L'avar

Servidor no va anar al COS, em va fer mandra. Aquella mandra inabastable que fan les coses que no et ve de gust fer, o pitjor, que ja t'han deixat de venir de gust. Que el festival COS, l'activitat cultural més estimulant de la ciutat,  es convertís en un poti-poti de teatre gestual i dansa, em va fer sentir com quan erapetiti jugant a l'Oca queia a la casella de la calavera, precisament això queia pels volts de Tots Sants. M'encanta la dansa, a casa tinc petites hooligans d'aquest art, i crec que és fantàstic que estigui ales programacions estables dels teatres, i no desplaçant al teatre gestual o a la Comèdia de l'Art dels pocs reductes que tenien.  

Exercida la meva mandrosa reivindicació, vaig anar sobre segur a rescabalar el meu amor pel teatre. L'Avar de Moliere, protagonitzada per Joan Pera m'oferia dues hores de plaer sense compromís, luxúria escènica i localitats exhaurides. Vinga xaval, que només es viu una vegada! No eren promeses fàtues, el muntatge no decep, per cert... Per què costa tant veure espectacles així? Tan petits som? En fi, sembla que només la productora Focus i Joan Pera poden mantenir la grandesa del teatre: escenografia, vestuaris, repartiment... Val a dir que el Pera no ha arribat on és només amb talent, llest com una fura, es sap sempre rodejar d'elencs magnífics que li donen la rèplica exacta al moment just. Les estrelles que recordem del firmament estan en constel·lacions ben brillants.  Llàstima que l'Elena Tarrats no hagués estat indisposada el dia de la funció a Reus, si no el bolo hagués estat rodó.  Però l'Avar d'aquest 2016 només haurà servit per repassar el clàssic, cap proposta, cap interpretació actual, ni una candorosa moralina. S'ha representat de manera excel·lent el text de Moliere, i prou. Buscant-hi la part positiva: encara podem fer muntatges grans en català. Anem a petar al resistencialisme, que trist.

Publicat a la NW de novembre de 2016

Conte de tardor

Quin fred tan atroç! Cau la fosca, la nit estava arribant. És la nit que ja no hi remor pels carrers. Enmig del fred i la foscor, una pobre anciana estava sola a casa. La senyora caminava, doncs, a paupons, i tenia els peus vermells i blaus del fred; portava en el davantal, que era molt vell, algunes espelmes i tenia a la mà una d'elles com a mostra. Era molt mal dia: durant tot el cap de setmana havia estat el Ganxet Pintxo, els carrers bullien d’animació mentre ella estava al seu pis de sota teulada sola, amb fred i a les fosques. Era una molt mala temporada: la companyia elèctrica li havia tallat el subministrament al començar l’hivern per manca de pagament d’uns rebuts que gairebé només eren els mínims que imposa l’empresa. Només les espelmes li permetien veure-s’hi per a poder fer les quatre feines de la casa.

Es sentia sola, tenia molt de fred i un aspecte miserable. Pobre anciana! Veia lluir les llums a través de les finestres; l'olor dels restaurants aquesta nit ja no se sentia per tot arreu. Era diumenge. Es va asseure al llit, i es va arraulir amb les flassades. El fred s'apoderava d'ella i li entumia els membres; sota la teulada, el vent bufava allà amb fúria, tot i que les esquerdes més grans havien estat tapades amb draps vells. 

Les seves mans arruades estaven gairebé mortes de fred. Ah! Quin plaer li causaria escalfar-se amb una espelma! Va treure'n una. Com il·luminava i com cremava! Desprenia una flama clara i calenta. Quina llum tan bonica! Creia l’anciana que estava asseguda en una gran xemeneia de ferro, adornada amb boles i coberta amb una capa de llautó lluent. Cremava el foc d'una forma tan bonica! Escalfava tan bé! Va creure veure una gran llum, enmig de la qual estava el seu estimat amb un aspecte sublim i radiant. Va agafar l’anciana per sota el braç i els dos es van elevar en mig de la llum fins a un lloc tan elevat, que allà no feia fred, ni es passava gana, ni tristesa, ni foscor.

Quan va arribar el nou dia el Sistema d'Emergències Mèdiques va presentar-se a la casa i ja no hi van poder fer res. Morta, morta de fred i de foscor en ple segle XXI! El sol va il·luminar el carrer i el pis de sota la teulada, una espelma de les quals havia cremat completament.

Una cultura amagada sota el taulell

En un poble rural del Principat, en una terrassa amb vistes a un de tants paisatges reivindicats i manifestats per tal que no sigui devorat per progrés d’uns pocs, si t’hi quedes a sopar per vi t’etziben un Rioja, i per licoret t’escupen al got un Pacharan. La desolació és màxima. Faig bestiejar al cambrer buscant una ratafia, que es foti, sé que no en tenen, mai no en tenen. El país no ens l’hem cregut mai. Al nostre país, i quan dic país parlo sobretot del Camp, és redundant dir que havíem fet una indústria exportadora de l’aiguardent, i que ens l’hem deixada prendre i ara no en queda res de res. Segur? 

Certament que els caps de setmana a les discoteques tot quisqui s’engoleix infectes licors que cal barrejar amb begudes ensucrades per poder-los tirar avall. Beure com a mitjà, i no com a finalitat. Ni als paquis, ni a les gasolineres, ni als súpers no hi ha ni rastre de producció nacional. Estem acabats licorerament parlant. Sí? A la manca d’interès pels propis destil·lats que vam patir durant el franquisme, el règim del 78 amb Felipe González i la seva patuleia al capdavant ens van clavar una legislació tributària sobre els destil·lats que si no eres uns d’aquestes gran marques ja podies plegar. Costos fixes per igual, tant hi fa si ets petit o gran. Socialisme i igualtat en diuen.

Això va exterminar gairebé del tot la indústria de l’alcohol. Del tot? Doncs no. Hi ha tres o quatre cases de ratafia al nord, que han aconseguit el miracle de sobreviure i sembla que ara comencen a vendre ampolles per milers. Tenim el fenomen del licor d’Arròs de l’Ebre, que només és el brot que surt d’unes fondes arrels. Al Camp hi ha vida sota les pedres. Però cal aixecar-les, perquè els productes no els trobarem si no els busquem. A Figuerola destil·len sota la marca Elvi i han fet coses prou interessants. Un parell de tallerets fan licors de forma legal a Valls i l’Aleixar. Cada octubre podem anar a Prat de Comte a fer tastos a la Fira de l’Aiguardent. 

Però sobretot continua havent-hi vida encara més endins: destil·ladors artesanals (per no dir il·legals) a gairebé poble i ciutat. Per no donar pistes diré que en algun lloc proper a Cardó fan una ratafia prou acceptable, que en un poble de la plana del Baix Camp una família no ha deixat mai de fer aiguardent; que en un magatzem de trastos d’una de les capitals, a la rebotiga s’hi destil·len i elaboren uns aiguardents i uns licors d’herbes deliciosos; a les muntanyes de Prades hi fan un licor de farigola bastant bo, i vora la serra de Cavalls hi ha un gurú de la destil·lació que tothom que hi tingui un mínim interès ha de visitar. Per cert, no en conec cap d’aquests, senyor agent.

En definitiva, que si poséssim la lupa podríem trobar més d’un i més de dos terrats on hi ha licors macerant quaranta dies a sol i serena. La cultura costa més d’arrencar que una paparra, o costa més de marxar que una ressaca de licor de garrafa. Ja veurem si aquest país nou tan meravellós que està venint tindrà la sensibilitat d’alliberar les restriccions de la seva pròpia cultura. Sóc realista: amb els anys que hem perdut, el propi desinterès, i la matusseria que amaguem amb l’estètica, mai no arribarem a segons quins nivells. Malgrat això, amb ben poc es poden superar la majoria de marques comercials que corren pel món. Almenys quan en un bar acabessin el Jägermeister, podrien encolomar als jovent la ratafia de la casa i ni ho notarien.