Qui canta els mals espanta

Recordo molt clar quan em va venir el gust per cantar. No vas ser els anys de solfeig, no va ser els anys a la coral. Va ser un migdia en un càmping del País Basc. En una taula érem tots catalans, menjant una amanida de pasta i una mica avorrits, a la taula del costat hi havia bascos menjant-se uns ”xuletons” mentre no paraven de cantar. No ho feien gaire bé, però a ells no els importava gaire, cantaven per a xalar. Això em va despertar la curiositat: com és que no cantem els catalans? Doncs m’equivocava. Sí que cantem, però cal buscar-ho.

Cantem cançons apreses o quan ho fem de manera improvisada cantem gloses, garrotins, perdiuetes, nyacres, corrandes, jotes... I dissabte passat al taller que ens va fer l’Artur Gaya ens va demostrar i vam provar la jota del Teixidor, del Canalero, l’espaïda...

Tenim múltiples opcions, i totes igual de bones i de boniques per a poder accedir en un d’aquells e mers moments de felicitat que són poder cantar una cançó amb els teus. Només cal esmolar una mica la gola i la inventia i el resultat, sigui més o menys bo, segur que serà celebrat per la concurrència. Aquests moments encara no han trobat la manera de prohibir-nos-els els que manen, però sí que han trobat la manera de neutralitzar-los fent veure que no existeixen, i per tant ben poc ha sor t cap mostra de cant als mitjans de comunicació. Un poble que canta és un poble que està viu.