Ciutat sense flautista

Es va posar al llit però no podia dormir. Les podia sentir. No les veia, però sabia que hi eren. Havia pres totes les precaucions però sabia que hi eren. Havia deixat la cuina neta com una patena. Havia abocat lleixiu pels desaigües. Havia ruixat amb un pudent esprai el llindar de la porta del carrer i del pis. Amb el mateix esprai havia gasejat a sota de la nevera, del rentaplats, dels faldons dels mobles de la cuina i dels racons del lavabo. Havia canviat les trampes que ja tenien massa dies. Havia escombrat i fregat el terra. S’havia rentat bé les mans i havia procedit al ritual d’allitament nocturn.

Ja feia mesos que la llogatera dels baixos de la casa li havia tornat les claus. Ni una rebaixa del lloguer havia servit per a retenir-la. No ho aguantava més. No havia estat l’única del carrer ni del barri. Els bars, fleques i botigues de comestibles havien començat a abaixar persianes. Després van venir les altres botigues. Els clients defugien els baixos comercials. Tothom ho sabia. Potser les veien o no, però també sabien que hi eren. Els veïns de la casa del costat feia dues setmanes que s’havien traslladat de ciutat. Els de davant havien agafat un cinquè pis en un barri dels afores, i el pis l’havien llogat per quatre xavos a uns joves operaris d’un país indeterminat de l’Est d’Europa que no eren mai a casa.

L’estiu passat van decidir defugir el problema i anar tot l’estiu al mas. Van deixar la casa tancada i barrada. El resultat va ser que el primer dia que van ser a casa, algú va tancar una porta corredissa i a l’espai de la motllura hi havien fet niu. N’hi havia dotzenes, centenars... Unes damunt de les altres, movent repulsivament antenes, potes i ales. Es va aixecar del llit i va anar a l’habitació dels seus fills. No volia acotxar-los pas amb la calor que feia. També dormien amb els balcons tancats per precaució. S’acostà al llit i ho notà. Amb tant de temps d’empaitar-les amb una escombra o una sabata ja sabia com era el frec de les potes damunt de la roba. Va obrir al llum i va veure al coixí on dormia el seu fill una panerola marró, enorme, amb unes antenes erectes que l’apuntaven desafiant.

L’endemà van fer maletes. Ja s’ho arreglarien. Demanarien un trasllat a la feina, o farien una quilometrada cada dia o plegarien. Viure així no pagava la pena. Algun dia quedarien amb la immobiliària per mirar de vendre el pis o llogar-lo, però sabien que el preu seria miserable. A la ciutat tothom patia el mateix problema. Baixos comercials i els primers pisos s’havien anat desocupant de tot arreu i això provocava una caiguda de preus dels habitatges de la ciutat. L’èxode cap a altres ciutats o comarques havia començat. Centenars d’anys de vida d’una ciutat s’apagaven. El motiu era tan simple com que els seus ciutadans no podien llevar-se per la nit sense trobar-se una repugnant panerola, un animal sortit de les clavegueres, passejant-se per les seves possessions més íntimes i estimades.fx

Orenetes

Parlar de teatre a aquestes alçades de la temporada és difícil. Els darrer mes i mig els teatres han estat treballant a destall, però per a finals de cursos d’acadèmies de dansa o de teatre, lliuraments d’orles als estudiants que acaben, i un llarg etcètera d’activitats necessàries, però poc avaluables pel crític local. Si a això hi sumem l’aturada de la quotidianitat que representa la llarga Festa Major reusenca, doncs podem afirmar que la temporada teatral a la ciutat fa el primer mutis amb el Trapezi, i que després ja només surten alguns bisos. En espera de les properes programacions, només el Fortuny ens ha avançat la seva, i hi torna a predominar la música, tot i que en destaca el magnífic text Dansa d’agost de Brian Friel, i que sumat a la garantia de què els qui ho munten són la Perla 29, doncs podem dir que serà una de les cites ineludibles de la propera tardor.

Enguany sembla que el festival d’estiu, o Estiu a la fresca com va ser anomenat, no existirà, o no se’n sap res de moment. Res a veure amb aquelles primeres figures que vam tenir a les èpoques socialistes. Un es posa a dubtar de si la normalitat era aquell esplendor, o aquesta estretor. Entre poc i massa la mesura passa, si em permeteu que resolgui a cop de cultura popular.

No s’espera cap actuació a l’estiu, ni res destacat. Suposem que l’àrea de Cultura de l’Ajuntament de Reus es deu estar rearmant per fer-la molt sonada de cara a la propera Capital de la Cultura Catalana de 2017. Mentrestant, o anem a fer un passeig i un mantecau a Cambrils, o anem al poble -si és es que en tenim- proveïts amb la novel·la més gruixuda que tenim pendent, o ens asseiem en una de les moltes terrasses que ara tenim a la ciutat, a veure un dels millors espectacles gratuïts de la temporada, que és el vol de les orenetes al vespre. Qui no es conforma és perquè no vol, o perquè no pot.

Publicat el juliol de 2016 a la nw

El nostre sant és el millor

Cel enteranyinat, rajos de sol que d'esquitllèbit finten núvols i les altes cases del carrer estret de l'Hospital. En clarobscur, un núvol d'encens unta l'ambient. Les veus del cor de cantors fan d'aleteig de la pluja de pètals de rosa que llencen dues devotes des d'un balcó. El tàlem amb la custòdia del Corpus apareix darrere d'aquesta cortina de fum olorós, veus celestials i pluja acolorida. Creguis o no, caus rendit a l'escena.

Canvieu l'hòstia santa pel bust de Sant Pere, el braç de Santa Tecla o el sant que pertoqui. El moll de l'os de la festa és això, i la festa és l'esquelet de tota col·lectivitat. Aquests moments singulars els podem interpretar des de la vessant mística, identitària, tradicional o la que vulgueu. No deixa de ser que els carrers són presos pel Patró, l'ídol, el Sobirà, o la Sobirania del poble entremig de l'alegria de tots. Això diferencia les festes majors d'uns carnavals, els quals sempre són una font de baralles perquè no tenen un moment de comunió col·lectiva com aquest.

La Patum de Berga, i recentment les falles dels Pirineus, i les festes de l'ós a la Catalunya Nord han estat àmpliament reconegudes i han entrat en un terreny fangós. La crida turística d'una festa fantàstica la posa en perill precisament per la massificació turística, que omple calaixos, però que ens obre la qüestió: Per qui fem la festa? Per naltros o pels de fora? A tothom li agrada que els forasters li diguin que és el més guapo, però si ja hem aconseguit tenir l'autoestima al lloc que correspon –i en localisme al Camp no ens guanya ningú- ens cal l'aprovació dels de fora per a sentir-nos realitzats? Els turistes ja tenen Port Aventura.

Les plomes fan el moixó. Hi ha festes amb molt de plomall i d'altres més discretes. Com més plomes més bonic és el moixó, vinguin balls, cercaviles, focs i el que faci falta. Sota de tot hi ha els músculs i els tendons del moixó. Totes les festes, per humils que siguin tenen al Sant que surt de l'església i que representa a tota la col·lectivitat. N'hi ha que els molesta que el Sant surti de l'església, això als dos extrems. En canvi, la gran majoria, poc religiosa, menys practicant i gens iconoclasta, ja ens agrada que surti el Sant, tot i que a vegades tenim dubtes de què representa a hores d'ara. Doncs no cal donar-hi gaires tombs. Que visca el Sant, sigui quin sigui, perquè és el nostre, perquè el Sant som naltros i, com deia la Trinca: «Alegria, el nostre Sant és el millor».