Els lectors d’avui dia tenim una triple sort: la primera és que ha florit una generació d’escriptores que, sense una voluntat programàtica ni de grup, ha retornat la fe en la literatura catalana a molts que ens havíem convertit en no-practicants. Ara no explicaré el per què d’aquesta fredor i dels errors i del cansament que arrossegàvem, però en tot cas és embriagador que surtin autores fora de sèrie que saben ser èxit de crítica i de públic, autores com Antònia Carré-Pons, Gemma Ruiz o Eva Baltasar, que ha escrit aquesta meravella de Permagel.
La segona sort és que lluny de premis literaris i star-system literari cansat, aquestes autores han trobat la via de publicar i que el públic les ha pogut trobar i reconèixer en part gràcies a la meravellosa feina de Club Editor que aposta per aquesta literatura contemporània i esgarrapadora.
La tercera sort és tenir una editorial de referència com Club Editor, una editorial de la qual pots comprar-te’n el darrer llibre que treuen i tenir la confiança que l’encertaràs. Permagel, Com s’esbrava la mala llet, Sortir a robar cavalls, Maleeixo el riu del temps o la mateixa Incerta glòria del fundador i avi de l’actual directora són meravelles que et fan arribar a la conclusió: si tot això que he llegit de l’editorial és bo, possiblement els que em falten per llegir també ho són, i llavors et desprens dels teus diners amb més confiança que no pas cap a una altra editorial.
De Permagel diuen que és un poema enquadrat en una novel·la, pot ser, en tot cas cada capítol sí que té forma de poema, de manera que es podria llegir separat dels altres i tindria sentit. Permagelmalgrat el títol, i el que es pensa la protagonista, és una novel·la de carn i ossos, de carn i ossos i de sexe. El sexe impregna totes les pàgines del llibre, com la mort; no en sé gens de psicologia, però diria que les coses van més lligades del que sembla en aparença, o en tot cas així ho planteja Eva Baltasar.
La protagonista de Permagel és la mateixa persona que l’alumne de Testament (1991) de Benet i Jornet que deia en boca de David Selvas que a la vida només vol llegir i follar, o sigui, estar a la pell d’un altre, per via directa o diferida. En tot cas són formes de supervivència quan no estàs a gust amb el que t’ha tocat viure.
Permagel no funcionaria si no fos un llibre molt ben escrit, escrit amb molt de talent, però la virtut és que defuig la pirotècnia i la pompa en totes les seves figures literàries, aquestes traspuen lleugera i ingravidesa, i malgrat tot són dures i cantelludes, com el gel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada