Quarts de teatre

El dissabte 8 de març va haver-hi la segona edició del festival Quarts de Teatre a La Palma, un nou format de teatre que et permet gaudir de quatre obres de teatre que duren un quart d’hora, i en les quals hi ha una vintena d’assistents. Entre obra i obra, es pot beure o menjar alguna cosa a la Sala Polivalent, mentre un discjòquei ambienta l’espai.

És reconfortant comprovar que la millor proposta era reusenca: Idiota a la fase final. Interpretada de manera inquietant per Adrià Díaz i Pau Ferran, afegia uns tocs d’humor que feien suportable la tensió que havia escrit Santi Monreal. Actors i autor es van emportar les ovacions del públic. El teatre ben fet, si es veu a una distància que pots sentir els frecs de la roba, pot ser impressionant. Aquesta obra la van interpretar dins la caixa escènica del teatre a l’aire lliure de la Palma.

Una sorpresa molt agradable va ser Això, una obra de Roger Torns i interpretada per uns joveníssims però prometedors Rocío Balagué i Eric Balbàs. Aquesta obra, com El despertador, les van realitzar en aules del Casal de Joves. El despertador, d’Elena Serra i interpretada pels televisius Oriol Ruiz i Toni-Lluís Reyes és la quinta essència del microteatre: una obra lleugera i distreta, que bascula més cap a l’esquetx que no cap a la peça dramàtica. Finalment a la sala d’assaig de la Palma van fer La depredadora, que malauradament va ser una pèrdua de temps.

Aquest format que han portat a Reus la companyia Les Artistes Locals, i l’inclassificable col·lectiu de cultura contemporània Perejil’s, va aconseguir que a gairebé les vint funcions que es van fer haguessin de penjar el cartell d’entrades exhaurides. Cert és que les obres de microteatre no són peces catàrtiques o profundes, sinó més aviat divertiments frescos, de consum ràpid, però en tot cas aconsegueixien crear nous públics. Gràcies a aquest gènere, persones que no anaven al teatre ara ho fan, i això és per a treure’s el barret.

Publicat a la NW de narç de 2014

Ginesta

Floreix de maig a juliol, un periode durant el qual molts aprofiten per u litzar les flors com a guarniment casolà. Ara bé, el periode de màxim esplendor i de floració de la ginesta coincideix amb bona part de les festes de maig que tenen les flors com a element central i, especialment, amb la festivitat de Corpus Chris , amb qui sempre ha estat relacionada

La ginesta és ja present en algunes festes de maig, com a les Festes de la Santa Creu, on en algunes poblacions és uti  litzada per a guarnir les creus de terme. També se’n pot trobar a la Fira de Sant Ponç, l’11 de maig, en alguna de les múl ples fires de plantes i herbes remeieres que es fan arreu del país. La ginesta es pot u litzar com a guarniment de la llar i per això, en nombrosos romiatges i aplecs populars a ermites d’entre maig i juny, com el romiatge de sant Antoni de Pàdua d’Ulldemolins, es fan ramells de diverses herbes que també contenen aquesta planta i que els parcipants s’enduen a casa.

Durant la dictadura franquista la ginesta es barrejava amb roselles vermelles per pintar les ca fes de flors del Corpus amb els colors de la bandera catalana.

Es considera que la ginesta és la flor nacional de Catalunya atès el seu lligam amb el Corpus de Sang, el primer aixeca-ment del poble català contra l’opressió de la monarquia espanyola.

La llegenda relata que en 1128, Geoffroy V, anomenat “el bell”, compte de Anjou i de Maine, cavalcava en una landa pròxima a Mans, quan se l’hi va aparèixer un unicorn amb el cap de dona i ves t amb un mantó d’or en mig de un camp de ginesta. Impressionat per aquesta aparició va decidir fer d’aquesta planta el seu emblema i plantar-la en totes les seves propietats, aquest es l’origen del nom “Plantagenêt”.

”La Ginesta”

La ginesta altra vegada,

la ginesta amb tanta olor,

és la meva enamorada

que ve al temps de la calor.

Per a fer-li una abraçada

he pujat dalt del serrat:

de la primera besada

m’ha deixat tot perfumat.

Feia un vent que enarborava,

feia un sol molt resplendent:

la ginesta es regirava

furiosa al sol rient.

Jo la prenc per la cintura:

la   sora va en renou

desflorant tanta hermosura

fins que el cor me n’ha dit prou.

Amb un vímet que creixia

innocent a vora seu

he lligat la dolça aimia

ben estreta en un pom breu.

Quan l’he  nguda lligada

m’he girat de cara al mar...

M’he girat al mar de cara,

que brillava com cristall;

he aixecat el pom enlaire

i he arrencat a córrer avall.

Joan Maragall

Catalunya fa olor de ginesta

Floriu, floriu, ginesteres,

dalt dels monts, davant del mar,

enceneu’se com fogueres

al sagrat de cada llar.

Les fogueres catalanes

ja flamegen dalt del cim:

son les flames sobiranes

d’aquell foc que tots tenim.

Per la costa, a grans esteses,

tot el ginestar fa llum:

les candeles són enceses,

totes flaire i sense fum;

una llum que llença flaire

des dels monts avall del mar,

i de l’aire en fa el nostre aire

que és tan bo de respirar.

En la flor de la ginesta

Catalunya m’ha parlat;

m’ha parlat de la gran festa

de la nostra llibertat.

Jaume Vidal Alcover,

Inici de càntic en el temple

Ara digueu: ”La ginesta floreix,

arreu als camps hi ha vermell de roselles.

Amb nova falç comencem a segar

el blat madur i amb ell, les males herbes.”

Ah, joves llavis desclosos després

de la foscor, si sabíeu com l’alba

ens ha trigat, com és llarg d’esperar

un alçament de llum en la tenebra!

Però hem viscut per salvar-vos els mots,

per retornar-vos el nom de cada cosa,

perquè seguíssiu el recte camí

d’accés al ple domini de la terra.

Vàrem mirar ben al lluny del desert,

davallàvem al fons del nostre somni.

Cisternes seques esdevenen cims

pujats per esglaons de lentes hores.

Ara digueu: ”Nosaltes escoltem

les veus del vent per l’alta mar d’espigues”.

Ara digueu: ”Ens man ndrem fidels

per sempre més al servei d’aquest poble”.

Salvador Espriu

Poesia completa

Ha nascut un nou portal que es fa difícil de classificar. Li han posat de nom Poesía Completa tot i que no s’hi publicaran mai poemes. Al costat d’autors com Kike García i Xavi Puig, d’El Mundo Today, de Biel Perelló d’Afers Exteriors i de David Figueres, Els dies i les dones, m’hi deixen penjar textos.

A Poesía Completa hi publicaré textos que no tenen res a veure amb el to d’aquest bloc, PERDÓ! BLOGGGGG! Res, visiteu-la si us dóna la gana.

Enric Miralles i la seva obra desmantellada

El procés d’independència d’Escòcia fa que molt sovint veiem per la televisió o els diaris el Parlament d’Edimburg, un edifici magnífic que va ser dissenyat pel català Enric Miralles. Curiosament el disseny va ser escollit per una votació popular entre diversos projectes.

A Reus va passar tot el contrari: per culpa de la pressió ”popular” es va desmantellar un passeig dissenyat per Miralles i construït els anys 90.

Tal com diu Juan Manuel Zaguirre, el Passeig Prim era una fita de l’arquitectura contemporània, i ens deia:

”Les propongo un fácil ejercicio que aconsejo realicenal anochecer. Consiste en colocarse en el centro del Passeig Prim entre el tramo recientemente remodelado y el tramo diseñado por E. Miralles, más o menosa la altura de la calle Mare Molas. Si miran en dirección a la Plaça de les Oques les espera un largo paseo que cansa sólo de mirarlo y con una iluminación que ofrece una imagen monótona del recorrido. Si por el contrario miran en dirección hacia la Plaça Pastoreta, y a pesar delas múl ples mu laciones realizadas, se abre un recorrido pensado para descubrir paso a paso la realidad de un paseo concebido para quedarse y no para recorrerlo velozmente, en el que la iluminación crea ambientes diferenciados de descanso, de paso o de ocio.

Una vez realizado el ejercicio y tras un corto periodo de observación y reflexión es cuando te percatas de las grandes diferencias entre sendas intervenciones, incluso se puede trazar un paralelismo sorprendente entre ambas soluciones. Mientras Miralles con a en los arbustos y la madera en el pavimento para amor guar el impacto de una gran super-ficie pavimentada, la intervención actual apuesta por introducir más asfalto en la “coca” central, u lizar pavimentos muy duros y reducir la mínima expresión la vegetación.

Si Miralles confiaba en la iluminación para crear “ambientes acogedores”, la actual solución prescinde de esta inqui-etud e ilumina el paseo como una calle o avenida. Y, finalmente, si Miralles coloca los bancos para que el paseante a la vez de descansar descubra otras perspec vas del Paseo, la actual solución te produce tor colis si pretendes tener un mayor campo visual”

Malauradament el passeig va ser desmantellat per les queixes d’uns quants veïns. Eren tots? La majoria? No ho sabrem mai. No es va fer una consulta com es va fer a Escòcia. Es va fer cas als que més cridaven. La major part del Passeig va ser desmantellat, però en darrer moment, no sé si va ser vergonya, lucidesa o per què va ser, l’Ajuntament de l’època va decidir mantenir uns pocs vestigis de l’obra de Miralles: els fanals i les tapes de registre.

Això va ser respost amb una brutal fúria. Com que els al·legacions van ser desestimades, l’Associació de Veïns va presentar un recurs d’apel·lació que el TSJC va deses mar. A banda també hi va haver tota una campanya contra aquests fanals, on fins i tot vam poder veure cartells on hi havia un dibuix dels fanals en flames. Desconec el motiu de tan d’odi contra una obra arquitectònica.

Sigui com sigui, la veritat és que Reus va fer un paper bastant galdós. Imagino que quan va ser construida la Casa Navàs tothom la devia considerar horrorosa, i avui dia tots l’admirem, però al segle XIX ningú no va proposar d’enderrocar-la. Senyal que potser en alguns temes no hem avançat tant com ens creiem. Com a descàrrec, l’any 2010 es va encarregar el cartell de la Festa Major de Sant Pere a Benedetta Tagliabue, arquitecta i companya d’Enric Miralles. Com volent-nos disculpar per ser tan d’aquesta manera.

Germans del sud

Germans del sud és la darrera novel·la d’Hèctor Bofill, que és l’arriscat pseudònim d’Hèctor López Bofill. Aquesta novel·la és el darrer premi Joanot Martorell i és una ucronia, o sigui, una història alterna va amb trames que transcor-ren en un món amb una història passada diferent de la real a par r d’un esdeveniment determinat, en aquest cas la batalla de Muret. Si el Rei Pere el Catòlic no s’hagués passat la nit de tronc abans de la batalla potser hagués dirigit millor un xoc que tenia guanyat i no s’hauria deixat matar. A par r d’aquí no costa imaginar que els reis catalans haguessin pogut construir un pe t imperi a banda i banda dels Pirineus. Aquest és el punt de partida de la novel·la.

Aquesta novel·la ens parla d’estrelles de combat, d’exoesquelets, creuers espacials, lluites d’espases, ordres religiosos militars i de revelacions finals a l’estil: ”Luke, sóc el teu pare”. Sí, un Star Wars català emmarcat en la lluita separatista d’una regió de l’Imperi que és orquestrada perquè un cap politico religiós prengués el control absolut de l’Imperi, com a l’episodi I de la Guerra de les Galàxies, vaja.

Però si no ens quedem només en l’anècdota de l’entretingut argument, també hi ha una trama sentimental, un triangle amorós en una època convulsa. Aquesta segona trama serveix a l’autor per deixar anar sentències sobre polí ca, art, filosofia... que poden ser interessants o no, però que no aporten fluïdesa al global. Val a dir que sóc un lector que esgarrapa hores a la son i que per tant no li agrada que l’entretinguin en descripcions de cortinatges.

Tota novel·la parla d’alguna cosa, la lectura que faig d’aquesta és molt polí ca, tot plegat sembla que derivi cap a una crítica de les castes dominants que duen els pobles cap a la seva destrucció. Però als moments que el poble intenta revelar-se, al començament i al final, aquesta revelió és engolida altra vegada per aquesta aristocràcia polí ca.

Diu Bofill que Josep Maria Castellet va beneir aquesta Germans del Sud poc abans de morir, per tant, suposo que no és una questió de qualitat sinó d’estil el que a mi em grinyola. No goso contradir el mestre. Jo sempre he estat més de la ”literatura superficial, fàcil de llegir i que busca el somriure instantani” de Quim Monzó, Jordi Puntí, Sergi Pàmies, Empar Moliner... tots aquells que no tenen ”projecte literari” segons el mateix Bofill.

Després de la funció, amb l'Amenós

Després de la funció de Jo tenia una casa, el meu somni, en primer lloc és de profunda satisfacció que tot hagués sortit de la manera prevista. M’agrada que els plans sur n bé. Després que la trentena de persones que es van mobilitzar sortissin a saludar a l’escenari, i que ens felicitéssim entre cametes, va arribar el moment que va fer que tot plegat

pagués la pena va ser.

Per mi el moment que va fer que tot plegat pagués la pena va ser quan el Jaume Amenós, el factòtum del teatre reusenc, va entrar als camerinos a felicitar-nos a tots plegats. El Mestre Amenós va beneir aquesta festa benèfica del teatre reusenc que va ser aquest Jo tenia una casa, el meu somni, i això va ser com quan et donaven les notes i el professor et felicitava.

Ja havíem vist que l’espectacle havia anat rodat, totes les peces havien encaixat per primera i última vegada, ja que l’assaig general no havia pogut ser del tot general. El ritme va ser fluïd, tothom va estar esplèndid i res no es va encallar, gràcies també, i sobretot, als eficients tècnics del Teatre Bartrina. El públic va respondre tot i el futbol i altres convocatòries artistiques i solidàries. La visita de l’Amenós va ser el colofó a tot plegat.

Amb algunes companyies vam comentar que això s’havia de repetir, i tant! Però a la propera li toca a algú altre organitzar-ho, naltros ja hem complert.