El poema de Nadal al Camp

El poemes de Nadal catalans sempre tenen un punt d’amargor. “La veritat és una brasa viva! / La veritat que crema als pastors / la tenen en el nas i les orelles”. Diu Josep M. De Sagarra al Poema de Nadal. La veritat també crema al litoral del Camp de Tarragona. Per una banda tenim la meitat de la població que malda per poder governar-se per ella mateixa, i tenir un futur amb més esperança, l’altra meitat consent a dedicar bona part de seu treball i els seus recursos a mantenir uns lligams amb les terres dels seus avantpassats, i no es creuen promeses “d’una estrella baixa, com un ciri encès”. Un pastor diu que a Betlem se’n vol anar, per contra el rabadà es vol quedar esmorzant; el primer li replica que un arcàngel flamejant pel cel ho va pregonant, i el rabadà li engega que “no serà tant”. De fet “Aquesta conversa estranya / s’ha fet més vella que el món”. Aquesta controvèrsia entre dos, a un altre poeta li gelava el cor. El rabadà vol viure com ho ha fet fins ara, aferrant-se a la seva cansalada, i no vol saber-ne de revelacions que potser li farien canviar la manera de fer, o almenys replantejar-la. Qui vol sortir de la zona de comfort per anar a l’aventura amb un company? Ara sabem qui som, quants som i què volem. Potser en un país on els poemes de Nadal no fossin tan tristos, amb els números a la mà n’hi hauria prou per anar a buscar el camí de  Betlem. Tanmateix vivim en un lloc on “Tots els camins van a Roma / però no van a Betlem”. Avui som Nadal, el dia que va néixer Jesús. Anys més tard, Jesús va patir presó i càstig per part dels seus i dels altres per la seva voluntat de fer del món un lloc més just i fraternal. Pels que avui pateixen i no poden estar amb els seus, hem de conservar l’esperança “sempre es troba el camí de Betlem / encara que ens escanyi la tenebra”.

No tot és teatre

El públic omple els teatre de Reus, a vegades, i no sempre per anar a veure teatre. Quan una companyia de ballet reconeguda passa per Reus, el Teatre Fortuny es queda sense entrades. Cert és que el públic és bastant homogeni: una mitjana d’edat alta que baixa dràsticament per les entusiastes nenes que estudien de dansa.

Aquest va ser el cas de La bella dorment, dansada pel Ballet Nacional Rus. El ballet clàssic ens desperta un doble sentiment: per una banda és un art que, sobretot en aquest cas, es percep com a immutable, no hi ha sorpreses. Potser per aquesta volguda mancança d’innovació el públic omple les butaques. Com a la canalla, ens agrada que ens expliquin una vegada i una altra la mateixa història, com si d’aquesta manera poguéssim retenir el temps. D’aquests espectacles els entesos ja en saben quin són els passatges difícils que cal aplaudir. També ens trobem que el vestuari i l’escenografia podrien haver estat trets impol·luts d’un bagul de fa dos-cents anys. Les parts mimades de la història obvien el darrer segle del teatre de gest, per ser fins. Però res de tot això no comptaria, si no fos que la tècnica tan individual, com del conjunt, és senzillament impressionant.

Torno al que deia abans, almenys jo tinc un doble sentiment, perquè és una art vella, però a l’hora, casa perfectament amb les sis propostes que ens va fer Italo Calvino per a l’escriptura d’aquest mil·lenni. Italo Calvino, a part de ser un novel·lista formidable, teoritzava sobre la literatura i les arts de forma molt influent, de manera que encara el tenim present. Aquestes sis propostes que va proposar es poden aplicar a totes les arts, i sembla que estiguin fetes expressament per a descriure el ballet clàssic. Aquestes sis qualitats que ha de tenir l’art són: lleugeresa, rapidesa, exactitud, visibilitat, multiplicitat i consistència. Veient els salts estratosfèrics del primer ballarí, i les giragonses endimoniades de la ballarina principal, no podia evitar de pensar que sota l’embolcall una mica arnat de tutús i conquilles hi ha una art tremendament actual que mereix ser aprofitada per públics més variats.

Publicat a la NW el desembre de 2017

Vigila què escriuràs: Pregunta-ho a la pols, Maleeixo el riu del temps, Germà de gel, Els estranys

En un mes m’han recomanat treure coses de guions que havia escrit. Qui paga mana. Ja ho deia Orwell que la pitjor censura és l’autocensura. Fa anys que no escric sobre política, i si m’hi posés potser hauria d’aplicar-me l’autocensura per poder continuar donant de menjar a les meves filles.

Escriure és perillós, de sempre que ho ha estat. Per una banda hi pot haver gent que et denunciï, et porti a un tribunal, i segons en quina zona del món visquis, el que passi després pot ser desagradable com a mínim. I després hi ha aquella mena de gentota immunda com jo, que es dedica a fer crítica de llibres. El primer dia de carrera em van dir que els crítics eren imprescindibles per mantenir l’estat de forma de la cultura d’un país. Carallot de jo m’ho vaig creure, el que ens ho va explicar no ens va dir que aquí es practica la Crítica Siciliana, que vol dir ensabonar els amics i desenrocar els enemics, sense criteri. No ens ho va explicar perquè amb perspectiva me n’he adonat que el professor en qüestió també era un d’aquests sicilians.

Això ve a tomb dels darrers llibres que m’he llegit, que són els últims premis Llibreter. Diuen que la Crítica Siciliana arriba als premis literaris, i un dels discutits és aquest Llibreter. Triar la millor obra literària publicada l’any anterior és un problema gros i segur que sempre deixes més descontents que agraïts. La tria deu ser complicada perquè es publica tant que costa separar el gra de la palla.

Me’n vaig per les rames i després torno. Una obra impressionant que he acabat fa poc és la dePregunta-ho a la pols de John Fante. Jo no podria parlar millor d’aquesta obra que Bukowski: “Era fàcil de llegir les línies de cada pàgina ja que les paraules lliscaven, eren fluïdes. Cada línia tenia la seva pròpia energia i després en venia una altra de semblant. El mateix sentit de cada línia donava a la pàgina una forma, com si alguna cosa hi estigués esculpida. Per fi havia trobat un home que no tenia por d’expressar les seves emocions”. Hòstia! Un escriptor que escriu amb les entranyes i que ho fa de manera sensorial, cinematogràfica. Això és la literatura del segle XXI.

Vaig continuar llegint Per Petterson després de l’enamorament de Sortir a robar cavalls, aquesta vegada vaig agafar una obra anterior, Maleeixo el riu del temps. Val a dir que els dos llibres no deixen de ser una variació sobre el mateix, el primer més aconseguit que aquest, però igualment escrit amb una traça magistral. Salvant la distància cultural, Fante era un italoamericà, i Petterson noruec, els dos escriuen amb sang, un amb sang calenta i l’altre gelada; i també escriuen amb imatges més que no pas amb conceptes. La imatge final de Maleeixo el riu del temps fa saltar les llàgrimes com un cop a l’entrecuix. En literatura catalana encara no he trobat gaires exemples d’això.

L'escriptor Jaume Cabré mirant a través d'un vidre el carrer, amb el seu reflex | VIOLETA GUMÀ/ACN

Jaume Cabré és un grandíssim narrador d’una història. Durant anys vaig llegir assedegat tot el que publicava. Absolutament tot. Ara no arribo ni a la pàgina cent perquè tinc la sensació que aquell llibre ja me l’he llegit, encara que hagi acabat de sortir. Parlo de Cabré perquè és el nostre buc insígnia, i el que solca l’estela. Crec que amaguem emocions darrera de grans histories, mentre que a les novel·les contemporànies d’èxit internacional trobem grans emocions darrera de petites històries.

Aquesta llarga digressió em serveis per explicar que m’ha agradat, moderadament, Germà de geld’Alícia Kopft. N’havia sentit a parlar malament, i alguns comentaris marginals, que sempre són més fiables que les columnes sicilianes, la deixaven de volta i mitja. No és un llibre que m’hagi entusiasmat, sincerament, però la primera part la trobo molt interessant, la cerca de plasmar les emocions sobre històries d’expedicions polars ho trobo un exercici  prou reeixit. La segona meitat del llibre deriva cap a una crònica sentimental que ja no és tant interessant. En tot cas és una autora que se la juga, es tira a pèl a una piscina gelada. L’arc que dibuixa el seu salt pot ser discutible, però està assajat, pensat i ben executat.

Una altra qüestió seria si un llibre experimental i poc rodó, malgrat la il·lustració de portada, és el millor que s’ha publicat. O sigui que comparteixo que hagi guanyat el Documenta, però tinc uns dubtes que hagi estat el millor llibre el literatura catalana del 2016. Com també en tinc sobre Els estranys de Raül Garrigasait, premi Llibreter 2017. Dubtar no vol dir oposar-s'hi.

Al contrari que la seva predecessora, Els estranys és una obra rodona, que té una història ben narrada i explicada, que ens explica l’estranyesa d’un prussià al mig de les guerres carlines. Garrigasait diu que està influenciat per Italo Calvino, un autor de referència de la nostra generació, Aquesta obra podria ser un Marcovaldo al revés, enlloc de ser un bon salvatge en una ciutat inhòspita, el protagonista és un ciutadà en un entorn salvatge. Però aquesta obra peca del mateix que gairebé totes les de la nostra literatura, que l’autor no se la juga, no ho posa tot a la graella –els dramaturgs catalans fan el mateix– i aquest distanciament, aquesta ocultació excessiva dels sentiments ens porta a una literatura envedreïda, poc gustosa.

Sembla que ens haguem aplicat aquella màxima de Wilde que diu que a cada encert guanyem un enemic, i que per tal de ser populars cal ser mediocres. Per aquest motiu l’Alícia Kopft ha guanyat enemics. I no dic que el Garrigasait sigui mediocre, al contrari, el trobo magnífic i ja m’agradaria poder escriure com ell, però aquest distanciament del qual parlava fa que no tinguis ni grans seguidors ni enemics declarats. I la vida és curta.

Perles de silenci

Havent vist Incendis, l’obra mestra de Wajdi Mouawad, ens podria semblar que el monòleg Un obús al cor només seria una capella absidal d’aquell espectacle que ens va trasbalsar de cap a peus. De fet, Mouawad revisita els mateixos temes centrals d’Incendis: la mort de la mare, l’autobús en flames, la guerra civil...

Enguany hem pogut tornar a veure Incendis dirigits per Mario Gas, però no tinc cap dubte que Oriol Broggi és qui millor sap llegir i portar a escena aquestes tragèdies contemporànies. Lluny de la grandiloqüència i sense exageracions sobreres, l’actor Ernest Villegas descabdella una història que et fa un nus a la gola i que et porta lentament cap allà on vol. Aquest monòleg és talment com un conte d’horror explicat al capçal del llit, tot i que en aquest relat no hi surten monstres d’ultratomba, sinó humans carregats d’odi letal. Les històries inhumanes de Mouawad funcionen explicades a cau d’orella, més que no cridades amb grans extrems. La majoria d’escriptors relaten sempre la mateixa història, però explicada de maneres diferents. Mouawad ens planteja, ara en primera persona, l’odi i la ràbia cap a la naturalesa humana. Odi nihilista cap a aquells que maten, torturen, roben, violen en nom d’una bandera, d’un déu, o d’una llei; però sobretot ràbia profunda cap a aquells que són majoria, i que miren cap a un altre costat quan passen totes aquestes barbaritats. Mouawad no es planteja el per què, sinó que dissecciona la manera de pair-ho tot quan ja ha passat. Perquè sempre passa, en un lloc o altre, i sempre hi ha algú que sobreviu i que ho ha de digerir, i costa, perquè com més passen els anys, la monstruositat més s’enfonsa a dins de les víctimes, com una punxa d’esbarzer que no surt sola si no la treus obrint la ferida. Alguns fan de les seves llàgrimes perles de silenci, d’altres s’hi tornen i perpetuen l’horror, i alguns pocs fan obres mestres com Wajdi Mouawad, que brillen especialment quan les dirigeixen Oriol Brogghi i Ferran Utzet.

Publicat a la NW el novembre de 2017

Desbocats: Cavalls salvatges, Les noies, Tan poca vida, Sortir a robar cavalls, Moll oest, La carpeta és blava

L'altre dia vaig sentir parlar a una membre de al CUP de Reus que deia que la repressió de l'estat era com un «cavall desbocat» i immediatament la imatge em va portar a pensar en la novel·la Cavalls salvatges (2000) de Jordi Cussà que m'havia llegit feia poques setmanes. N'hi ha que per suportar la incertesa d'aquestes setmanes i mesos beuen, surten de festa o a córrer, treballen més que mai, o pel contrari, la seva productivitat ha caigut més que un comandament de televisió. Servidor i uns quants més hem optat per la terapèutica lectura, que sempre xuta i t'omple el cap d'altres móns que poden ser més suportables.

Cavalls salvatges de Jordi Cussà té una aura de novel·la maleïda, és la primera obra literària catalana que parla sense manies de les drogues dures. Potser té aquest mèrit, i el de posar cara i història personal a tot un retaule de persones que mal anomenem ionquis. Com a homenatge a una joventut que va patir un gòlgota terrible mereix ser llegida, però la novel·la en si no és fluïda ni és passadora. El suplici vital dels protagonistes es converteix en unes sabates mullades pel lector. Potser tenia unes expectatives molt altes donada la llegenda que envolta aquesta obra. Però que no se'm malinterpreti, el fet que me l'acabés vol dir que paga molt la pena ser llegida, si més no com a testimoni d'uns anys de plom.

A Cavalls salvatges hi vaig arribar a través de Sergi Pons Codina, autor de Dies de ratafia (2017) i de Mars del carib (2014), dues novel·les hilarants sobre els baixos fons de la societat catalana. La misèria humana i el patetisme poden fer riure molt si t’ho explica algú que ho ha viscut de dins i sap narrar amb gràcia i agilitat les aventures i desventures d’una colla d’hereus de la trena. Llegint mai havia rigut tant, però aviso, tinc un humor bastant aspre.

Seguint amb la literatura underground, però amb un best-seller mundial, m’he empassat frenèticament Les noies (2016), la primera novel·la d’una joveníssima Emma Cline. Aquesta obra mestra relata la història de «la família» de Charles Manson, la banda criminal que va terroritzar el  món sencer el 1969, destruint l’estiu de l’amor i el somni de pau i llibertat. Escriure sobre assassinats sempre et pot donar públic, però la gràcia de Cline és que fa servir –hàbilment– això d’excusa per construir l’univers sentimental d’una noia adolescent. Però tampoc és una novel·la sobre adolescents, sinó sobretot sobre sensacions explicades gairebé de manera cinematogràfica. Cline és una escriptora del segle XXI i sap explicar les històries a la manera del públic d’ara. Les històries entren per la sensualitat visual, més que no pas s’edifiquen sobre els maons conceptuals de les paraules.

Alguns comparen Hanya Yanagihara a Donna Tartt i a Emma Cline, i sembla que hi hagi com un triumvirat de narradores americanes contemporànies. Discrepo. Hanya Yanagihara és l’autora d’ A little life, (2015), que per cert no està traduïda al català, i això tampoc és una tragèdia. Aquest obra traduïda al castellà com Tan poca vida és un totxo de mil pàgines que explica la vida de quatre nois contemporanis nostres, i a mi em sembla que amb molt poca traça. Els personatges estan tan explicats que perden frescor, i a l’hora el tel de misteri amb que se n’embolcalla a un d’ells no és suficient esquer per perdre el temps amb aquest llibre. El vaig abandonar a la pàgina cent sense cap remordiment.

No cal perdre el temps en obres que no ens encaixen, perquè mentrestant deixem de llegir obres mestres com Sortir a robar cavalls (2006) del noruec Per Petterson. Un novel·la rodona, però incomplerta, perquè l’amor sempre està en construcció. Aquesta obra és simplement la petita història d’un home ja jubilat que viu sol en una cabana al bosc. I ja està. Els records l’assalten sovint i de manera desordenada, com sempre ho fan els records. La pèrdua de la innocència no va lligada a una pèrdua de la il·lusió per viure, i a vegades un home pot ser feliç sobrevivint per ell mateix al gelat bosc escandinau, i poder mantenir els fantasmes del passat fora de l’escalf de la llar.

Intento llegir teatre tot i l’odissea que representa trobar textos teatrals impresos. La situació és greu. Vaig llegir Moll oest (1985) de B. M Koltès en francès, perquè en català no es troba. Com que no el vaig entendre, ja em podeu dir ingorant, el vaig buscar en castellà i només vaig poder trobar una edició estranyíssima de Mèxic. Val a dir que ens castellà tampoc el vaig entendre, però d’això va tot plegat: que la vida del món lliure no s’entén i molts moren per arribar-hi, i d’altres hi moren de pena quan veuen la farsa pomposa que són els valors d’occident. No fer-te entendre també és la manera d’explicar-te.

Per acabar, La carpeta és blava (2017) de l’empordanès Adrià Pujol és una tesi sobre el «collonar» empordanès. El terme «collonar» al sud del Principat no l’entenem gaire. De fet fora de l’Empordà  és desconegut, però per contra del que explica Pujol, no vol dir que no es practiqui. El que a l’Empordà se’n diu un «collonador» aquí en diem un «poca-solta» perquè d’esventats que tenen el geni esmolat i molt poca vergonya a cada poble en toca un, pel cap baix. Tot i això, l’estil pirotècnic de Pujol és una delícia de ser llegit, i les seves hipòtesis sobre l’humor corrosiu empordanès, tot i ser molt discutibles, paguen molt bé la pena.

I plego, que el llegir no ens faci perdre l’escriure.

La treva

Aquesta hauria de ser la crítica de Misericòrdia: de Reus al cel. Les cues impressionants per entrar van decidir-me per ajornar un any aquesta feina, i vaig pensar, il·lús de mi: “vés a veure la Clara Segura i el David Selvas al Bartrina, que són uns valors segurs”. Doncs no, així, no. Feia anys que no veia un espectacle tan fluix com La treva. Per començar, per algun lloc, en destaco la nul·la química entre la Clara Segura i el David Selvas, que feia que costés d’entendre que eren parella, perquè més aviat semblaven germans, veïns o companys de feina... Clara Segura és la millor actriu catalana de papers tràgics, no s’hi val activar-li d’ofici aquesta vessant perquè perd el sentit i l’èpica, es trivialitza la feina. Tant el Selvas com el Ramon Madaula estan del tot desencertats: que l’obra passi a Nova York no vol dir que els actors hagin d’imitar al Woody Allen. Veure els actors fent voleiar els braços com qui espanta mosques és absurd.

La direcció de Julio Manrique tampoc l’encerta, dirigir una obra de teatre no és conduir un cotxe en un embús: accelerar i frenar el ritme molesta i no porta enlloc. I quina mania en convertir les obres de teatre en sessions de disc joquei. Prou música a tot drap a la mínima oportunitat.

Escriure una obra de teatre és molt difícil. Triar-la també. La Treva (Time stand still) de Donald Margulies ens planteja de forma bastant trivial l’ètica dels fotògrafs de guerra mitjançant converses banals. Marguilies va guanyar un Pulitzer per Sopar amb amics, però creure que un artista sempre l’encerta no és veritat.

Val a dir que només Mima Riera treu el cap entremig de tot aquest naufragi, però ella sola no pot salvar l’enfonsament.

En definitiva, sembla una obra feta amb poc amor per part de tots. És  preocupant que obres dolentes com La treva tinguin gira per gairebé tots els teatres del país. Això vol dir que la crítica teatral no funciona, i que els programadors es fixen en els noms que poden donar bons resultats de taquilla, independentment de si tenen un dia sublim o que facin maquinalment la seva feina. 

Publicat a la NW l'octubre de 2017

Les quatre virtuts cardinals

Tothom sembla molt nerviós. La cordura no és un estat natural, cal treballar-lo, com tot en aquesta vida. Aquell que sent cent veus al cap en diuen que té una trastorn psíquic, però aquell que llegeix mil veus al mòbil, en diem usuari de twitter.

Pensem el que pensem, vulguem el que vulguem, cal prendre-s’ho amb calma. Bevem aigua, fem un passeig, tanquem el mòbil i mirem el cel. Si cal desinstal·lem-nos les aplicacions de twitter i facebook del mòbil. Quedem amb els amics, fem foc i posem alguna cosa a torrar a la brasa mentre obrim una ampolla del vi que més ens plau.

Passarà el que hagi de passar i també el que vulguem que passi, però també pot passar tot sense que perdem la temperança i l’elegància.

Som mediterranis, ens bull la sang de pressa. Les olles queden brutes després de les bullides. A tots ens ha passat, no cal que ens torni passar.

Les formes és l’últim que podem perdre.

Temperança.d’ànims. Justícia en la voluntat. Prudència en les idees. Fortalesa en les accions.

Elements possibles de la Festa Major de Reus XII: Els Nanos Nous de Reus

Amb els nanos nous de l’Amenós i del Sistaré, una fantàstisca iniciativa del Josep Bages, un dels pocs que sempre mira de sumar i no de restar, disposarem a Reus d’un altre nano que sortirà molt de tant en tant. I no serà el primer. Un dels històrics, també relacionat amb la família Bages és el Peret Ganxet de la Jove Cambra 

Fa alguns anys l’artista Manel Llauradó va fer el Foc i la Flama, una maquíssims nanos del Bombers de Reus que són difícils de veure:

Segur que me’n deixo. No em refereixo a qualsevol capgròs comprat o fer amb més ganes que traça, sinó a cap-grossos singulars, amb una història darrere i que poden arrelar a la festa si se’ls troba un espai adequat. Aquests cinc podrien ser l’embrió d’una segona comparsa de capgrossos, un fet molt habitual en l’estil de festes en les quals enquadrem el Sant Pere que ja s’acosta.

La festa és de tots

A la contraportada del Diari de Tarragona del l’infaust 20 de setembre el periodista Jordi Cabré posava en dubte que els grups festius poguessin expressar lliurement les seves opinions durant la Festa Major. És més, fins i tot posava damunt la taula el fet que els balls satírics de Dames i Vells i dels Diables haguessin de parlar de l’actualitat en els seus versots. Aquest discurs no és nou, cíclicament els grups polítics de Ciutadans surten amb el ciri trencat que Nos han robado la fiesta o que La fiesta es de todos, quan de fet qui manifesta aquestes coses, amb anteriotritat al seu càrrec, mai se li havia vist el pèl a les festes, ni com a actuant ni com a espectador. Si no podem parlar de política, ni de democràcia, ni de llibertats per la Festa Major, quan ho podem fer?

Les festes són una de les formes d’expressió de les cultures, és un dels llenguatges que tenen els pobles per a identificar-se i poder-se reconèixer. Les festes són un espai de trobada i de trencar al rutina diària que ens té centrats en els lògics cercles de feina i  família. Les festes són un diàleg entre ciutadans i tenen el seu codi complex i forjat amb els anys, si a aquest diàleg li castrem els continguts, quin sentit té?

Si vols veure el ball de Dames i Vells de Tarragona actualment has de fer gairebé un parell d’hores d’espera. Aquest Dames i vells mostra la seva versió més càustica i àcida sobre la realitat social. Si Dames i Vells no pogués fer sàtira política i es dediqués a parlar de les formes dels núvols no els aniria a veure ni la família. La desubstanciació dels continguts de la festa és el pas previ a la seva desaparició, això volem?

Per altra banda també sobta que amb base a una interpretació peregrina de l’eslògan  La festa és de tots és persegueixi la llibertat d’expressió, la llibertat de poder dir expressar, i a més de forma artística, aquelles inquietuds que poden preocupar a una part de la comunitat. La llibertat d’expressió es basa en el respecte al desacord, aquí hi ha el punt de tot plegat, que manca respecte al desacord ja que la cultura política de cadascú és la que és.

Precisament, en aquests dies convulsos, el que no s'entendria és que la festa no fos un mirall de la societat. Al moment que la festa es desentengui de la societat i això ja va passar a començaments del XX, les formes tradicionals de festa deixarien de tenir sentit i la gent se'n donaria vergonya de sortir al carrer vestida de forma estrafolària i fer segons què a segons quina edat.

Però una cosa és veritat: La festa és de tots. Tots podem ser participants i actuants de la festa, i com a tals, expressar el que ens sembla. Però per certes bandes no hi ha cap interès a participar ni en fer viure la festa, només se’n parla per a emmordassar-la, precisament perquè com que la festa és de totsfa por aquesta transversalitat . Quan la festa era de tots, i em remeto al simple expositor de Coros y danzas, la festa no interessava a ningú.

L’argument que hem de reprimir la llibertat d’expressió perquè la festa és de tots és simplista, però la repetició d’eslògans pot acabar inoculant les idees en algunes persones. Girem la truita: us imagineu que algú digués que per Setmana Santa no es parli de religió perquè la festa és de tots? 

Fitt, Fuenteovejuna, ni una

El Festival Internacional de Teatre Tarragona (FITT) és refrescant i enginyós, com es pressuposa als saraus d’estiu que sembla que han de tenir ritmes diferents a les programacions dels mesos amb erra. Un dels encerts del festival és el Young FITT que aposta per les noves dramatúrgies i així ofereix al públic nous aires teatrals. Artistes novells de tot Europa recalen uns dies a Tarragona buscant el premi del públic del festival. Com no pot ser d’altra manera, el públic va votar massivament les que menys van agradar el crític mensual, però tot i això, aquest constata que el nivell era altíssim. Per l’esbaladrat Metropol van passar artistes de gran nivell com els ballarins hongaresos Radioballet, el poliartístic TiDA de la Vall d’Aosta o l’embogida austríaca Julia Schwartzbach. Tot plegat amanit amb un sopar a la fresca als jardins del Metropol.

El plat fort eren els espectacles del cap de setmana, d’aquests en destaco Fuenteovejuna, breve tratado sobre ovejas domésticas de la companyia Obskené de la Vila de Gràcia que va omplir el claustre del Seminari. El ple era merescut, ja que aquests saben agafar un clàssic i retornar-li la ràbia de quan va ser escrit amb la força del teatre popular. El claustre es va convertir en una plaça d’un poble per festes. El teatre del Segle d’Or castellà tornava a brillar i s’allunyava del hieratisme que massa s’associa als textos de repertori. Obskené sap jugar amb els clàssics, amb sobrietat escènica, però amb energia elèctrica. Uns actors joves i bons sabien picar les escenes amb un ritme endimoniat, i llavors quan arribaven als passatges més durs, sabien fer aflorar els versos clàssics, sobretot la protagonista. La violència masclista no és una xacra només d’avui dia, a Fuenteovejuna ja ho explicaven, i també fa quatre-cents anys ens mostraven com el poble es va aixecar per no viure la vergonya d’haver-la consentit.

El FITT ha estat un èxit de contingut i de públic i per això sembla que l’any que ve ja passarà de biennal a anual, alegrem-nos-en, i anem-hi, no tenim excusa.

Del carrer a l'escenari, i a l'inrevés

En dies que sembla que només hi hagi un sol tema per discutir, crec que paga la pena fer un descans i donar tombs a discusions bizantines que no ens salvaran la vida, però que en entretindran uan estona: Què va ser abans: l'ou o la gallina? El teatre va del carrer al teatre, o del teatre al carrer? No entrarem en història general del teatre. Sinó que centraré molt l'objectiu en el cas del teatre de carrer i de sala a Reus, perquè hi ha coses que a vegades no ens quadren. 

Fa dos Nadals es va recuperar a Reus el Ball del Naixement de Jesús a Betlem el qual és explicat per Joan Amades, però del qual no sembla que en tinguem cap referència més. Hi ha una tendència actual, de la qual en discrepo, a posar sempre en dubte a l'Amades. Però si una cosa té el teatre, i és una de les raons per les quals molts n'estem enamorats, i és que és efímer: t'aprens un text, el representes quan toca, t'aplaudiexen i ja està. No en queda res, només el record. Jo mateix he represetat coses que ara seria incapaç de descriure amb exactitut. De fet, per què algú hauria de registrar la representació d'una peça de teatre d'una colla, si en aquell temps era una cosa molt més normalitzada que no pas ara? Però no és que no en tinguem cap rastre més, sí que tenim referències indirectes: per una banda les obres que es van representar al Teatre Principal de Reus (1775-1892) i per altra banda els romanços de fil i canya editats. Per exemple, en aquest cas tenim que al teatre es va representar diverses vegades Los pastorcillos de Belén (1871, 1872, 1873, 1875 i 1879) i que per altra banda s'han conservat diversos romanços d'aquesta temàtica, com les Coplas al sagrado nacimiento de Jesús en el portal de Belén. 

En una societat que no tenia ni esports de masses, ni entreteniments audiovisuals, el teatre era l'afició preferida del poble de l'època. Amb la creació dels corrals de comèdies i teatres tancats amb una programació molt abundant, bona part del teatre que es feia al carrer va passar als escenaris, però també a l'inrevés, els temes i arguments que veien a escena eren reproduïts per colles d'actors amateurs que havien après de memòria els textos que impremtes s’havien afanyat a publicar.

Tenim abundants casos documentats d’aquesta promiscuïtat entre teatre de sala i de carrer. El conegut ball de la Mare de Déu, representat cíclicament per festes relacionades amb l’Aparició de la Mare de Déu de la Misericòrdia es va representar al Teatre Principal el 1850, 1858 i 1860, així com el text també va ser publicat.

El teatre era el mirall de les modes, o les febrades polítiques i militars. Així tenim que l’any 1860 s’estrenen al Principal diverses obres relacionades amb la guerra d’âfrica i el general Prim: A l’Àfrica minyons de Josep Ferrer (7-11-1860), Ja hi van a l’Àfrica de Josep Ferrer (7-11-1860), Españoles a Marruecos (10-11-1860), Ja anem a l’Àfrica de Josep Ferrer (12-2-1860) i al carrer el mateix any es va representar el ball dels Voluntaris d’Àfrica, així com podem localitzar diverses versions impreses d’aquest argument.

Amb una altra òptica tenim el tema dels bandolers com Serrallonga que era representat amb profusió dalt i baix dels escenaris, així doncs tenim que durant un segle (1786-1870) el Principal va acollir diversos espectacles sobre aquest bandoler, mentre que a les processons i als carrers o places el ball de Serrallonga era un dels més estesos per tot el país, a Reus sabem que es va representar el 1865, a Falset el 1862, a Riudoms el 1871, i un llarg etcètera.

Tres quart del mateix del mateix passa amb el ball de la Reina Isabel (1833) que va ser representat el 1861, 1866, 1872 i 1873 al teatre de les comèdies.

Observant aquest dinàmica, podem treure la conclusió que altres balls que només tenim descrits alCostumari català de Joan Amades, i dels quals no en tenim cap referència més, podrien haver seguit aquesta dinàmica habitual vuitcentista. Balls com el de Santa Eulàlia en trobem el text i la constància que va ser representat al Principal. Així doncs, obres de teatre que tenim associades clarament als escenaris com el Don Juan Tenorio, no ens ha d’estranyar que tinguessin la seva contrapartida al carrer tal com ens explica Amades amb profusió de detalls al volum cinquè del Costumari. El Tenorio va ser un dels grans èxits del Teatre Principal, i tenim  que s’hi va representarEl convidado de piedra  el 1784 i el 1785, i sobretot el Don Juan Tenorio de José Zorrilla gairebé cada any de 1859 a 1890. Aprofitant la tirada de l’argument, Josep Ferré Queri va publicar a la Fleca la seva versió amb la que devia ser una notable profusió, donat que és un text gens estrany i que us penjo en aquest enllaç.

Aquest text encaixa bastant amb la descripció que ens fa Amades “sovintejaven les barreges i el creuament d’armes” tot i que no fora estrany que quan es va representar agafessin els trossos que més els agradava dels textos que tenien a mà o que es transmetien de forma oral.

No dubto pas que aquest Tenorio fos un ball parlat en el sentit ampli, o sigui, no l’hem de relacionar amb una dansa de processó, sinó amb una obra teatral de carrer que utilitza la música i la dansa per lligar escenes, com podem veure que passa al Ball del Sant Crist de Salomó o al ball de La Degollacióde Sant Joan de Rodonyà. Si tornem al fil inicial, hem de pensar que al teatre vuitcentista, per lligar els canvis d’escena o d’escenari durant les obres també s’utilitzaven entremesos de música i dansa per no perdre l’atenció del públic, o sigui que tornem a l’inici: és molt difícil dir si primer hi va haver l’ou o la gallina.

El mestral i la tramuntana

No tinc dades empíriques que ho demostrin, però sembla que el mestral és un vent útil i la tramuntana no. Això vaig pensar aquest estiu quan en un festival de cant improvisat ens van engiponar un míting de Salvem l’Empordà sense que els ho haguéssim demanat. Un dels grans èxits que deien haver tingut era haver aturat les tramitacions de parcs eòlics a l’Empordà. Gràcies per la solidaritat. Continuarem fent l’energia del país al sud. Dels disset parc eòlics del Principat, catorze són en la totalitat o en part a la demarcació de Tarragona, els altres dos són a l’Anoia i un a les Garrigues, comarques limítrofes amb el Camp. No estic en contra de les energies renovables, al contrari, haurien de poder substituir les nuclears que, curiosament, també tenim al sud, però no es poden castigar uns territoris per afavorir-ne uns altres. La ignorància és una forma de menyspreu. Fins i tot en casos desgraciats com els atemptats de Barcelona i Cambrils, quan se simplifica, es retalla per baix i s’acaba parlant només de la Rambla i es redueix a anècdota marginal el que passa al sud.

Polítics i periodistes només són el mirall de la societat civil. Un parell d’exemples: un festival internacional de teatre amateur que obvia sistemàticament les propostes del sud. També el cas d’una fundació d’una de les empreses fortes d’embotits de Girona que atorga beques per a projectes en l’àmbit dels Països Catalans, aquest terme queda molt bé, però el Camp i l’Ebre no deuen entrar en aquests països ja que mai cap beca hi anat a parar.

Faig servir el mot sud molt conscientment. Alguns diuen que el sud del país és molt més avall, però la realitat és tossuda i, com fa mil anys, el Llobregat fa de divisòria entre dues realitats.

Segur que la culpa és nostra, dels que som del sud, per haver-ho permès des de sempre. El primer pas per deixar de ser l’estora de la porta del país és adonar-nos-en, i en això estem.

Dies de ratafia

Dies de ratafia és el nom de la novel·la de Sergi Pons Codina. Aquesta divertida i càustica novel·la explica la història d'un cap de trons, un de tants que desmenteix la visió hispano-pujolista del català treballador i estalviador. El protagonista de la novel·la podria tenir el nom d'uns quants coneguts que tothom té per les peripècies que li passen, i per la manca d'escrúpols a l'hora de satisfer el seu hedonisme. El que fa sublim al personatge, el que el redimeix com a humà és el seu amor a la cultura de la Ratafia. La novel·la passa durant els mesos que es dedica a preparar la seva ratafia, i el seu cicle vital s'adapta al ritme que demana la producció d'aquest elixir. 

La producció de la Ratafia conté tantes variables que cal tenir contactes i coneixement del terreny per a poder-ne fer alguna de mínimament correcta. Per començar les nous verdes no es troben a les botigues, per tant, o tens amics amb noguers, o coneixes algun noguereda poc vigilada com el protagonista de la novel·la. Aconseguir alcohol tampoc és fàcil, aquí entres ja en el terreny del comerç il·legal, o bé et cal aconseguir que enlloc de missals, algú te'l baixi d'Andorra. Després cal collir les especies de plantes aromàtiques al seu moment òptim de floració. Quan ho tens tot, per Sant Joan ve el moment crucial de posar-ho tot amb proporcions exactes a macerar, i esperar quaranta dies i quaranta nits a sol i serena. Estàs pendent del temps, de manera que els dies que tothom està maleint el sol i la calor, tu estàs exultant pensant com l'alcohol està xuclant els aromes gràcies a les altes temperatures. Si res no falla aquests quaranta dies, a principis d'agost ja està tot a punt i ve el moment de filtrar i posar sucre. Alguns desesperats ja la tasten. Són com els que surten de la sabateria calçats amb les sabates noves. Unes sabates no saps si t'han sortit bé fins que tenen un temps, la ratafia igual. Li cal reposar, deixar-la assentar-se. La ratafia és el gust de l'estiu que et beus a l'hivern. 

La ratafia, com els llibres, tenen més bon gust si es comparteixen. La ratafia la fas per regalar-la a aquells que la saben apreciar, que no sempre són els millors amics. A Dies de ratafia això es dóna, gent del tot diferent, i tot sovint el millor de cada casa, es troben al voltant dels gotets d'aquest beuratge alcohòlic... I amb aquestes combinacions les històries i les peripècies surten soles.

Actuacions (que eren) urgents

A mitjans dels anys 90. l'arquòleg Pere Gebellí firmava un article a la revista Reus Directe sobre les actuacions urgents que calia fer en matèria d'arqueologia a la ciutat de Reus. Per casualitat l'escrit m'ha tornat a caure a les mans i constato que, o bé no s'ha fet res del que era urgent de fer, o en tot cas, no s'ha explicat prou. Malauradament em sembla que el boom immobiliari que hi va haver uns anys més tard va llaurar qualsevol vestigi arqueològic. En tot cas, faig memòria d'aquesta proposta que es va fer i que trobo que hauria estat una gran cosa, ara que parlem tant de Reus i del seu patrimoni que, al meu entendre, va més enllà dels quatre símbols que idolatrem.

Recreació arquitectònica de la Torre de Jaume Fort | DIBUIX DE PERE GEBELLÍ

Actuacions urgents, de Pere Gebellí Borràs, Arqueòleg. Reus Directe. 

L'existència d'elements dinterès històric i arqueològic no és una exclusiva de ciutats veïnes com ara Tarragona, amb notables restes d'època romana i medieval. Reus conté, en eI seu subsòl, evidències arqueològiques d'èpoques anteriors que van des de la prehistòria fins a l'edat mitjana. A tall d'exemple podem esmentar les troballes del doctor Vilaseca que posaren a la llum restes d'època prehistòrica al raval de Jesús, 14. També hi ha constància d'una sitja ibèrica a la plaça de la Pastoreta entre d'altres. (No ens centrarem a enumerar totes les troballes, ja esmentades en nombroses publicacions, sinó a intentar preveure la localització de punts d'interès per què no siguin destruïts en intervencions urbanístiques futures). Cal advertir que el creixement de la ciutat cap a la perifèria, amb la construcció de nous habitatges, pot comportar Ia destrucció de restes arqueològiques de gran valor històric que haurien de ser documentades amb rigor científic abans de Ia seva desaparició irreversible. Resumim, tot seguit, els treballs arqueològics realitzats recentment a Ia ciutat.

Carrer de Monterols, 40

AI desembre de 1994 i gener de 1995, l'empresa Codex va realitzar una intervenció arqueològica d'urgència aI número 40 del carrer de Monterols, documentant-se !a torre de Jaume Fort del segle XIV, una estructura que, segons els excavadors, era una bestorre: torre oberta al costat d'intramurs (igual que moltes de les torres de Montblanc i Constantí). La torre constava d'un fonament de maçoneria i calç. L'alçat, del qual es conservaven 3,5 metres, era de maçoneria amb reforç de carreus als angles.

Carrer del Mar.

El desembre de 1995 i gener de 1996, Ia URV realitzà una intervenció aI carrer del Mar, on es documentaren restes arquitectòniques anteriors a construcció de l'absis de la Prioral de Sant Pere (s. XVI).La potència de la fonamentació de les restes documentades i el tipus de revestiment d'una de les cares plantejaren la hipòtesi que es tractés d'un edifici important.

Excavacions futures

Actualment es fan prospeccions arqueològiques a Ia zona del raval del Pallol, on ja s'han documentat restes arqueològiques del segle XVI. També cal recordar que queden a l'interior de la ciutat un seguit de solars que poden contenir restes arqueològiques d'interès històric, el principal dels quals creiem que es localitza al raval de Martí Folguera, 22, on és previsible la troballa de restes relacionades amb el traçat murari de la ciutat medieval del segle XIV. Un altre lloc d'interès és la partida de terra coneguda com el Vilar, aI voltant de la qual cal preveure que, si no han estat ja arrasades per obres recents, encara hi ha in situ restes d'una vil·la romana de notable interès. Hi ha també solars dins la zona més antiga de Reus susceptibles de contindre restes del primer nucli urbà del segle XIl. Quant a obres passades, és lamentable que, aprofitant les obres de restauració de l'enllosat de Ia plaça del Mercada!, no es fessin cates de prospecció per documentar l'estratigrafia existent. Un altre cas de descuit van ser les obres realitzades a la plaça de la Pastoreta, fetes sense cap mena de control arqueològic, tot i que sembla que l'any 1950 es van recuperar materials arqueològics d'època ibèrica. Aquests són alguns dels casos que han de conscienciar les institucions pertinents (Generalitat, Ajuntament) per preservar, o si més no documentar, el llegat històric de la ciutat. Seria necessari realitzar un inventari exhaustiu, com una Carta Arqueològica Urbana, dels punts d'interès arqueològic que puguin ser afectats per reformes urbanístiques futures i poder realitzar, de manera planificada, les intervencions arqueològiques pertinents. 

Antic i nou

Pel tancament de l’edició d’aquest número és impossible fer una crònica del Festival Internacional de Teatre de Tarragona o del FAR. Aquestes dues propostes ens proporcionaran un alleujament en la sequera teatral de cada estiu. Per salvar l’impàs aquests dies tenim un teatre de carrer que emergeix amb força: els balls parlats. Aquest gènere està despertant d’una llarga hibernació, i ho fa perquè serveix per a explicar coses encara vigents, i perquè hi ha una generació de gent de teatre, formada i molt capaç, que s’ho han cregut. La majoria de directors i directores dels balls parlats vigents avui dia han passat per l’Institut del Teatre i aporten una visió contemporània a aquest gènere. Això treu aquestes representacions de les manifestacions parateatrals dels seguicis processionals, però les converteix en organismes escènics autònoms, que funcionen per si sols.

Sense voler fer un catàleg exhaustiu, i només parlo dels que he tingut la sort de veure, el calendari comença al maig amb el Ball del Sant Crist de Salomó dirigit per Raimon Casals. Continua amb el Ball de Vells de Valls que ara dirigeix Aleix Pereira. A Reus enguany s’ha estrenat el ball de Marcos Vicente, dirigit per la Maria Bravo, i els mateixos dies es representa el ball satíric de Dames i Vells que dirigeix Ester Cort. Poc després a Rodonyà el Marc Ayala mana el ball de la Degollació de Sant Joan, un artefacte teatral impecable que aglutina a tot el poble al seu voltant, la identitat del poble en surt reforçada gràcies al bon teatre, com a Salomó. A final d’estiu hi ha els Malcasats de Vilafranca, també dirigit pel Raimon Casals. La temporada acaba amb el degà del gènere, que és el Dames i Vells de Tarragona dirigit per l’Oriol Grau, un autèntic fenomen de masses que mostra el potencial d’aquest tipus de teatre si es fa bé, amb rigor i traça.

Aquest antic gènere es mou, cada vegada és veu més la necessitat d’actualitzar els textos antics per agilitar-ne la posada en escena. Potser algun dia a banda del vell repertori algú es llençarà a escriure peces noves. Això només passarà si es continuen fent les coses com toca i el públic respon.

Publicat a la NW de juliol de 2017

Anem a Tarragona?

                                               Primer rètol que es veia quan arribaves a Reus des de Tarragona

Hi ha molta gent del Camp de Tarragona que de tant en tant va a passar un dissabte d’oci a Barcelona: teatre i sopar. Celebracions íntimes, regals o fins i tot un interès cultural per allò que es cou avui dia fan moure amb naturalitat la població amunt i avall del territori. La cosa canvia quan parlem de distàncies curtes. Mentalment és més a prop Barcelona que la ciutat veïna. I això és absurd. Bona part de la població es mou entre el triangle Reus-Tarragona-Valls per motius professionals, però hi posa poc els peus per a oci cultural. Val a dir que el transport públic tampoc hi ajuda gens, i els problemes d’aparcament poden fer cansar qualsevol.

Aquest juliol tenim el Festival Internacional de Teatre de Tarragona (FITT) que, organitzat per la Sala Trono, és un bon motiu per trencar aquesta dinàmica. La programació del FITT és atractiva, i a sobre, hi ha propostes que només podrem veure aquests dies a Tarragona. El festival té un cap de cartell internacional, com Nigel Planer, el conegut Neil dels Joves, que repassarà la seva llarga trajectòria; i als escenaris del Metropol, l’antiga Audiència i el claustre del seminari hi actuaran companyies emergents europees. Europa, com el Camp, serà la població la que la construirà o no ho farà ningú. Fa anys els nostres alcaldes van fracassar estrepitosament en institucionalitzar aquesta realitat que és el Camp de Tarragona, com ara estan fracassant en la formalització d’Europa. Els polítics volen crear grans estructures i obliden que la cultura és allò que vertebra territoris. La cultura reuneix els ciutadans, i no només els beneficis econòmics, com tenen la taleia de pensar. Si naltros no ens creiem el territori –i això vol dir assumir-lo sense reserves i sense batalles irresolubles de campanar– des de Barcelona continuaran només mirant el sud quan es tracta de buscar algun racó on posar-hi allò que no volen tenir a prop, i no per venir-hi a veure què tenim i què fem.

Balls parlats: som al començament?

El darrer any per mi ha estat molt intens en l'àmbit teatral i més encara en el dels balls parlats. Per parlar dels balls parlats deixeu-me fer un salt molt molt enrere, al segle VIII aC a Grècia, durant les festes Dionísies que es feien entre el març i l'abril, en honor al déu del vi, es cantava, es ballava, es bevia i al moment culminat de la festa, els participants d'enfilaven als carros i anaven pels carrers cantant, fent acudits, bromes i obscenitats amagats amb màscares fetes d'escorça d'arbre. La cosa devia tenir èxit i les bromes i cançons de vi, van passar a ser poemes més o menys improvisats, i un segle més tard, els millors intèrprets ja no estaven dalt d'un carro, sinó en un espai obert, en el qual s'hi pogués reunir la gent al voltant per a escoltar-ho, i ja no només es deien poemes dedicats a Dionís, sinó que també intervenien altres déus i herois. Havia nascut el teatre. 

La història es repeteix, molts segles més tard, algunes danses dels seguicis processionals medievals van començar a sortir de les processons per a explicar les seves històries. Alguns ho feien breument i de seguida tornaven a la processó, d'altres, per la seva complexitat, feien la representació sencera en una plaça. Això és el ball parlat, això és el teatre patrimonial de la Catalunya Nova. 

El teatre, com als segle VIII aC, com al XVIII dC, com avui serveix per a explicar històries. I als humans ens agrada que ens expliquin històries que ens emocionin, ens commoguin, ens facin riure o ens facin enfotre-nos-en d'algú. Per això els balls parlats tornen a estar vigents, no només a Reus, sinó a tota la seva àrea tradicional, que correspon exactament a la dels castells: Camp i Penedès.

En d'altres llocs he parlat del moviment de balls parlats actual i del rigor amb els qual s’estan fent: Vells a Valls, Malcasats a Vilafranca, Sant Joan a Rodonyà, Sant Crist a Salomó, Dames i Vells a Tarragona, etcètera. A banda d’una direcció professionalitzada, tenim uns actors que la majoria no debuten ni tampoc fan d’actor només en un ball parlat. S’entén el ball parlat com un artefacte teatral amb molts aspectes a tenir en compte: text, vers, espai, veu, vestuari, interpretació, direcció... El públic creixent que va a aquestes espectacles fa que no es pugui deixar massa a l’atzar.

Ball del Naixement | ARRELATS, IMATGE CEDIDA

Enguany a Reus he col·laborat en tres balls parlats, es diu aviat. El primer va ser el ball del Naixement de Jesús a Betlem, d’aquest en parlo aquí. Evidentment aquest ball surt pels volts de Nadal i és un ball que pot créixer molt. Té la dificultat que és llarg, a cada plaça es representa un text diferent, i per tant, s’hi ha de fer molta feina, però per la seva singularitat pot arribar a ser un element de referència de les festes de Nadal a Reus. En tot cas cal rodatge, com en tots els balls. Una cosa és assajar al local, i l’altra sortir al carrer i interpretar el text mentre cauen quatre gotes i una furgoneta que acaba d’arribar descarrega caixes de tomaques.

El segon ball en el qual he participat ha estat el de Marcos Vicente. Aquest ball ha costat com mai, però l’esforç ha estat recompensat pel resultat. Amb la decisió de la comissió de l’Amipa, i a vegades només amb això, hem aconseguit representar al carrer un ball àgil i ben interpretat que es pot seguir sense problemes, sempre que hi hagi una mica de silenci. Això sí que és difícil, sembla que al carrer no puguem callar.

El ball de Marcos Vicente va al Seguici Petit, però no hi ha, ni té perquè haver-hi un Marcos Vicente al Seguici gran. La història de Marcos Vicente es representa el 27 de juny i el 23 de setembre. Seria repetitiu tornar-la a explicar més dies, en tot cas, tenim un corpus de balls parlats llarguíssim si algú s’anima a recuperar-ne cap pel Seguici dels adults. Seria bastant estrany que dos grups diferents representessin el mateix drama. De fet, alguns d’aquesta actors i actrius que han fet el Marcos Vicente ja s’han apuntat a fer teatre al curs vinent. Potser aquests, ara nens, representaran un ball de Criades, Rosaura o Serrallonga d’aquí deu anys.

Dames i Vells al carnaval de Vilanova | GATA BORDA

El ball de Dames i Vells de Reus enguany ha fet els nous anys i comença a moure’s pel país. Per Carnaval vam ser al Carnaval de Vilanova i dos dies després de Sant Pere a la Fira Mestràlia de Campredó. Tot i que els balls parlats, i més els de la modalitat de malcasats, acostumen a tenir un text molt local, aquest és susceptible de ser adaptat per ser exportat a qualsevol localitat, només es necessita feina extra. L’any que ve en farem deu, segur que la farem grossa.

Enguany també he donat un cop de mà als parlaments del ball de Gitanes i de Pastorets, potser l’any vinent amb més temps podrem polir-ho tot, però una cosa és clara: les danses sobretot han de ballar, i els balls parlats sobretot han d’interpretar. Hi ha connexions claríssimes entre els balls parlats i les danses amb parlaments, però uns tenen actors i els altres tenen balladors.

Mentrestant continuarem treballant pel teatre en la seva modalitat dels balls parlats, de moment ja hi ha més d'una proposta damunt de la taula, caldrà estudiar-les.