Aquests apunts de llibres que faig dubto que puguin servir de referencià per a ningú. Són ressenyes que em serveixen bàsicament de recordatori personal, per recordar quatre pinzellades del que he llegit. Si a algú li ha de fer servei, doncs bon profit.
|
Una de les novel·les que més m'ha fet reflexionar és Submissió de Michel Houellebecq. En primer lloc cal a dir que el reunionès coneix el seu ofici. Té uns primers capítols que et devoren, més que no pas tu devores la novel·leta, i quan sap que et té endogalat, baixa el ritme i la tensió, i s'esplaia en escenes sexuals i detalls poc importants que dissimulen poc les seves hipotesis polítiques. Houellebecq se l'ha acusat de ser proper al Front Nacional francès. Desconec que vota l'autor, però aSubmissió ens mostra molt clarament les escletxes de les democràcies occidentals. En primer lloc ens mostra la decadència de les civilitzacions occidentals, les quals una vegada aconseguida l'hegemonia, han entrat en una ràpida decadència bàsicament perquè els "valors democràtics i republicans" no han resolt els problemes diaris de la gent, i no només això, sinó que han posat en dubte les seves creences tradicionals. Contra això s'alcen dues alternatives que són les dues cares de la moneda: per una banda els identitaris, per entendre'ns Trump, Le Pen i companyia, que creuen que poden tornar enrere i escombrar les debilitats occidentals; i per altra banda l'Islam, no el violent i terrorista, sinó el democràtic que avança pacíficament cap a l'hegemonia, perquè al cap i a la fi, la democràcia, tal com l'entenem avui dia, és esclava de la demografia, i si no entenem això no entendrem res dels resultats electorals. Prou, llegiu-vos el llibre.
|
D'Incerta glòriaja n'he parlat aquí, però no vull deixar d'anomenar-la altra vegada. Em sorpren molt que Gabriel Ferrater no en digués ni una paraula a Tres prosistes. Ferrater reflexiona lúcidament sobre la novel·la catalana, però no diu ni una paraula sobre Sales. Val a dir que Tres prosistes i Foix i el seu temps són textos extrets de les poques classes universitàries que va fer Ferrater. Unes substitucions que van ser enregistrades i àvidament apuntades pels seus alumnes. Ferrater esdevé un mapa, un navegador, per llegir a Foix, si és que algú el llegeix encara, i entremig de la crítica literària deixa anar sentències esmoladíssimes, per exemple aquesta que és demoledora amb l'ensenyament: "No transmetent-se continguts educatius de cap mena, resulta que la llibertat d'esperit de què disposa una persona [...] depèn exactament i exclusivament del grau d'intel·ligència que aquesta persona tingui [...] això vol dir que tots som autodidactes". Inevitablement relaciono aquesta frase amb la crítica a la democràcia de Houellebecq.
Tres prosistes és igual de mordaç. Ferrater destrossa el selvatà Puig i Ferreter; qüestiona alguns punts del catalanisme en alguns moments, com alguns interessats han volgut subratllar; però fa una anàlisi profundíssima de Ruyra, Caterina Albert i Josep Pla, i els posa el taulell al costat d'autor universals de la mateixa època: Pla i Stendhal, Albert i Brontë. Aquest exercici no el farien mai els que subratllen unes de les moltes crítiques ferraterianes.
Sobretot l'anàlisi de Pla és indispensable, i en lloa la capacitat narrativa, lingüística, per sobre de consideracions de la versatilitat de la seva obra.
Per acabar amb Ferrater us diré que El Gabriel Ferrater de Reus de Ramon Gomis ens explica perfectament l'època de formació i les seves aventures juvenils. Ens pot servir per complementar la imatge que en tenim, però com deia Josep Maria Castellet: el que és important de Ferrater és el que va escriure, més que no pas el que va fer o deixar de fer.
|
De tant en tant llegeixo poesia, però tinc tendència a anar als clàssics, per mi la poesia té molt de joc lingüístic, de com els poetes poden encistellar les seves associacions d'idees amb una forma i una mètrica determinada. Actualment no està en voga això d'empaquetar versos, com deia un poeta avantguardista a sou públic. Tot i així em vaig firar el Filles, viatge d'anada de la Raquel Estrada, més que res per coneixença amb la poeta, i sincerament em va entusiasmar. Certament no trobem sonets ni composicions més arriscades formalment, però l'Estrada escriu en carn viva —el poema Costures— i amb lucidesa, i d'aquesta manera ens trobem amb poemes colpidors com Futur. L'Estrada té una altra virtut i és que sense voler-ho, sense pretendre-ho, la seva poesia —la tercera part del poemari— recorda a la de la Maria Mercè Marçal, la Marçal de Desglaç, no pas la dels primers poemes que s'abarateixen en pamflets. Quina llàstima els grans escriptors que es redueixen a autors d'eslògans.Ara tenim un grapat de dones del Camp que fan molt bona literatura, paga molt la pena llegir-les per aquest motiu i no per cap -isme condicionant.
|
No tot ha de ser seriós i amb gran transcendència. Tom Sharpe és perfecte per intercalar entre lectures denses. En aquesta novel·la curta Els grope, ho satiritza còmicament gairebé tot: la seriositat, la família, les tradicions, el feminisme, el masclisme, la policia... Només salva Catalunya i els catalans —no sé si això és bo—. S'imagina una mort dolça a la Costa Brava, com la seva, havent-se alliberat de les formes britàniques i havent abraçat els excessos estivals de la nostra costa.
|
Val a dir que no tot el que agafo m'agrada i m'ho acabo. Amb el valoradíssim Jo Nesbø em va passar això. La seva novel·la policíaca El ninot de neu em va semblar un immens cliché i me'l vaig deixar per allà a la pàgina cinquanta. No hi tornaré pas. Lo temps és breu, com diu la divisa de la dansa de la mort.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada