Entrades exhaurides. Des que la
Lizaran va deixar aquest món, l’Emma Vilarasau és l’ única reina de l’escena
catalana. Una actriu de cap a peus, amb presència, sense xiuxiuejos, ni veu
airejada.
Entrades exhaurides a la Villarroel,
que no és precisament una sala petita. La
mare havia de venir a Reus passat l’estiu, i aquestes ratlles n’havien de
ser una presentació, però les coses s’han torçat i aquest abril es faran les
darreres representacions a Barcelona.
La mare és una d’aquelles obres de les quals t’aixeques de la
butaca trasbalsat, i no saps si t’ha agradat o no, perquè encara ho has de
pair, i la digestió pot ser llarga. Que ningú s’esperi un drama sentimental,
com podria semblar pel cartell, al contrari, havent vist l’obra s’entén el cartell,
amb la tipografia partida i la doble imatge de la protagonista.
La mare no és una història, ni una faula. La mare és un estat mental, això retrata el text del parisenc
Florian Zeller. La mare no s’ha
d’entendre, no es pot. La idea central de l’obra és la desesperació, la
persistència d’una taleia: potser la crisi dels 50, potser el síndrome del niu
buit, en tot cas una crisi existencial que desemboca a l’abisme. Aquesta
bogeria en estat majúscul és un repte per a qualsevol actriu, el text l’obliga
a tornar al punt de partida
repetidament, i recomençar de nou el relat del personatge però per un altre
senderó tortuós. La Vilarasau ho aconsegueix, i ho fa amb talent i esforç, i el
públic encara sabem apreciar aquestes coses.
L’Emma Vilarasau no només és una
actriu excel·lent, sinó que enlloc d’eclipsar els partenaires, els fa brillar com a llunes. La que més llum fa és la reusenca Ester
Cortla mare. Si
la Vilarasau interpreta a un mar desbocat, la Cort és la roca on peten i moren
les onades. El marit l’interpreta Pep Pla amb una neutra elegància; i el fill,
l’epicentre de tot, el fa Òscar Castellví amb correcció.
No la vulgueu entendre, no
vulgueu saber què és realitat i què deliri, aneu-hi a commoure-us.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada