L’estrena de M’agraden les fruites seques, com a excusa

Després de molts mesos de creació i d’assaig, els de La Gata Borda estrenem la nostra novena producció: M’agraden les fruites seques. Us enganyaria si us digués que aquesta és una obra socialment compromesa, que forma part del Teatre Científic que ara s’està posant de moda a Europa. No. Fem comèdia de l’art. Fem riure, o això intentem. Res més. Però ho fem en català.

Sembla que fer una obra en català hauria de ser la cosa més normal del món. Per naltros ho és i aixì també ho creu la Societat Civil Catalana REAL, però continuament ens volen fer creure que no, que som una anomalia, que el que fem no esta bé. I no són pocs els que cada dia ens ho repeteixen.

Per aquest motiu trobo que anar al teatre a veure la nostra obra, o la que sigui, en català i riure, emocionar-se, indignar-se o fins i tot avorrir-se, és una mostra més de la normalitat que ens pertoca. Fent coses tan senzilles com obrir un llibre o anar al teatre en la nostra Llengua aboca al desguàs tota la bilis que ens vessen a sobre.

Per això, les activitats que en qualsevol altre país es podrien considerar hobbies, als Països Catalans tenen un punt de compromís, encara que sigui fins i tot un compromís inconscient. Corals, puntaires, balladors de jotes, clubs de lectura, de jocs de rol o de bridge... Tots aquests cada dia estan construint un país invisible, però més real, i més de carn i ossos que molts que tenen segells i carnets d’identitat.

Per cert, si voleu venir-nos a veure i riure sanament de les desvergonyides aventures que passen a la cort d’uns trastocats Trastàmara, estrenem el dissabte 26 a les nou del vespre i repe m el diumenge 27 a dos quarts de vuit, a la Sala Santa Llúcia, a la Raval Robuster 34 de Reus.

http://www.youtube.com/embed/wf8SPuy0mSc

http://player.vimeo.com/video/92877953

http://www.youtube.com/embed/jqCf_uhGam4

Ramon Berenguer IV, una biografia (2014-04-24 09:11)

Per fi ha sortit una biografia de Ramon Berenguer IV. L’alacantí Josep-David Garrido ha publicat una obra tremendament necessària a Rafael Dalmau, editor. Aquesta obra complementa pel davant les dues biografies de Jordi Ventura dels reis que van venir a continuació: Alfons el Cast, el primer comte-rei (1961) i Pere el catòlic i Simó de Montfort (1960). Amb aquestes tres obres tenim una àmplia perspec va del segle XII i començaments del XIII, l’època en la qual es van aixecar les parets mestres de la realitat nacional catalana, amb tots els seus pros i contres.

Ramon Berenguer IV és una apassionant biografia, la dada cien fica no aconsegueix esmorteir la vida aventurera i les intrigues d’aquella època. I val a dir que Garrido té la virtut de també anar a buscar les fonts musulmanes de l’època per tal de poder contrastar les dades de les quals disposa, per tal de fer una fotografia el més nítida possible d’aquella època.

Cal remarcar que, tot i ser un tema molt secundari en el llibre, Garrido també utilitza totes les dades cien fiques de les quals disposa per tal de refutar de manera clara i diàfana tots aquells arguments pseudocientifics que des de la caverna medià ca ens repeteixen una i altra vegada: que no hem estat mai independents, que la nostra bandera i la nostra història són subordinades a la castellanitzada comunitat autònoma aragonesa, que Ramon Berenguer IV va ser una comparsa a mans dels nobles aragonesos... Documentalment Garrido ens desmenteix totes aquestes men desi falses interpretacions, tot i que no hi perd massa el temps. Com ell, sabem que als inventors d’aquestes men des se’ls en refoten les proves empíriques i cien fiques, però en tot cas paga la pena repetir-ho perquè ningú amb bona fe pugui creure-s’ho. I si dubteu, compreu-vos el llibre i llegiu amb atenció.

True detective

True detective és la darrera obra mestra de la cadena HBO. En només vuit capítols se’ns explica una història que està a mig camí de la novel·la negra, els contes gòtics i el terror còsmic. Aquesta primera temporada explica una una terrible història magistralment escrita per Nic Pizzola o, dirigida per Cary Fukunaga i interpretada de manera antològica per un dels millors duets que han vist per televisió: l’oscaritzat Matthew McConaughey i el conegudíssim Woody Harrel-son.

La sèrie és lenta, fosca, angoixant. Les interpretacions són cantelludes. Les panoràmiques dels bassals i zones pan-anoses de Louisiana inquietants. Hi ha nombroses referències a llibres de terror de Lovecra i sobretot a l’inèdit en català The King in yellow de Robert W. Chambers.

L’argument no és el fort de la sèrie, no és una peça de rellotgeria calculada a la mil·lèsima, sinó que sembla que s’adap a la concepció estètica global. True detective podria haver estat perfectament un llargmetratge rodó, però ho han convertit en una sèrie perquè potser és el llenguage del moment. La tensió argumental es dil·lata, s’ajorna per esclatar en moments molt ben triats, com el cèl·lebre pla-sequència de sis minuts del capítol quatre.

En definitiva: si us agraden les sèries, la literatura negra o de terror, o bé passar una llarga estona enganxats a una història, True detective és molt recomanable.

Núvols, boires, vents... Albert Manent

Una de les obres que més he rellegit del recentment traspassat Albert Manent és Els noms populars dels núvols i boires, una obra que es va anar publicant comarca a comarca i que ha servit per a rescatar un bon nombre de terminologia popular referida als fenòmens atmosfèrics.

Manent va rescatar de l’oblit múltiples maneres de com els nostres avantpassats anomenaven l’oratge. Més enllà de la terminologia cien fica i del suat ”a cel cabretes, i a terra pastetes” Manent va fer un treball lingïísti encomiable, ”salvant els mots”, com deia Espriu.

Gràcies a ell no s’han perdut centenars de parèmies com:

Boira al Puig d’en Cama, aigua fins a mitja cama

Val a dir que continuem mirant al cel encara que estiguem tota la setmana tancats en una oficina. Per tant, potser el millor homenatge que es podria fer a Manent és repopularitzar tot aquest vocabulari. Està molt bé que aquest patrimoni reposi salvaguardat a les lleixes de les biblioteques, però estaria millor si aquest coneixement tornés al poble gràcies a llibres divulga us, webs, o bé als butlletins meteorològics, l’espai més respectat de tota la graella televisiva. 

Quatre consells per a balls parlats

Comento quatre coses per a qui li pugui interessar. Anant a veure balls parlats per aquest món a vegades et trobes amb representacions de tot i canviant quatre cosetes molt bàsiques es podria millorar i molt aquests espectacles. Això si es vol representar com un autèntic ball parlat, o sigui, al carrer, ballant entre escena i escena i a peu pla. Dir que ets un ball parlat i segrestar el nom d'un dels antics balls, no vol dir que n'estiguis fent un:

1.  L’actor que recita que es quedi plantat on està, si s¡’ha de moure que sigui amb algun objectiu. Fer passets amunt i avall, no només resulten molestos pel públic, sinó que tampoc ajuden a la feina de l’actor. De la mateixa manera tampoc s’ha de fer res que no serveixi per a reforçar la interpretació.

2.   Els versos han d’estar ben escrits: 7 síl·labes i les rimes han de ser Ø-a-Ø-a, a-b-a-b, a-b-b-a o alguna cosa així. No

es poden escriure versos com ens pe millor per molta inspiració que tinguem. La melodia del text desafina completament si no som una miqueta ”formals”.

3.  Per què estalviar un crit? Us ha de sen r tothom. No esteu fent cinema, no esteu fent teatre de text... Feu un ball parlat, i els balls parlats es fan al carrer i sempre hi ha xivarri, la gent comenta, riu, passen cotxes... Com menys crideu la gent més parlarà. Sou o vosaltres o ells.

4.  Els actors que no estan actuant han de tenir clar que estan en escena, però tampoc han de voler acaparar l’atenció: o sigui, han d’estar atents a l’acció que passa, però tampoc han d’exagerar les seves reaccions, si ho fan estaran sabotejant ells mateixos l’atenció del públic.

I de propina... Brillo! No us encanteu, no allargasseu massa, lleugeresa i rapidesa. Estem en ple segle XXI fent teatre de l’any de la picor, per tant el ritme i la durada s’han d’adaptar als gustos d’ara.

Lovecraft

Laertes ha publicat a la seva col·lecció l’Arcà uns quants títols del mestre de la literatura d’horror H.P. Lovecraft. L’ombra sobre Innsmouth és una autèntica obra mestra del gènere. Curta, trepidant i esgarrifosa. En canvi la més coneguda A les muntanyes de la follia la voluntat d’explicar tot el seu univers grotesc, demana una extensió que dilata el pa ment i rebaixa la tensió. Sigui com sigui, si us agrada passar una mala estona, aquestes dues novel·les curtes encara estan al catàleg de l’editorial.

L'estiu de l'amor

Àgil, irònica, entretinguda, interessant... La primera novel·la de Toni Orensanz L’estiu de l’amor explica la segona estada de Picasso a Horta, però sobretot parla de tot el que passa al seu voltant. Llegint aquesta novel·la no podem deixar de pensar en l’enyorat Jesús Moncada i la seva Mequinensa, Orensanz s’erigeix com un gran successor d’aquell gran paisatgista humà de les Terres de l’Ebre. Ja esperem la següent novel·la.

Filla

Filla

que encara no dius paraules

que jugues amb fustes i papers

i cada troballa teva

és una festa per a tots,

que ens alegres quan rius

i tenim plor quan plores

perquè esperem molt de tu.

Trobaràs moltes coses començades

i sabràs que hem pres actituds

no fàcils

pensant en tu,

perquè ets neta,

i tens la mirada

plena de preguntes

Isidre Font, 1963

..

M’he permès afegir una parell de as al poema Fill del selvatà Isidre Font. Un poema que condensa perfectament les alegries i els neguits dels que som mares i pares i que trobem l’experiència tan gratificant que hi tornem.