El nostre sant és el millor

Cel enteranyinat, rajos de sol que d'esquitllèbit finten núvols i les altes cases del carrer estret de l'Hospital. En clarobscur, un núvol d'encens unta l'ambient. Les veus del cor de cantors fan d'aleteig de la pluja de pètals de rosa que llencen dues devotes des d'un balcó. El tàlem amb la custòdia del Corpus apareix darrere d'aquesta cortina de fum olorós, veus celestials i pluja acolorida. Creguis o no, caus rendit a l'escena.

Canvieu l'hòstia santa pel bust de Sant Pere, el braç de Santa Tecla o el sant que pertoqui. El moll de l'os de la festa és això, i la festa és l'esquelet de tota col·lectivitat. Aquests moments singulars els podem interpretar des de la vessant mística, identitària, tradicional o la que vulgueu. No deixa de ser que els carrers són presos pel Patró, l'ídol, el Sobirà, o la Sobirania del poble entremig de l'alegria de tots. Això diferencia les festes majors d'uns carnavals, els quals sempre són una font de baralles perquè no tenen un moment de comunió col·lectiva com aquest.

La Patum de Berga, i recentment les falles dels Pirineus, i les festes de l'ós a la Catalunya Nord han estat àmpliament reconegudes i han entrat en un terreny fangós. La crida turística d'una festa fantàstica la posa en perill precisament per la massificació turística, que omple calaixos, però que ens obre la qüestió: Per qui fem la festa? Per naltros o pels de fora? A tothom li agrada que els forasters li diguin que és el més guapo, però si ja hem aconseguit tenir l'autoestima al lloc que correspon –i en localisme al Camp no ens guanya ningú- ens cal l'aprovació dels de fora per a sentir-nos realitzats? Els turistes ja tenen Port Aventura.

Les plomes fan el moixó. Hi ha festes amb molt de plomall i d'altres més discretes. Com més plomes més bonic és el moixó, vinguin balls, cercaviles, focs i el que faci falta. Sota de tot hi ha els músculs i els tendons del moixó. Totes les festes, per humils que siguin tenen al Sant que surt de l'església i que representa a tota la col·lectivitat. N'hi ha que els molesta que el Sant surti de l'església, això als dos extrems. En canvi, la gran majoria, poc religiosa, menys practicant i gens iconoclasta, ja ens agrada que surti el Sant, tot i que a vegades tenim dubtes de què representa a hores d'ara. Doncs no cal donar-hi gaires tombs. Que visca el Sant, sigui quin sigui, perquè és el nostre, perquè el Sant som naltros i, com deia la Trinca: «Alegria, el nostre Sant és el millor».