ha sor t cap mostra de cant als mitjans de comunicació. Un poble que canta és un poble que està viu.