Durant la Quaresma no es permetia fer teatre, o si més no, hi havia la prohibició de fer representacions al teatre. Però a finals del segle XVIII aquesta prohibició irritava bastant a empresaris i públic. El Pere Cavallé ens explica a Festes i costums de Reus que "la dèria que existeix avui pel futbol, existia llavors pel teatre". A finals del XVIII el teatre de la Santa Creu de Barcelona aconseguia obrir durant el període quaresmal per a fer-hi concerts, i una vegada oberta una escletxa, aquests concerts van derivar cap a òperes, tal com s'havia començat a fer a París anys abans.
Les classes més populars no tenien possibilitat d'accedir a aquestes excepcions, i s'organitzaven les seves pròpies funcions, enfilant la fina línia que hi ha entre el divertiment i la prohibició quaresmal i muntaven teatrets de titelles, marionetes i ombres. No es pot dir que hi hagi actors, actrius fa quatre dies que n'hi ha, però eles servia per explicar històries. L'argument que el teatre d'ombres i marionetes era un joc d'infants, servia perquè infants i grans poguessin gaudir de teatre. Ho diu Juan Ruiz de Alarcón diu a Mudarse por mejorarse:
esta Cuaresma pasada [acudió]
contenta y alborotada
al corral, cuarenta días
toda la corte, y [quedaron]]
muy quedos, papando muecas,
viendo bailar dos muñecas
Com sempre, la influència ens va venir del nord, i és que van començar a arribar fulls impresos per a fer teatre d'ombres. El teatre d'ombres, o ombres xinesques, com molt bé diu el seu nom, tenen l'origen a la Xina i d'allà van començar a fer un llarg viatge fins a casa nostra. Val a dir que els otomans van veure en aquest teatre una fantàstica manera, igual que els nostres antics, de poder fer teatre esquivant les prohibicions religioses, i van desenvolupar els magnífics i acolorits Karagiosis, que són un dels tipus de teatre més tradicional de Grècia i Turquia.
Dels otomans, el teatre d'ombres va saltar als països fronterers i finalment van arribar a Catalunya. Curiosament una forma de teatre que ens sembla absolutament tradicional és fruit de la globalització.
L'èxit és la senzillesa. Amb un paper, unes estisores, i una espelma podem muntar-nos en qualsevol indret un teatre d'ombres. Però de la senzillesa se'n pot fer un gran espectacle, al mateix teatre de la Santa Creu o al Chat noir de París s'hi havien fet representacions de teatre d'ombres força complexes.
El teatre d'ombres no és mort, a casa nostra hi ha companyies de teatre d'ombres amb espectacles molt potents, no en cito cap per no deixa-me'n. També ens podem fer un teatre d'ombres a casa, hi ha pàgines que tenen figures imprimibles d'una gran qualitat. D'aquesta manera podem fer naltros mateixos la producció i representació d'un petit espectacle.
Alguns deuen pensar que això no deixa de ser teatre infantil, com si això fos un demèrit. El teatre infantil, familiar, és tan difícil de fer com el d'adults, i per un públic molt més exigent. I com era el teatre d'ombres, amb l'excusa del teatre infantil, podem explicar històries al grans, que no sempre tenim prou imaginació ni prou ganes d'escoltar el que no volem sentir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada