Colson Whitehead: El colós de Nova York

Ara estan de moda les guies sentimentals, a casa nostra han sortit la de l'Empordà i la del Delta. No n'estic segur si Colson Whitehead volia escriure una guia sentimental de Nova York a The Colossus of New York, però sí que sé que aquesta obra hauria de ser el model d'aquest gènere. Whitehead repassa diversos espais universalment coneguts de la seva ciutat, i ho fa mitjançant els sentiments que generen. Però aquests sentiments no són els seus, que ens poden importar més o menys, sinó que aconsegueix connectar amb els sentiments universals a través de la seva veu: la son, la gana, la mandra, la vergonya... Saber descriure això de manera que qualsevol humà s'hi pugui emmirallar posa a aquest llibret al prestatge dels clàssics.

Whitehead fa una guia sentimental perquè posa el microscopi en la relació que hi ha entre els llocs i les persones, però fuig de l'anècdota particular del lloc, que és singular, i es fixa en l'anècdota particular de la persona, i això sí que és comú a qualsevol lector. 

Si Whitehead a El ferrocarril subterrani amagava la seva veu per donar veu a una gran història, aquí fa una cosa completament diferent: a través del seu pensament ens dóna la paraula a tots. Al Colós l'autor parla de diferents estats d'ànim en diferents moments del dia i en diferents espais, en tot plegat Nova York és l'excusa, o el motiu, en tot cas, com conclou ell: "Hablar de Nueva York es un modo de hablar del mundo".

I ho dic en castellà perquè de Whitehead només s'ha traduït al català el seu Pulitzer, El ferrocarril subterrani. D'aquí dos dies quan l'hi donin el Nobel de Literatura, tots a córrer.

Colson Whitehead: El ferrocarril subterrani

Hi ha llibres monumental, llibres que acabats de néixer ja són clàssics. Són pocs, molt pocs, però un d'aquest és El ferrocarril subterrani de Colson Whitehead. La història de Cora, una esclava negra de l'estat de Georgia que ens explica tot l'horror de l'esclavisme, i no només això, sinó de totes les idees que intenten deshumanitzar a qualsevol grup humà per tal d'imposar-los obligacions. Cora fuig de l'esclavitud, dels maltractes i d'una mort prematura. Fuig i continua fugint. Quan sembla que pot descansar, la maldat humana rebrota per on menys s'ho espera i ha de tornar a fugir. La Cora i els esclaus busquen la llibertat, els esclavistes busquen L'imperatiu americà que ha de fer prevaldre al seu poble per sobre dels altres. "Vet aquí el veritable problema de l'home [...] l'oblit permanent del que tenia" diu en una de les poques sentències lapidàries del llibre. La promesa d'un futur millor i les idees que ho justifiquen tot plegat, han generat els pitjors horrors de la humanitat.

La traça de Colson Whitehead és que no jutja, només explica, explica milers de retalls d'històries de víctimes, de botxins i també dels que no fan res i acaten, i dels que sembla que no fan res, però que soterradament intenten ensulsir les injustícies. Whitehead no opina, descriu, aquí hi ha la grandesa de l'obra. Fa un esforç considerable perquè l'autor no parli, ni tampoc cedeix a la temptació que l'autor parli per boca dels personatges. 


Els Estats Units d'Amèrica, la gran superpotència del món, estan fonamentats sobre la sang i el dolor. Quin gran imperi no té aquesta base? Les blanques columnates de la glòria amaguen el negre dolor de la misèria. Però la novel·la no és un pamflet contra els ianquis. Eren els europeus, i alguns catalans, que arrencaven als africans de casa seva i els convertien en productes de consum, i això també queda clar a la història. Avui encara n'hi ha que blanquegen i enlloren els imperis colonialistes, aquest és el relat que combat El ferrocarril subterrani.

Whitehead ens posa davant del mirall. La societat esclavista era tan cínica amb el patiment dels desafavorits, com ho és la nostra societat. No s'hi valen cofoismes. Whitehead no alliçona, fins i tot en això té bon gust, però sap posar el mirall de manera que si obres els ulls, t'hi veus.

Farnós i Vizcarro

L’ebrenca població de Benifallet té una plaça amb un nom enigmàtic. La plaça principal no té com a nom genèric de Plaça Major, ni tampoc els descriptius Plaça de l’Església o Plaça de l’Ajuntament. Tampoc fa referència a alguna activitat que s’hi hagi comprat o venut, com podria ser de l’oli, del blat, de la verdura o genèricament del mercat, ni tan sols a alguna devoció local. La denominació de fa molts anys és la plaça Farnós i Vizcarro. Dos cognoms que m’intrigaven. Primer vaig pensar que no fos algun músic local, tothom coneix la traça i dedicació que tenen per les bandes, txarangues i orquestres en aquesta part de Catalunya. Però fent una cerca per google va ser impossible trobar rastre d’aquests dos cognoms. Vaig passar a la recerca de camp i en un primer moment va ser infructuosa, semblava que ningú tenia memòria d’aquesta dedicació. Finalment, la Festa Major passada, després del moment culminant com és el Cap de Dansa, o quan tot el poble balla agermanat la jota local, vaig trobar-me a un del poble que fa de professor d’institut en una altra comarca i aquest sí que sabia qui eren. Farnós i Vizcarro van ser dos nois de poble que van morir a la guerra de les Filipines. “La modesta aportació del poble a l’Imperi Espanyol” va afegir sorneguerament.

Misteri resolt, o ben bé comença un altre enigma: Qui van ser aquells dos pobres xiquets? Quines desgràcies familiars amaga aquesta onomàstica incrustada en una plaça del poble? En tot plegat t’imagines els sanglots de les mares acomiadant a dos nois que, ja veien clarament, que no tornarien a veure mai més. Farnós i Vizcarro potser no havien posat ni els peus a Barcelona i els enviaven a l’altra punta de món a fer la guerra contra uns enemics els quals amb prou feines podien imaginar. Van arribar mai a posar els peus a les Filipines? O bé van morir de febres durant el viatge? Van marxar del poble inflamats per ardor patriòtic? O bé maleint la seva sort? Van entrar en combat? O el seu vaixell es va perdre al mig d’una tempesta? I sobretot una pregunta conclusiva: Calia?

El Punt, 6 d'agost de 2018

El Vin blanc

Si fóssim andalusos ens desviuríem -i amb raó- per les diverses varietats de vins generosos que tenen: finos, amontillados, manzanillas... Però aquí, per complexe o per ignorància, o per comoditat ens abracem a les modes mainstream i als productes industrials sense dubtar-ho.

Després d'algun dinar copiós m'han ofert gintònics, que he rebutjat per por de no fer aspersió de tots els aliments ingerits. De l'àmplia oferta de licors de sobretaula, i també per fer el got, com fan en altres terres, aquí els reduïm a un consum gairebé folklòric. obviant-ne totes les qualitats i riquesa que tenen.

Moscatell, Mistela, Garnatxa, Vi Ranci, Vi de Nous, Ratafia, Licors de flors, d'herbes o de fruites... I potser el més desconegut és el Vin blanc.

El Vin blanc és una denominació que a vegades s'utilitza per vins elaborats de diferents maneres, a l'Ebre el fan d'una manera, a les Garrigues d'una altra i al Priorat d'una altra. Com que jo he conegut el Vin blanc de la mà de la família Ferran-Roig, reusencs amb tirada a la Morera del Montsant, us explicaré com es fa el Vin blanc en aquell poble situat els peus del Montsant.

Una vegada veremada la garnatxa negra ben dolça i madura, es piava amb els peus i es passava el most al carretell, tot colant-lo abans. Una vegada s'havia omplert el carretell, es tapava fluixet, o no es tapava, però sí que es tapava amb un sac.Al poc temps de començar a bullir, al cap de 8 o 10 dies es treia el vi del carretell i es passava a una portadora una nit de cel ras, o sigui, una nit tirant a freda. El vi es treia amb cura que el solatge quedés al fons de la bota, el qual s'extreia separadament i es llençava. El carretell es rentava amb aigua i s'ensofrava i s'hi tornava a posar el vin blanc que s'havia trasbalsat prèviament. i es tapava hermèticament. Entenc que d'aquesta manera s'aturava la fermentació del vi per temperatura i transvassament, de manera que el sucre del most no s'havia acabat de convertir en alcohol. Seria un most semifermentat.

El vin blanc és un vi dolç i lleuger, lluny de la contundència en boca que a vegades té la Mistela o alguns moscatells. Com que no és un vi gaire estable, algunes vegades ens podria recordar a una lleugera bombolla de vi espumós. Un parent del Vin blanc seria el Vin Santo toscà.

El vin blanc era el primer que s'encetava i era per la vetlla de Tots Sants. Normalment s'utilitza com a vi de postres, però també hi ha qui se'n beu un gotet per esmorzar acompanyar una torrada de pa de pagès 

Teatre científic

Fa uns anys em van explicar que a Alemanya estaven provant d'abandonar els avorrits formats de conferències i xerrades i estaven introduint el teatre per a difondre temes d'interès públic. Uns dels grups pioners és el Freiburg Scientific Theatre i donat que a Alemanya hi ha molta sensibilitat ambiental, sobretot fan performances i tallers relacionats amb la sostenibilitat. No ens pensem que són un grup d'anar per casa, sinó que treballen per universitats i congressos internacionals. El teatre sempre ha tingut la flaca de transformar la societat, però aquest teatre científic té com a objectiu aquesta finalitat social, i no tant buscar una experiència artística.

A Catalunya una companyia que ha fet una cosa semblant és La conquesta del pol sud, però amb un gènere que en podríem dir més aviat Teatre-documental. Pel Fitt vam poder veure, tot patint una calor extrema al teatre Metropol, l'obra Raphaëlle que és tracta sobre els problemes de gènere. La conquesta hi té la mà trencada, perquè van aconseguir fer un espectacle viu, dinàmic i interessant sobre les qüestions de gènere. Barrejant els audiovisuals i el testimoni/interpretació de la protagonista van aconseguir que el públic ens féssim preguntes. Ara bé, quan et fas preguntes, també qüestiones el plantejament, perquè al començament del documental sembla que aquest es fonamenti en posar en dubte la divisió de sexes que ha construït la societat occidental-judeocristiana (els avantpassats indoeuropeus eren una altra cosa), però el relat de tot plegat avança cap als problemes que ha tingut la protagonista en el fet de transitar d'un a un altre sexe. O sigui, de ser un noi a poder ser una princesa de Disney com ella va somniar de petita.

En un primer moment se'ns planteja de tirar a terra les parets que separen els sexes, i acabem amb una explicació dels problemes que hi ha per sortir d'una habitació i entrar en una altra. I no només això, sinó que pel fet que un home vulgui ser dona, pren consciència dels problemes quotidians que tenen les dones dels quals els homes no hi parem esment. En un moment Raphaëlle es lamenta de l'assetjament que alguna vegada ha patit per ser trans, però és el mateix assetjament que pateixen milers de dones cisgènere pel sol fet de ser dones i anar soles.

Sigui com sigui, el muntatge ens planteja preguntes i matisos, que era el que pretenia en un primer moment, per tant el podem considerar del tot reeixit.

Malsons televisius

Als anys 80 no es filava gaire prim amb les restriccions d'edat, . Resulta que jo era ben petit i suposo que per TVE van passar lla pel·lícula The monster club (1981), o potser el darrer The ghouls. Aquesta pel·lícula britànica de terror i de passava en un pub de vampirs on entre actuació i actuació es passava un curtmetratge d'horror.

M'imagino que van aprofitar el darrer curtmetratge i, pel que sembla, el més bo dels tres, i van passar-lo a mitja tarda o al vespre i a mi se'm va quedar gravat per sempre més.

La història és ben senzilla: un director de cinema busca localitzacions per una pel·lícula de terror i mig perdut agafa una carretera i passa un pont mig amagat per la boira. Quan ha passat la boira es troba en un poble tètric amb uns habitants igual de tètric. Quan se n'adona que està en perill es refugia a l'església i si voleu saber el final, us la podeu mirar a l'enllaç que deixo més avall.

he començat dient que als anys 80 no es filava prim amb les restriccions d'edat. Certament que vaig estar unes quantes nits amb malsons, però tampoc trobo que sigui una cosa tan greu, mantenir la canalla en una vitrina allunyats de tot allò lleig i desagradable, només els farà més complicat aterrar al món real quan toqui.