Balls parlats IV: Ball de Dames i Vells de Constantí

El Ball de Dames i Vells de Constantí no és cap recuperació. No han trovat cap document ni paperot que hi digui que es feia l’any de la picor. Han fet un ball de Dames i Vells perquè han volgut, perquè han vist que un ball parlat és una bona eina per a fer poble explicant coses del poble, un ball parlat és un artefacte escènic prou vàlid en ple segle XXI sense que hagi de buscaren les fonts de la tradició. L’escola de que són Dames i Vells de Tarragona han donat aquesta vigència a aquest gènere.

El curiós de Constan  és que es demostra que com més pe ta és la població on es fa un Dames i Vells, menys mordaç és aquest, per un motiu molt clar: no rebregaràs en públic a la persona que cada dia tens al costat. Per tant aquest Dames i Vells és bastant amable, però per contra, es fixa en coses molt quotidianes que són molt aplaudides, com podrien ser el horaris de la Farmàcia, les línies d’autobús...

www.youtube.com/embed/AwDAetDyTfs

Fitxa

Festa: Sant Feliu, Festa Major d’Estiu

Dates i llocs: 02/08 Plaça de l’Església, 04/08 Carrer Major

Personatges: 3 dames, 3 vells, Capellà, Batlle, Municipal, 2 diables, 1 diable infantil

Actors professionals: ?

Primera no cia: 2011

Any recuperació: 2011, és un ball nou

Característiques: No hi ha transvestisme, es representa dalt d’un escenari

Música: Flautes travesseres, Violí, acordió, percussió

Companyia de teatre:

www.youtube.com/embed/GS6HFuZW6Vk

Més de cinc anys fent teatre amb la Gata Borda

La Gata Borda ja té més de cinc anys i la mateixa força que el primer dia. Ara faré un apunt de total i absolut auto-bombo, vagi la veritat per endavant. Si us sembla bé el llegiu, si no... doncs fins una altra ocació. 

Enguany hem fet per cinquena vegada les Visites Dramatitzades al Cementiri amb una gran acceptació per part de tothom, la clau ha estat com diu Pau Ferran a l’entrevista a La Ser: ”respectuós amb tot i tothom i sobri”, i ”Diu molt de vosaltres i del que deveu estar fent perquè hem ngut un canvi de govern i l’espectacle s’ha man ngut”. Aquí queda. Val a dir que s’ha d’agrair sobremanera la valen a de la gent de Gesfursa de mantenir la visita davant les crí ques irades del primer any, crítiques que veníen de desinformats que no hi havien assis t pas. Brams d’ase no pugen al cel.

En cinc anys hem fet més de cinquanta jornades de teatre, en les quals com per Dames i Vells o les visites al cementiri, tres o quatre representacions per jornada.

Hem renovat de tot la web, ara tenim un .cat: www.lagataborda.cat amb un nou disseny. Ara també assagem Sala d’Actes Josep Maria Ferrer Camprubí del pis principal d’Òmnium Cultural, amb unes vistes magnífiques a la plaça del Prim.

Tenim Twiters, facebooks, instagrams i tot el sumsum corda que vulgueu del 2.0.

També celebrem la professionalització d’algun dels nostres membres que no paren quiets.

Hem fet actuacions fora del país, i actuacions en fes vals com el COS, el FITAG, el FIMPT o per la mostra que la ciutat de Reus va fer a Barcelona per Santa Eulàlia.

Aquest 2014 Dames i Vells celebrarà els cinquè aniversari, encara no què farem, però segur que la farem grossa.

El dissabte 30 de novembre ens estrenem amb un nou gènere: el microteatre, al fes val 4RTS de Teatre que han organitzar Les artistes locals i els Perejil’s. Presentem Godot ha arribat, escrita per San Monreal, dirigida per Ester Cort i interpretada per Josué Andreu i Carme Merlo. Teatre de proximitat. Una obra d’un màxim de 15 minuts per a no més de 4 actors. 20 persones màxim de públic. Simplicitat total. Esperem que us agradi. Això serà a la Palma de Reus a les 21.00h, 21.30h, 22.00h, 23.30h i 00.00h.

Ben aviat sortirà a la llum M’agraden els fruits secs, el final de la trilogia de Comèdia de l’Art que ha fet la Gata Borda. Com que és una obra de creació pròpia l’anem destil·lant poc a poc, esperem que el procés s’hagi acabat per la primavera de l’any vinent.

Potser el més important és que demogràficament la companyia gairebé s’ha doblat, i tot i que això sembla un tema familiar, poder compatibilitzar teatre i família és un punt que podem trampejar.

Conclusió: tot això que hem fet no és perquè siguem la pera, sinó senzillament perquè les hores que tots plegats hi destinem donen fruits.

Els nostres mantres

”Si fóssim un país com els Estats Units o el Brasil, que han sabut exportar la seva música, el món fora ple de panderos quadrats i tothom pixaria colònia, amb això! Però som un país on certes coses fan vergonya, i ens n’amaguem perquè no semblen modernes” deia Guillem Ballaz quan va presentar el seu disc Projecte Pandero. Aquest cap de setmana al Masroig va haver-hi la jornada sobre pandero quadrat a la qual vaig assistir a un parell de sessions. Val a dir que a banda del pandero del Priorat vam fer un tomb per la Península i el Nord d’Àfrica. Segueix...

L’etnomusicòleg colombià Mauricio Molina ens va fer arrencar dels panderos sons a l’es l del nord de Portugal, Galí-cia, Astúries per una banda, i el Nord d’Àfrica i Catalunya per l’altra, sí catalanocatalans, l’es l de tocar el pandero a Catalunya s’assembla més a l’Africà que al Galaicoportuguès.

Surto de tema, però em torna a quedar clar després d’aquest viatge que amb d’altres pobles de la Península ens uneixen tradicions similars, com seria la música de pandero a Castella, les birllas de Campo, i un llarg etc. però que el poder central ha decidit per activa i per passiva oblidar per sempre i fomentar altres aspectes culturals. Volent contruïr uns ponts de ferro han deixat perdre ponts naturals.

Sigui com sigui, Mauricio Molina ens va fer una master class en tota regla, aquells que es dediquen a la percussió tenen feina per dies. Vam veure com al Nord-oest de la Península el pandero era un instrument que servia i serveix per cantar, per ballar i per anar de processó. Un instrument senzill, gairebé atàvic, que ha estat ventat durant segles per a acompanyar la veu del cant.

Més tard la cantadora Laia Pedrol ens va centrar al repertori del Priorat, Prades i la Ribera amb les tonades que s’han recollit de cançons de pandero, i de les quals vam esbossar un assaig de cadascuna.

Els dos tallers queden incomplets però, cert és que ens van passar lletres i partitures, però uns primitius mp3 amb aquestes cançons i tonades penjades en una web serien el col·lofó ideal a aquestes jornades. Si es tracta de repop-ularitzar el pandero, què voleu què us digui, jo m’aprenc més tonades escoltant les cançons del mòbil que llegint par tures.

Cantar al ritme repetiu i fosc del pandero seria l’equivalent al nostre mantra. No era estrany que en un principi aquestes cançons acompanyessin a casaments, bateigs, Corpus i festes majors... la repetició ens predisposa a un estat anímic procliu a l’espiritualitat... Però vaja, també s’han recollit cançons de pendero que devien ser del cap al final de la festa religiosa, quan potser el menjar, el beure i que les autoritats s’haguessin re rat, donaven pas a unes lletres més desenfadades. En tot cas, el pandero servia per a cantar de tot, i tal com vam veure al Masroig, encara pot fer aquesta funció.

La ciutat d'Hermes i Heracles III: la ciutat dels morts

La ciutat de la mort, Cronos

Normalment es mor tal com es viu. Si a la ciutat dels vius conviuen sense problemes els símbols cristians amb les figures de la mitologia clàssica, i de vegades costa i tot diferenciar-los, a la ciutat dels morts passa el mateix. A l’entrada del Cementiri General de Reus, dalt del frontó, ens espera Cronos. Aquesta escultura de pedra és una reproducció de l’original del déu del temps feta per Macià Auqué, i que és a la sortida del cementiri, sota els porxos. Aquesta divinitat va ser col·locada al Cementiri el 1871, retirada amb la Dictadura el 1939 i recol·locada fa poc. Cronos no està sol, la seva dalla i el seu rellotge de sorra decoren les finestres de les dependències del cementiri, combinades alternativament amb les magranes de Persèfone, símbol de la dualitat entre vida i mort.

El rellotge i la dalla també es trobem al panteó de la família Macià Vila i al de la família Abelló un panteó interessantíssim ja que també hi trobem quatre òlibes, representació d’Atena com a vèrtexs del perímetre, i a l’interior dues hídries, vasos d’aigua de la vida eterna vigilats per esfinxs de Tebes, que representen la vida després de al mort.

A prop d’allà, al passeig principal i ha la tomba de la família Ferran-Sans, la qual és contemplada per una petita estàtua de marbre blanc que pels dibuixos del vestit representaria Gea, la mare terra. 

I a quatre passes, el mausoleu Casas Bley és custodiat per representacions de les quatre virtuts cardinals: la prudència, la justícia, la templança i la fortalesa. Quatre figures pitagòriques que van ser adaptades posteriorment pel cristianisme. Aquesta combinació la tornem a trobar al mausoleu neoegipci Yglésias-Òdena que barreja les virtuts cardinals, les òlibes d’Atena, magranes de Persèfone, símbols egipcis, l’àngel del judici final i una creu. Un fet que ens torna a recordar el sincretisme, mestissatge en diuen ara, de la nostra cultura. Un sincretisme que fusiona elements cristians i pagans, civils i religiosos, nacionals i internacionals. Aquesta barreja esdevé una recepta que cuina un plat únic, com totes les cultures, i que cal preservar de la uniformització empobridora que encara alguns tenen en ment. La nostra cultura no s’entendria sense el pòsit grecoromà, com poc s’entendria sense el posterior llegat cristià.