Balls parlats I: Ball de Dames i Vells de Tarragona

El ball de Dames i Vells de Tarragona farà l’any vinent 500 anys. Ha estat un dels balls parlats, conjuntament amb el de Salomó, que millor ha aguantat el pas dels anys, només va deixar de sor r durant els foscos anys del franquisme. A banda és un ball que ha tingut la sort de comptar amb actors i guionistes de gran qualitat que han convertit aquest ball en una de les cites ineludibles de Santa Tecla. Per a veure’ls la gent s’espera una hora i mitja -pel cap baix- abans de cada representació i, no cal dir-ho, està ple de gom a gom. Senyal de la vitalitat d’aquest gènere si les coses es fan ben fetes.

/www.youtube.com/embed/eJ2XBnuq74s

Fitxa

Festa: Santa Tecla

Dates: 22 i 23 de setembre

Lloc: 22/09 18:30 pl. Dames i Vells, 19:30 pl. nazarens, 20:30 An c Escorxador, 21:20 pl. Rei

23/09 11:30 Antic Escorxador, 12:30 Residència Merdè, 18:30 pl. Nazarens, 19:30 pl. An c Escorxador, 20:30 pl. Nazarens

Personatges: 2 diables, 4 dames, 4 vells, capellà, alcalde, guàrdia civil

Actors professionals: Oriol Grau, Fermí Fernández, Marcel Ferré

Primera notícia: 1514

Any recuperació: 1981 (s’havia perdut el 1948)

Característíques: Les dames són homes transvestits. A causa del gran èxit de públic l’any 2012 van haver d’incorporar micròfons.

Música: Violins, flautes, violes i bombo

Web:www.damesivells.cat/

Facebook: /www.facebook.com/damesivellstgn

Twitter: twitter.com/Damesivells

Marc Recha, petit Indi

El cinema de Recha és gairebé autobiogràfic. Parla d’ell, de coses que li han passat a ell, i de com ell veu les coses. I a mi què m’importa ell, podríem pensar? Doncs que fet i fet tots som fet del mateix fang, i pa m i riem per coses ben semblants. I això ho filma Recha. Recha no ens mostra persones fent coses, sinó com les persones fan les coses, i a vegades et veus retratat en escenes molt concretes que et claven una punyalada dins de les entranyes, que et remouen totes les freixures i t’escanyen.

Els paisatges també tenen papers protagonistes a les pel·lícules de Recha. Hi ha gent que es posa negra veient els inacabables plans de muntanyes o rius. Si tens clar que no estàs veien una pel·lícula d’acció potser t’adones que Recha es fixa en els silenciosos coprotagonistes de les nostres vides. Per aquest mo u Marc Recha fa pel·lícules que te les emportes posades, com carregat portes el paisatge que fa de decorat de les nostres vides.

La darrera pel·lícula, Petit indi, és un retrat dels barris treballadors es el més semblant a la vida real que he vist mai, la delinqüència hi és, però passatgera; el que hi ha és la digna lluita per la supervivència i les pe tes alegries com els concursos de caderneres. Petit indi ens mostra amb tot detall el pas de nen a home d’un adolescent d’aquests barris, la seva pèrdua d’innocència i el seu embru ment. Una faula emmarcada en una Barcelona rural que Recha ha sabut trobar.

En tot cas, han passat massa anys sense noves pel·lícules de Recha.

Cròniques Marcianes

Hi ha llibres que els agafes per a distreure’t, per a desconnectar de la realitat i enlloc d’això t’hi aboquen encara més. Parlo de Cròniques marcianes de Ray Bradbury. Sembla que la ciència ficció és simplement una fantasia com deia el meu avi, però enlloc d’això acostuma a ser una metàfora per a parlar de la realitat més dura. Segueix -atenció, spoilers a dojo-

Cròniques marcianes comença amb l’arribada dels primers humans a Mart. Primerament aquests van amb bones intencions tot i la mala rebuda dels marcians que se les veuen venir. Potseriorment els marcians són eliminats per una epidèmia que els han transmès els humans -els quals no deixen anar ni una llàgrima pel succeït- i això deixa via lliure a la colonització més salvatge del territori marcià. Tots aquells que a la Terra són carn de canó, com els afroamericans o els lliurepensadors, van en massa a Mart a buscar noves oportunitats. Tot i això, la humanitat acostuma a caure sempre en els mateixos errors i Mart es converteix en una còpia perfecta de les imperfeccions de la Terra. Tant, que quan una guerra atòmica esclata a la Terra, els colons són repatriats per a par cipar en aquesta anihilació col·lec va. Només unes quantes famílies de colons persisteixen a Mart. El cap d’una d’aquestes famílies els diu que aniran a veure marcians i els condueix a tots a un estany on es veuen reflectits. Comprenen que per a créixer han de deixar de els lligams amb uns altres territoris. Per a ser lliures han de ser ells mateixos i no pas uns desplaçats d’un lloc d’origen on les coses sempre s’han fet massa malament. Ja no són colons terraqüis, són humans de Mart, són els nous marcians, i només es deuen a ells mateixos.

Els clàssics de la literatura són clàssics perquè els pots entendre tota la humanitat. Tal com les tragèdies de Shakespeare són enteses a la selva africana, els cobntes de Ray Bradbury poden aplicar-se en qualsevol context de xoc entre nacions.

Les poesies de Guillem de Berguedà, per Martí de Riquer

El millor estudi filològic que he llegit mai és el que va fer Martí de Riquer - traspassat ahir- dels poemes i cançons de Guillem de Berguedà, el poeta més brutal de la nostra literatura.

A través d’aquest llibre i de les indicacions del també traspassat Josep Maria Pujol vaig entrar en una literatura terriblement directa però que s’amaga en els paranys del llenguatge.  

Literatura directa perquè a l’Edat Mitjana no s’estaven per brocs: tenien poc temps i ho sabien, per això el seu amor, odi, amistat i luxúria eren terriblement intensos, tant, que avui dia ens sorprenen per la seva cruesa.

Literatura amagada perquè de l’occità del segle XII al català del XXI hi ha uns quants paranys que s’amaguen pel camí, i sense medievalistes de l’alçada de Mar de Riquer o Josep Maria Pujol no n’hauríem entès missa la meitat.I potser em direu: -Jo no he llegit, ni penso llegir mai res d’un personal que fa 800 anys que cria malves. I no em semblarà estrany, a tots els països normals són quatre els que llegeixen textos com aquest, i precisament per això, pel fet que els quatre gats tinguem a la disposició aquests textos medievals cuinats i preparats per a ser devorats, també ens ajuda a ser un país normal. Hem de donar-los gràcies als que ho han fet possible, sobretot a Mar de Riquer i a Josep Maria Pujol .

Comencem curs teatral amb bon peu

Comencem curs teatral amb bon peu. Al juliol s’han presentat les programacions dels dos principals teatres i també s’ha anunciat que hi haurà el festival de mim i teatre gestual Cos, per mi la joia de la corona teatral de la ciutat.

El Fortuny obre amb el darrer muntatge del Tricicle, una aposta segura i sense arriscar-se massa. Pocs dies després arriba La banqueta, una comèdia dirigida precisament pel “tricíclic” Paco Mir. Al novembre una altra aposta segura: l’adaptació a l’estil Focus de la mítica sèrie britànica Sí, primer ministre amb Joan Pera com a reclam absolut. Finalment al desembre, Roger Peña aporta una mica de crítica social amb Poder absoluto, un thriller polític que es reparteixen Eduard Farelo i Gutiérrez Caba.

El Bartrina manté el seu caràcter alternatiu, que és una manera de dir que no va de cara a la pela com a objectiu primer. A l'octubre es presenta Afterplay de l'irlandès Brian Friel -conegut per Dansa d'agost- dirigida per Imma Colomer i interpretada pels veterans Pep Ferrer i Fina Rius. Del festival Temporada Alta de Girona ens arriba 9 maletes, una proposta creada i dirigida per Joaquim Oristell que posa a Mercè Sampietro i el músic Eduard Iniesta a rebuscar dins la correspondència privada de personatges famosos.

L'any Espriu ve de mà d'un dels millors directors de la ciutat: Francesc Cerro, que dirigeix la Txe Arana a La pell eixorca, un espectacle basat en textos de Salvador Espriu i TS Elliot. Els reusencs Tebac, dirigits pel Miquel Àngel Fernàndez, ens presentaran un Terra Baixa, que segur que no serà gens convencional.

Coproduïda pel Grec i la Sala Beckett, George Kaplan és una comèdia crítica basada en el personatge  fictici de la pel·lícula de Hitchcock Con la muerte en los talones. An novemreb podrem veure el devastador monòleg Ivan i els gossos que va ser estrenat al Teatre Lliure. I de la Sala Muntaner ve Cosmètica de l'enemic, de la novel·lista francesa Amélie Nothomb, amb Lluís Soler i Xavier Ripoll, dirigida per Magda Puyo .

Gairebé tot obres de petit format: un, dos, tres intèrprets que omplen la nostra cartellera i que ens han de fer oblidar que, a banda de consumidor, durant una curta època Reus també va ser fabricant de teatre.

Elements possibles de la Festa Major IX: el Ball de Panderos

A les portes de la Misericòrdia recupero aquesta secció que havia deixat abandonada des de 2008  Per cer¡t, de tots els elements que enumerava només queden pendents la Cucafera i el Cós. Aneu a saber si aviat ja passaran de la safata del ”fet”.

El Ball de Panderos va ser un projecte que es va comentar durant un temps al Casal despertaferro, o més ben dit, a la Taverna Despertaferro.

No he llegit enlloc que el Ball de Panderos s’hagués ballat mai a Reus. És un ball molt popular a la zona del Penedès i que es creu que és relativament tardà, ja que hauria començat a mitjans del segle XIX.

El Jordi Bertran el 2001 deia per les Festes de Santa Tecla que havia estat un ball que s'havia ballat a Tarragona i deia que aquesta dansa va participar en diverses ocasions en la nostra festa, i se'n conserven fins i tot algunes  fotografies. L'observació d'alguns balls aragonesos ens permet d'establir vincles molt estrets; algunes investigacions assenyalen la procedència aragonesa d'aquest ball. Des d'allà hauria penetrat a terres penedesenques i tarragonines.

La Festa Major de Sant Fèlix a Vilafranca té molt de predicament entre els amants de la cultura popular de Reus, que cada final d’agost es deixen caure per Vilafranca. Aquesta influència podria ser l’origen de l’interès en la introducció d’aquest ball que és, francament, molt vistós.

Sembla que, de moment, la creació d’aquest ball a Reus està aparcada, però mai se sap.

Federació de balls parlats, o què?

Els gegants, els castells, les sardanes, els diables,el bestiari... Tots tenen federacions, coordinadores, agrupacions... que els agrupen, els posen en contacte i els promocionen. Els balls parlats no, res de res. Com que no són ni carn ni peix no encaixen amb res. Els balls parlats, l’autèntic teatre popular català, allò que va haver-hi des de l’Edat Mitjana fins a Pitarra i que ara està tornant necessita una empenta. 

Bienve Moya, Josep M Martorell, Salvador Palomar, Montserrat Palau, Magí Sunyer, Josep M Salvador ja veien la necessitat de coordinar estudis i recuperacions... l’any 1990!!! Axò va ser durant el Congrés sobre els Balls Parlats a la Catalunya Nova (Teatre Popular Català), celebrat a la Facultat de Lletres de la URV. De llavors ençà hi ha hagut un fotimer de recuperacions de balls parlats. Us en donaria exemples, però m’estaria dues hores buscant perquè aquesta informació no està recollida enlloc. Els balls parlats van sortint com a bolets, es propaguen com per espores: ”ostres, al poble del costat han recuperat el Ball de Santa Pepeta de la Font, doncs naltos treurem al carrer el Ball de Mariano l’escagassat del qual tenim un text de l’any de la catapum”. I d’això si en surt una nota al Diari de Tarragona ja és molt, i membres d’altres balls sabem la notícia quan el ball ja ha estat dat i beneït.

Potser la celebració dels 500 anys de la primera no cia del Ball de Dames i Vells de Tarragona podria ser l’excusa per posar les bases per agrupar balls de Malcasats, de Dames i Vells, hagiogràfics, de Serrallonga, etc.