Tricicle 1.33

El Tricicle va omplir el Fortuny cinc vegades. Hauria pogut segurament omplir-lo un parell de vegades més i tot. El Tricicle són gats vells i donen al públic el que el públic vol a canvi de diners. No enganyen, no et venen gat per llebre. El públic vol Tricicle, i ells donen Tricicle i no res més. No busqueu innovació, no busqueu rerefons social, no busqueu res més que Tricicle perquè no hi és. Ja fa trenta anys que van fer el salt de les sales alternatives a les comercials, fa trenta anys van fer descobrir al gran públic el teatre gestual i aquesta va ser la seva gran revolució, i ara en treuen rendiment.

Bits comença amb una accelerada inicial. Després planegen per escenes individuals que provoquen somriures poc sorollosos, veus en off, moltes projeccions i fins i tot una col·laboració dels argentins Les Luthiers ens porten fins a fer l’hora d’espectacle. Els darrers vint minuts fan petar de riure al públic amb un greatest-hits de la seva trajectòria: un aeroport –Èxit (1984)-, un pescadors davant de la mar -Xooof (1994)- i les tres jubilades franceses: Dafne, Stella i Mildred -també d’Èxit, Tres Estrelles...- que es colen dins un supermercat a fer de les seves. Gags indiscutiblement hilarants, tot i que no són nous. “Ep, que és un espectacle diferent” potser dirà algú, cert, però a cada broma, a cada gest que executen, tenim la certesa d’haver-lo vist abans. Això és dolent? No, si funciona, i per les entrades venudes i per la cara de felicitat del públic a la sortida, podem estar segurs que funciona.

Si havien estat una companyia d’humor gestual, ara podríem podar l’etiqueta i deixar-los com a mestres de l’humor. Fa trenta-tres anys que dominen el ritme i sempre saben acabar els gags al moment just i en un crescendo, cosa que ens fa oblidar que a vegades també tenen moments tediosos. Si se’ls ha de retreure alguna cosa és això: que fa trenta-tres anys que fan el mateix.