Teatre de Tot Sants

Ara ja fa massa anys que a Reus no es representa el Don Cuan Tanorio. És una llàstima perquè era un patrimoni de la ciutat, i més que pel fet immaterial, la veritat és que si alguna companyia la tornés a representar, els primers anys ho petaria, com es diu ara.

La Gata Borda no ho podem fer perquè per aquestes dates estem fent les visites drama tzades al Cementiri General de Reus i a tot no s’hi arriba.

De petit recordo llargues estones fent cua davant del Bràvium esperant que obrissin la taquilla per a comprar de manera anticipada les entrades. Segur que aquesta imatge es repetiria.

El que no tinc tan clar és si a hores d’ara l’humor d’aquest Don Cuan Tanorio funcionaria. Però l’humor és estrany: la broma que feia riure més, era la que cada any es repetia.

Si voleu aprofundir més en les representacions teatrals que es feien a Reus pels volts de Tots Sants, aquesta pàgina us en pot donar més detalls del Cuan Tanorio i del Ball de la Mort que es fa fer uns poquets anys.

Per cert, tot aquest teatre de Tots Sants, cert és que està banyat per un ambient fúnebre i tètric, però res a veure amb els espants i els monstres del Halloween -com sembla que algun espectador despistat esperava a les visites drama tzades- qui busqui això que pagui entrada al Port Aventura.

Ja és la cinquena visita dramatitzada al Cementiri

Avui i demà els de la Gata Borda tornem a fer, i ja és la cinquena vegada, les visites dramatitzades al Cementiri General de Reus. Des de llavors hem canviat un munt de coses i hem introduït canvis per tal de fer més entenedrora l’explicació que fem de la ciutat, comptant que l’expliquem començant pel final.

Enguany hi ha dues històries noves referents a ubicacions que hem redescobert: Una farà referència al Dr. Frias, el de La gota de la llet; i l’altra al bombardeig del 21 de gener de 1938, el de la plaça de la Llibertat, del qual enguany ha fer 75 anys.

Esperem que aquells afortunats que hagueu aconseguit entrades us interessin les històries que us explicarem dels que van viure a la ciutat abans que naltros.

Anem de COS

El festival de teatre per excel·lència de la tardor és el de Girona, però a banda del Temporada Alta també hi ha d’altres festivals de referència com el COS de Reus, especialitzat en mim i teatre gestual. Amb actuacions memorables com les del japonès Makoto Inoue o Guillem Albà amb Trau, enguany el festival ha tornat a agafar aire i s’ha desplegat durant quatre dies a la capital del Baix Camp. Evidentment que les retallades en cultura s’hi noten, ja no vénen les estrelles mundials del moment, tal com vam tenir durant els anys daurats del festival, però sí que hem pogut tenir teatre de qualitat –en la majoria de casos- repartit pels sis teatres de la ciutat. I a hores d’ara això no és poc.

Elements Possibles de la Festa Major X: La Cucafera

Va començar a remenar-se l’any 2008, així ho vaig escriure al meu bloc, però el projecte es va aturar i semblava aturat. Doncs aquesta tardor l’Ampa de l’Escola Els Ganxets de Reus ha presentat la maqueta de la Cucafera Pe ta de Reus, un nou element per al seguici festu petit de la ciutat que té previst sortir per Sant Pere de 2014. 

La Cucafera la farà el Manel Llauradó, el mateix escultor del Bou, l’Àliga, el Basilisc... Tindrà color de bronze i potser

treurà aigua. Curiosament serà la primera bèstia de la ciutat que  tindrà versió petita i no gran, o sigui, que si en un futur es decideix fer la Cucafera Gran, aquesta tindrà unes proporcions considerables. De fet la Cucafera està fent el mateix viatge que el ball de Pastorets, que va començar com a petit i ara ja és gran.

El rol de la Cucafera petita a la festa sembla clar: donar a un conjunt de xiquets i xiquetes de la ciutat l’oportunitat de participar a la festa. Darrerament es senten veus que gairebé tots els elements festius -el Bou no- estan plens i no accepten més participants, i això fa que es creïn més grups. El que és estrany és que a Reus, quan això passa, es crea un animal nou i no un ball. Sembla contradictori, una bèstia costa un munt de milers d’euros i un ball unes poques centenes, i en canvi la proliferació de bèsties a la festa Major de Reus és gairebé excepcional.

Sigui com sigui, benvinguda serà la Cucafera i tots aquell i aquelles que fan gran la nostra Festa Major.

Tricicle 1.33

El Tricicle va omplir el Fortuny cinc vegades. Hauria pogut segurament omplir-lo un parell de vegades més i tot. El Tricicle són gats vells i donen al públic el que el públic vol a canvi de diners. No enganyen, no et venen gat per llebre. El públic vol Tricicle, i ells donen Tricicle i no res més. No busqueu innovació, no busqueu rerefons social, no busqueu res més que Tricicle perquè no hi és. Ja fa trenta anys que van fer el salt de les sales alternatives a les comercials, fa trenta anys van fer descobrir al gran públic el teatre gestual i aquesta va ser la seva gran revolució, i ara en treuen rendiment.

Bits comença amb una accelerada inicial. Després planegen per escenes individuals que provoquen somriures poc sorollosos, veus en off, moltes projeccions i fins i tot una col·laboració dels argentins Les Luthiers ens porten fins a fer l’hora d’espectacle. Els darrers vint minuts fan petar de riure al públic amb un greatest-hits de la seva trajectòria: un aeroport –Èxit (1984)-, un pescadors davant de la mar -Xooof (1994)- i les tres jubilades franceses: Dafne, Stella i Mildred -també d’Èxit, Tres Estrelles...- que es colen dins un supermercat a fer de les seves. Gags indiscutiblement hilarants, tot i que no són nous. “Ep, que és un espectacle diferent” potser dirà algú, cert, però a cada broma, a cada gest que executen, tenim la certesa d’haver-lo vist abans. Això és dolent? No, si funciona, i per les entrades venudes i per la cara de felicitat del públic a la sortida, podem estar segurs que funciona.

Si havien estat una companyia d’humor gestual, ara podríem podar l’etiqueta i deixar-los com a mestres de l’humor. Fa trenta-tres anys que dominen el ritme i sempre saben acabar els gags al moment just i en un crescendo, cosa que ens fa oblidar que a vegades també tenen moments tediosos. Si se’ls ha de retreure alguna cosa és això: que fa trenta-tres anys que fan el mateix.

Com un vol de papallona, com un estel fugaç

A vegades, quan un està assegut enmig de la fosca de la platea d’un teatre i allò que passa a l’escenari li importa un rave, es pregunta quin sentit té el teatre. Quan portes tres, quatre, cinc vegades seguides anant al teatre i has vist funcions massa insulses o massa pedants, massa hermètiques o massa vulgars, et preguntes per què hi tornes. Llavors s’esdevé que, per sorpresa, un passatge d’una obra es converteix en un vol de papallona: gràcil, natural, precís i preciós. I aquells breus instants de glòria teatral redimeixen totes les hores d’adotzenament dramàtic que t’has hagut d’empassar. Moments inesperats com aquest passen al festival COS: una aprenent d’actriu de l’Institut del Teatre ens va regalar uns d’aquests efímers moments A vegades mentir-se és un art a la sala Santa Llúcia. Com ja he dit, la felicitat és efímera i a la mateixa sala minuts després, a l’espectacle següent, vam passar d’aquesta glòria a maleir el final de l’obra que no arribava mai, i que ens va fer arribar tard a l’altre moment apoteòsic del festival: el Trau de Guillem Albà. Aquest ha estat un dels espectacles més delicats i magistrals que han passat per la nostra ciutat en molts anys. La proposta bellíssima d’Albà es torna realitat per una interpretació exacta de Blai Rodríguez i d’ell mateix, i tot embolcallat com un somni per la música de l’Anna Roig i l’escenografia d’Alfred Casas. Cabdals de riures i de llàgrimes van precedir a una ovació que el mateix Albà va tallar, com si ens volgués dir que no n’hi havia per tant, que només havia fet la seva feina.

Sigui com sigui, d’un festival com el COS n’esperes que els plats forts et saciïn la gana teatral, com així va fer Makoto Inoue amb Richard o Gardi Hunter amb Jeanne D’Arppó. Però el que realment fa singular aquest festival són aquests breus moments de  plenitud teatral, que com un estel fugaç, saps que poden passar en qualsevol moment i el que has de fer és tenir els ulls ben oberts perquè no se t’escapin.

Maria Forès, actriu

La Maria Forès feia d’actriu, actriu aficionada, però actriu. Tenia catorze anys i anava a l’Orfeó Reusenc a assajar. Ho tenia a prop, des de la meitat baixa del carrer Sant Elies no hi deu haver ni cinc minuts caminant, menys encara si ets una adolescent plena d’energia.

No sé gaire cosa més de la Maria, no se sap si era de dretes o d’esquerres, si anava a missa o no. Se sap que portava trenes, que era rossa, molt guapa, i que va morir per l’ona expansiva d’una bomba que va enfonsar casa seva, i els seus pares que també eren dins.

Qui recorda la Maria?

Balls parlats III: Ball de Vells de Valls

Els balls de Valls i Reus tenen molta semblança: el transves sme és doble i han estat recuperats al segle XXI a imatge i semblança del ball de Tarragona. Des de 2011 han pres la decisió oposada a Vilafranca i s’uneixen a la processó par cipant a l’anada a Completes i al Tomb pel Poble.

//www.youtube.com/embed/3CHSf1CgE5M

Fitxa

Festa: Sant Joan

Dates i llocs: 22/06, 18h Plaça de la Zeta, 18.45h als Arcs de Ca Magrané i a les 19.30h a la Plaça de l’Oli. 23/06, 12H.

P. Garrofes, 12:45 P. Blat, 13:30 P de Sant Roc.

Personatges: 2 diables, 4 dames, 4 vells, capellà o monja, alcalde, Mosso d’Esquadra

Actors professionals: Marc Ayala

Primera notícia: 1635

Any recuperació: 2005

Caracterís ques: Transvestisme de les parelles.

Música: Violí, acordió, percussió

Companyia de teatre: Grup del Teatre Principal

Web:

Facebook: www.facebook.com/pages/Ball-de-Vells-de-Valls/

Twitter:twitter.com/GTPValls

Balls parlats II: Ball de Malcasats de Vilafranca

El Ball de Malcasats s’ha reinventat diverses vegades. A Vilafranca el ball de Malcasats fou recuperat el 1999 per la Festa Major de Sant Fèlix. A diferència dels altres balls, el Vilafranquí no es basava en la composició de textos crítics adreçats a les autoritats, sinó que va esdevenir una dansa més de la processió de Sant Fèlix. Això diferia de la resta de balls parlats existents que modernament no van a la processó, o bé hi han deixat d’anar perquè no hi encaixen, com ha fet el Dames i Vells de Tarragona. El Consell de la Festa Major de Vilafranca, amb el consens de l’Ajuntament va indicar als Malcasats locals que havíen d’incen var el vessant parlat i dialogat, això va provocar una dimissió d’aquest grup que ja no va sor r a les festes de 2011, i se’n va crear un de nou el 2012 que és un ball parlat on la part teatral és més important que els coreografies. Tot i que és un grup nou, que no prové de cap grup de teatre preexistent, la qualitat del ball és bona.

IFRAME: //www.youtube.com/embed/aFtVUQW7YtA

Fitxa

Festa: Sant Fèlix

Dates i llocs: 29/08 A les 19h, 20h i 21h, a la plaça de Lluís Via; 30/08 A les 19h, 20h i 21h, a la plaça de la Constitució, cruïlla Galceran amb carrer de la Font i Plaça de Llorens i Barba

Personatges: 4 dames, 4 vells, capellà, alcalde, municipal

Actors professionals: Raimon Casals (director)

Primera no cia: Segle XIX

Any recuperació: 2012 com a ball parlat, 1999-2010 com a dansa de processó amb diàlegs

Característiques: No i ha transvestisme. La direcció està professionalitzada.

Música: acordió diatònic, tarota, violí i percussió