A vegades, quan un està assegut
enmig de la fosca de la platea d’un teatre i allò que passa a l’escenari li importa
un rave, es pregunta quin sentit té el teatre. Quan portes tres, quatre, cinc vegades
seguides anant al teatre i has vist funcions massa insulses o massa pedants,
massa hermètiques o massa vulgars, et preguntes per què hi tornes. Llavors
s’esdevé que, per sorpresa, un passatge d’una obra es converteix en un vol de
papallona: gràcil, natural, precís i preciós. I aquells breus instants de
glòria teatral redimeixen totes les hores d’adotzenament dramàtic que t’has hagut
d’empassar. Moments inesperats com aquest passen al festival COS: una aprenent
d’actriu de l’Institut del Teatre ens va regalar uns d’aquests efímers moments A vegades mentir-se és un art a la sala Santa Llúcia.
Com ja he dit, la felicitat és efímera i a la mateixa sala minuts després, a
l’espectacle següent, vam passar d’aquesta glòria a maleir el final de l’obra
que no arribava mai, i que ens va fer arribar tard a l’altre moment apoteòsic
del festival: el Trau de Guillem
Albà. Aquest ha estat un dels espectacles més delicats i magistrals que han
passat per la nostra ciutat en molts anys. La proposta bellíssima d’Albà es
torna realitat per una interpretació exacta de Blai Rodríguez i d’ell mateix, i
tot embolcallat com un somni per la música de l’Anna Roig i l’escenografia
d’Alfred Casas. Cabdals de riures i de llàgrimes van precedir a una ovació que
el mateix Albà va tallar, com si ens volgués dir que no n’hi havia per tant,
que només havia fet la seva feina.
Sigui com sigui, d’un festival
com el COS n’esperes que els plats forts et saciïn la gana teatral, com així va
fer Makoto Inoue amb Richard o Gardi
Hunter amb Jeanne D’Arppó. Però el
que realment fa singular aquest festival són aquests breus moments de plenitud teatral, que com un estel fugaç, saps
que poden passar en qualsevol moment i el que has de fer és tenir els ulls ben
oberts perquè no se t’escapin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada