Parany, per Raquel Estrada

És un plaer escriure si després gent amb traça com la Raquel Estrada ho ve a veure, i a més, en vol escriure alguna cosa:

Primer no te’n queixes. A vegades, la disfresses: és normal que te la fotin per alguna banda, si et tenen en compte. Ets algú. I tu també la fots fort, algun dia, i te’n vas a dormir de la mateixa manera, mentre per dintre et va creixent el cuc de l’atreviment. D’aquí a només un parell de setmanes, encara gosaràs més. Al final, l’únic remordiment vindrà per no haver-te fet respectar més abans, des que eres petit: “quatre ulls ho serà sa mare i sa germana sí que estava com una vaca.” No tindràs temps de pensar en ningú que no siguin els teus. A tu no t’ha ajudat mai ningú.

I hi pot haver un dia que la violència te la facin a una escala més gran i que les hòsties, quan arribin, siguin més fortes del que t'esperaves. És veritat us l’estàveu jugant des de feia temps. Segles! I en mig minut passaràs de desitjar no haver-te posat en aquest merder que no et calia per sobreviure, a renegar en comunitat, tan fort, que us sentiran des de lluny.

Però, més endavant, quan els que esteu empantanegats de consciència només tingueu en comú allò d’un dia, que ve de lluny i encara dura, qui voldrà acollir una mala llet com aquesta? Als que van cridar més ja els hauran emmordassat potser per sempre, i, alguns, que ja voldran fer retirada, potser d'amagat també hauran començat els contactes per fer-se perdonar. Només en quedarà laresistència, mentre d'altres us ho mirareu tot sense dir gaire cosa i a vegades fareu un article.

Aquests darrers, un dia trobareu l'excusa d'una obra de teatre (o una pel·lícula, o un què sé jo!) per tornar a parlar de tot això que encara cou. Us asseureu a primera fila, si convé, i hi descobrireu el patró circular d'aquella violència, que és el mateix patró que fa avançar la por: cops-rendició-cops-rendició... a l'escenari, els actors, que hauran hagut d'aprendre a simular tot tipus d'agressions al cos -a fer-les i a aguantar-les-, s'acostaran veritablement a la ratera, fent una metàfora ben rodona del que alguns, a baix a les butaques, ja era hora que comencéssiu a entendre.