La bellesa és senzilla i delicada. Això és L'africà de Le Clezio, un llibre de memòries que parla dels seus anys africans. L'africà és un llibre molt ferraterià, tot i que potser ho hauria de formular de manera diferent. L'escena que ell i el seu germà piquen cops de bastó als formiguers africans sembla que sigui el Ferrater de Reus ajaçat al cor d'un avellaner. Però comparar fa de mal fer, Le Clezio escriu un llibre de postals precioses de l'Àfica, precioses i crues, no dissimula res. La bellesa també pot ser molt trista. La bestialitat de l'Àfrica no està maquillada per les convencions socials com la bestialitat de l'Europa. L'africà és el testimoni d'un món que s'acaba, i alguns anys després de publicar-lo, va guanyar el Nobel, ben merescudament.
Per altra banda, Ànima de Wajdi Mouawad em va resultar tan pesada que la vaig abandonar a la pàgina 200. Mouawad és sens dubte el millor dramaturg viu. Tanmateix sempre ens explica la mateixa història, i repetir les mateixes imatges de l'escenari a les pàgines no sempre funciona. A l'escena, un Mouawad ben muntat et trenca com un got que cau a terra, però la novel·la és poc àgil, pesada, com quan camines amb els peus mullats, qeu sembla que no arribis mai enlloc. La idea és bona, no és nova, però l fer explicar la història als animals que volten al protagonista és fa lent i pesat, i com deia més amunt, la bellesa és senzilla i delicada.
