Dona no reeducable

Com en els vells temps, una de les joies del Teatre Lliure arriba al Bartrina. Som les cares de sempre, una mica més vells, una mica més savis. També hi ha cares joves que no coneixem, el verí del teatre encara genera nous brots d’afectats. Curiosament la gran majoria de càrrecs electes de la Casa Gran estan vacunats d’aquest mal. És estrany que la sala del carrer Major no està plena. Si el llorejat Lluís Pasqual no omple, qui podrà fer-ho? Simptomàticament el teatre no ha estat considerat un dels “7 tresors del Patrimoni Cultural de Reus”, tampoc la poesia de Ferrater, així estan els coses. Malgrat tot, les matinals infantils del Teatre Bràvium omplen, Santa Llúcia programa regularment, i al Teatre Bartrina venen meravelles com aquesta Dona no reeducable.

La interpretació que fa la Míriam Iscla és excelsa. Qui ho havia de dir quan feia papers humorístics, i secundaris, amb les T de teatre que a la seva maduresa ascendiria a la glòria  escènica. Les coses no es fan soles, l’Iscla és molt bona, i la fa pujar l’escaló definitiu la direcció del Lluís Pasqual. Res no hi sobra, res no hi manca. La Míriam Iscla mai no havia estat sant de la meva devoció, però el Pasqual li ha tret tots aquells vicis d’actor que m’enutjaven, no hi ha ni una sola vocal sanglotada, i l’emoció és continguda i dosificada de manera corprenedora. Dona no reeducable és un monòleg de setanta minuts de cops de puny a l’espectador. El ring és dalt de l’escenari, però el públic a platea és l’sparring d’aquests campions, i rep una bona estovada. Amb el text duríssim d’Stefano Massini seria fàcil clavar un KO al públic als pocs minuts, però la intel·ligent posada en escena fa que els cops es vagin espaiant el temps just perquè agafem aire i no ens desplomem i desconnectem de l’acció escènica.

Un professor d’universitat, un dels pocs dies que va venir a classe, ens va explicar que en tota crítica es comença per explicar l’argument de l’obra. Jo ho he deixat pel final: Txetxènia.

Publicat a al NW de desembde 2016