Els Pastorets de l'Orfeó

Els pastorets de l’Orfeó Reusenc són teatre, però també són un esdeveniment de la ciutat. Enguany l’han anat a veure set-centes persones i han omplert quatre vegades la sala de l’entitat.

Els pastorets són una cita reusenca, sí, i més enguany que és el centenari de l’entitat, però Els pastorets són essencialment teatre: teatre tradicional català que fuciona.

Un dels punts forts d’aquests Pastorets, Belluguet i Bieló és la música, poques obres poden gaudir avui dia del luxe de tenir música en directe. Les instrumentacions d’Albert Galcerà i les veus dels cantaires de l’Orfeó fan rodar un text de Josep Morera que va ser estrenat el 1929 al teatre Romea, i que l’any següent ja va ser representat a l’Orfeó. Així doncs ens trobem que «Els pastorets de la casa», com s’anomenen a l’Orfeó, tenen un text gairebé centenari que ha envellit considerablement. Si els versos de Morera han envellit com el vi, o s’han marcit com una flor és una opinió subjectiva, però més precís és dir que aquest guió està ple de termes com: «Faiçó», «aital», «afrau» o «porfidiós» que no només la majoria del públic del segle XXI ja no pesca, sinó que es nota que els intèrprets tampoc no entenen quan els reciten. Servidor és un fanàtic dels textos abarrocats i arcaics, però les manies no tenen perquè ser compartides, i crec que no exagero dient que hi ha passatges que el públic no entén. No entendre una obra d’art tampoc ho considero un problema, hi ha una pila de dramaturgs contemporanis dels qual no se n’entén ni un borrall, però en tot cas cal ser-ne conscient quan això passa per poder prendre una decisió i decidir si aquests textos s’han de posar o no al dia. Ens hem de preguntar què compta més: Que un text sigui considerat un patrimoni que, per si mateix, té un valor històric i lingüístic, cal conservar intacte? O bé cal fer un manteniment adequat per tat que pugui ser seguit fàcilment pel públic? En tot cas la resposta la tenen els que l’han d’aixecar.

Arròs de llamàntol

No n'havia fet mai i el resultat va ser espectacular. Per Nadal ela gent es torna molt boja i hi havia un munt de llamàntols morint-se (més) d'angúnia als taulells. Així que sembla que el preu va baixar i en vaig comprar a un preu acceptable. 

Ingredients:

1 llamàntol

2 cebes

2 porros

2 tomaques madures

Arròs

L'única dificultat vas ser tallar un llamàntol, no hi havia fet mai i vaig mirar per internet. Vaig separar el cap de la cua i tallar el cap en dues parts iguals. El que hi ha dins fa bastant de fàstic però no ho llanceu,  i aprofiteu els sucs que en surten. En una olla alta hi posem a sofregir una ceba i un porro tallats a trossets. Quan comencen a transparentar i posem el cap i els sucs que han deixat anar. Hi fem un parell de tombs i hi tirem aigua o caldo de peix, més de mitja olla.

Mentrestant anem tallant les anelles del llamàntol, i amb les potes i pinces les posem a saltejar en una cassola de fang. Hi fem uns quants tombs mentre anem tallant a trossos una altra ceba, porro i all. Treiem el llamàntol de la cassola, el reservem i hi posem la ceba i l'all. Mentre s'enrosseix ratllem dos o tres tomaques, no les posis de pot per un dia que compres llamàntol. Hi posem una mica de sal i de tant en tant remenem. Alguns hi posen vi blanc, jo n'hi vaig posar de negre i no em va agradar el resultat. Quan està tot concentrat hi tirem l'arròs i li fem tres o quatre tombs. Llavors colem el fumet de llamàntol que tindrem bullint i l'afegim a l'arròs. Compteu entre 10 o 15 minuts.

Quan vegem que falta poc perquè l'arròs estigui fet hi afegirem el llamàntol que havíem reservat i els caps. En breu ja podem apagar el foc i tapar-ho perquè la cassola manté molt la calentor. En 5 minuts ja estarà a punt per portar a la taula.

Experiència basada en aquesta i aquesta altra recepta.

Quatre anys de glosadors del Camp i qui pugui

Un dia a l'aparcament de terra de l'Escola la Vitxeta de Reus un aleshores desconegut em va preguntar si jo cantava. Li vaig dir que no, jo sempre tan simpàtic a les primeres de canvi. Però quan em va explicar que buscaven algú que glosés pel dia de la poesia, llavors vaig dir que ho intentaria però que no prometia res. No ho sabíem, però en aquell aparcament es posava la llavor dels Glosadords del Camp i qui pugui una formació inestable de músicsi cantadors de glosa, d'aquí el qui pugui... De broma de broma, ja portem més de vint-i-cinc actuacions, de les quals moltes han estat més dels qui pugi que no pas dels glosadors, però que, fet i fet, hi hem estat. Potser me'n deixo , potser me'n sobren, però aquestes són les actuacions que recordo. 

20.03.2015 Reus, Escola La Vitxeta, Dia de la poesia.

10.07.2015 Calafell. Ciutadella Ibèrica. Divendres divins (+ Cor de Carxofa)

11.07.2015 El Morell. Festa Cel Net.

14.12.2015 Reus, Escola La Vitxeta, Trobada de tions. Espectacle

16.01.2016 Porrera, cercavila de Vins (+Cor de Carxofa)

23.01.2016 Reus, Capta de Sant Sebastià (+ Aula de Sons)

30.01.2016  Reus. Bar Campus. Glosa de Carnaval.

16.01.2017 Porrera, cercavila de Vins (+Cor de Carxofa)

26.01.2017 Reus, Escola la Vitxeta. Assemblea Comunitat d’Aprenentatge

09.04.2017 Reus, Agermanament Reus-Deba

27.05.2017 Reus, Tapes al Mercat (+ Aula de sons)

30.09.2017 Reus, escoles Teresa Miquel, Salvador Vilaseca, Rubió i Ors i Prat de la Riba.

27.12.2017 Reus, Casal Despertaferro, Vespre de glosa

16.01.2018 Porrera, cercavila de Vins (+Cor de Carxofa)

07.02.2018 Reus, Inici del taller de glosa cada primer dimecres de mes

22.02.2018 Reus, Sopar groc solidari (+Xavi Ciurans i Clara Colom)

22.02.2019 Reus, Escola La Vitxeta, Dia de la poesia.

05.05.2018 Reus, Vermut glosat de la Festa de l’Arbre de Maig

26.05.2018 Reus, plaça Farinera, Jornades Llibertat d’Expressió

26.06.2018 Reus, Vermut de Festa Major (+ Banda de la festa Major)

10.08.2018 Ulldemolins, Divendres DiVins (+Cor de Carxofa)

04.08.2018 Picamoixons, Festa Major

15.09.2018 Reus, sobretaula mullada del Concurs de paelles (+Fenya Rai)

17.11.2018 Reus, Trobada de Glosa

16.01.2019 Porrera, cercavila de Vins

19.01.2019 Reus, Capta de Sant Sebastià (+ Aula de Sons)

Glosadors a la capta de Sant Serbastià, foto de S. Palomar

Ciclorama 6: Homecoming i 10 anys de Pàrking

En aquest Ciclorama 6 parlem amb Ester Cort i Pep Garcia Pacual de la companyia Pàrking Shackespeare que fa deu anys que il·lumina estius i hiverns amb les seves produccions. Sabrem què fa la Julia Roberts a Homecoming. També repassem l’actualitat teatral dels Països Catalans mentre escoltem a Lully, el compositor predilecte de la bestiota Lluís XIV.

Un home que jugava

Els adults enyorem els jocs de la infantesa. L’edat ens obliga a una versemblança de seriositat i maduresa, però la majoria continuem jugant poc o molt. Un dels jocs infantils més generalment validats pels adults són els esports. Tu pots comportar-te com un marrec aviciat i ser maleducat, taciturn i rampellut sempre que sigui per defensar els colors d’un club. Les altres dèries ja són més suspectes d’infantilisme, ja que surten de la convenció general que diu que els esports són una de les poques activitats no productives que són dignes dels adults.

Tanmateix, els que no tenen la flaca des esports també juguen. Als patis de les escoles, i a les festes d’aniversari no tot acaba amb una pilota rodant i una colla de galifardeus corrent al darrera. També hi ha disfresses, joc simbòlic, imitar oficis... Un dels moments on s’entreveu més el nen amagat que hi ha sota les pells d’un adult és el període de Carnaval. Pel Carnestoltes podem traçar la divisòria entre els adults i els nens grans. Per Carnaval la societat dona carta blanca per jugar i molts s’hi aboquen amb la mateixa passió que quan sonava la sirena de l’hora de l’esbarjo i sortien enjogassats al pati de l’escola.

Antoni Zaragoza Mercadé era un d’aquests homes que jugaven. El Carnaval era un dels seus moments estelars, a la represa va ser un de tants dels homes fets i drets que de la nit al dia, va sortir a disfressar-se pels carrers de Reus i a fer tot de bromes públiques, allò que fa uns anys se’n deiaperformances i ara se’n diu accions. També va ser un dels més destacats redactors de la premsa satírica reusenca. I sempre ho feia de cara, sense amagar-se sota pseudònims i dient barrabassades de l’alçada del seu estimat Campanar.

Precisament la premsa, tant la satírica com la pretesament seriosa va ser un altre dels seus jocs.Armat amb una càmera de fotos i amb una ploma gruixuda va col·laborar a la majoria de mitjans de comunicació reusencs. Acostumava a signar els seus articles com a Anzame, l’acrònim dels cognoms, i aquests bitllets eren jocosos com ell, festivament provocadors, i tenien una juganera percepció de la gramàtica que feia anar de corcoll als correctors. El tema era invariablement Reus, sobretot el Reus que havia viscut de jove i que li havien explicat a casa. Prenent-s’ho com un joc va fer una enorme tasca de deixar testimoni d’un temps que s’esborra. Moltes vegades el passat recent és el més difícil de resseguir, perquè d’una banda no ha passat prou temps perquè els historiadors l’hagin convertit en matèria del seu volum, i de l’altra banda, perquè les hemeroteques i la memòria són complicades d’acomboiar.

Un home tan efervescent com l’Anzame no es quedava massa a casa, sinó que era un assidu de tertúlies o trobades informals com és el sàbat de col·leccionistes a la fira de brocanters. El col·leccionisme relacionat amb Reus era un altre dels seus jocs preferits, un joc perpetu, inabastable, i que s’hi dedicava de manera jovial, sense aquella gravetat d’alguns caçadors d’antiguitats. Potser per aquesta manca de preocupació va aconseguir una col·lecció que, tot i que incompleta, era visitada i consultada per amics, curiosos i fins i tot per historiadors formals.

Tanmateix l’hora del pati s’ha acabat per l’Antoni Zaragoza. Si existeix el cel, ara mateix l’Anzame deu estar xerrant despreocupadament amb Sant Pere, fent temps abans que sigui l’hora d’esmorzar.

 

Publicat a Tarragonadigital el 21 de gener de 2019

Les possessions

Quan vaig començar Les possessions de la Llucia Ramis vaig pensar que em trobava amb un llibre de l'estil d'Eren ells de Carles Rebassa. Els dos són mallorquins que viuen a Barcelona, són de la mateixa generació, i tenen dues novel·les tremendament detallistes i que giren en cercles concèntrics. Com que encara tinc remordiments de no haver acabat Eren ells vaig decidir apostar per la Ramis i vèncer les meves reticències.

La protagonista omniscient sense nom de Les possessions s'assembla tant a la mateixa Ramis, que no sabria dir-vos si aquest llibre és una mostra diàfana d'autoficció, o bé són unes memòries que no estan explicades de forma lineal. Llavors et planteges que si no t'interessa la vida d'aquesta mallorquina de la teva quinta, doncs millor és que tornis el llibre a la biblioteca i que n'agafis un altre de la pila que tens pendent. Hi ha un tipus de lector que li encanta que l'autor faci referència a llocs comuns, i en aquest cas en tenim uns quants: Los Sopranos, The Wire, Twin Peaks o Alf. I també la precarietat laboral que és combatuda amb unes festes nocturnes que ens volen fer oblidar que ja no som joves. 

També és fàcil pel lector connectar amb l'anàlisi crítica que fa de la realitat, i del periodisme que ens l'explica:

"La majoria tendeix a creure's allò que reforça les seves opinions"

Tot plegat no sembla massa difícil, i per tant poc notable, i potser ens semblaria estrany que Anagrama hagués publicat aquesta novel·la al costat de noms com Saviano, Houellebecq, Capote o Emma Cline.

Si has arribat a llegir fins aquí deus pensar que el llibre no m'ha agradat. Doncs ara parlaré de les dues virtuts que converteixen aquest llibre en una bona novel·la, si se'n pot dir així:

El primer, i més important, és que està ben construïda. Des de la tria del mot, a la composició de la frase, a l'equilibri del capítol, i al pes de cadascun al global. Els tres cercles concèntrics de Les possessions funcionen com un sistema planetari equilibrat.

La segona virtut és que la Ramis s'hi posa. No escriu un artefacte que no té res a veure amb ella. És un llibre viscut i personal, i per tant és arriscat. Trobo que la vida es molt curta i l'escriptura és molt llarga per no posar l'ànima en la redacció d'un text:

"Era impossible oblidar en Marcel. Però vaig aprendre a convertir-lo en nostàlgia i no en amenaça. Són decisions més o manco inconscients, on relegues els amors impossibles. Quan entens que hi seran sempre [...] adoptes aquella ferida com qui accepta un buf al cor"

Quan et despulles així al lector pots tenir problemes, si no ets com la Rojals que amaga la seva identitat com si fos l'Spiderman. La Llucia  Ramis ens explica uns problemes amb els correus electrònics dels lectors de manera gairebé calcada al que diu John Irving a Una dona difícil per la boca de la Ruth. No insinuo res, vull dir que hi ha obsessions o distorsions que els autors treuen a relluir a les seves obres, així com el clàssic "Per què escric?", el qual ben pocs autors estalvien als lectors.

Les possessions ens ve a dir que allò que ens defineix és allò que hem perdut. Sembla un bon epitafi, no sé si això significa que a partir d'aquí, la Llucia Ramis canviarà de registre, serà interessant de veure cap on tira.

Rap ràpid

M'estreno a escriure sobre cuina. Tot plegat és una mica arriscat perquè només en sé a nivell pràctic, tot i que me'n surto prou bé. Penjaré receptes que he fet i que no tenen perquè ser originals, sinó que trobo que m'han funcionat i que paga la pena que es puguin recuperar en qualsevol moment sobretot per mi, m'és més pràctic tenir-les penjades aquí que no en qualsevol llibreta que puc no trobar en qualsevol moment.

Tampoc seré gaire precís, ni ho pretenc. A la cuina tiro d'intuïció pel fet que sempre faig cuina tradicional, de manera que la intuïció no és res més que una manera d'anomenar els llocs comuns d'aquesta cultura culinària.

Sense més prèambuls començo amb una recepta que pot semblar complicada i pesada, però que és bastant ràpida.

Ingredients:

1 ceba

3 o 4 cues de rap

Tomaca ratllada o concentrat de tomaca

Farina

Llet 

En primer lloc cal haver comprat unes bones cues de rap a la peixateria de confiança. Cues senceres, res d'aquella animalada que alguns fan que és fer nuggets de rap.

En una cassola de fang a poc foc hi poses una miqueta d'oli i la ceba picada. Mentrestant agafes una cullerada sopera i mitja de farina, i un got i mig de llet desnatada o de la que et sembli, un grapadet de sal i els passes pel braç mecànic, allò que a casa sempre n'hem dit multiwat. Quan la ceba comença a estar transparent i hi tires aquesta mena de beixamel i la tomaca, o bé ratllada o bé de concentrat de pot. HI dones uns quants tombs amb la cullera de fusta i quan s'està fent una pasta lligada i poses les cues de rap. Tres minuts d'un costat i tres minuts de l'altre, rectifiquem de sal i ja ho tenim. Un  plat ràpid, lleuger i ben bo, i tenim una alternativa a fregir el peix. Si no trobes rap fresc a bon preu, doncs compra una altra cosa i fes una altra recepta, així de fàcil.

El monòleg del perdó

Enric Casasses és el poeta que passarà a la posteritat dels que hi ha a la nostra època. No sé si algú més, però en tot cas ell sí. Això que no ve a tomb, em serveix per començar a parlar de la seva incursió teatral amb el Monòleg del perdó. 

Aquest no és un text fàcil, de fet és un joc literari per portar a l'escenari. És un text per a una actriu. Un text i unes acotacions que són tan important com els text. Doncs l'actriu ha de fer d'actriu que interpreta a una Calamity Jane que deixa anar el corrent de la consciència i que tan aviat ens intercala contes europeus d'infància, com secrets d'alcova.

 

Els jocs literaris són complicats en el teatre, perquè quan llegeixes et pots aturar i tirar enrere les vegades que faci falta fins que entens la jugada. El teatre només avança i si no ho caces se'n va. Casasses esplaia en això:
                 
               "Què, començo una tercera o quarta història, a veure si així puc anar embolicant més
                la troca, puc deixar penjades les que ja tinc començades?"

En tot cas aquest text va ser escrit perquè l'interpretés Laia de Mendoza. Diuen que els dramaturgs sempre que escriuen, ho fan pensant en l'actor o actriu que dirà aquelles paraules. N'he trobat uns fragments i es veu molt potent.

Enric Casasses: "Monòleg del perdó" [fragments] from SUMMA arxiu videogràfic on Vimeo.

Les acotacions del text són tan importants en el text que gairebé esdevenen un diàleg amb el paper de l'actriu. Així ho van llegir posteriorment el director Abel Vernet i els actors Blanca Garcia Lladó i Joan Sirera.

"Monòleg del Perdó" d'Enric Casasses from Blanca Garcia Lladó on Vimeo.

Aquest text no és només un joc, si formalment, però entre facècia i altra el poeta ens clava sentències rotundes i ben actuals:

                "amb la pressió catòlica-feixista ho van tenir molt pelut, la van filar molt estreta la 
                 corda de l'anar tirant, semple amb l'amenaça omnipresent de quedar esclafats
                 pel malviure sòrdid, terrible, de quan no pots -no pots!- mostrar-te com ets"

I també la lucidesa meridiana de Casasses:

                "L'home fred i calculador pot tenir uns sentiments super-intensos i super-amargs. I el 
                  més segur no és que els tingui aquests sentments, és que el dominen, i no el deixen
                  viure tranquil a més."

Ni el text ni l'espectacle són fàcils, però com diu :

                "El que ens agrada és completament explicatiu del que ens agrada"

Els llits dels altres

Descregut com sóc m'agafo amb pinces qualsevol extrem. Per això vaig agafar amb prevenció Els llits dels altres que diuen que és la novel·la que ha de sacsar la Literatura Catalana i no sé quantes meravelles més. 

Aquet és un llibre sense floritures ni arabescos. No hi ha bellesa. Per a molts lectors això és un motiu suficient per descartar-lo. Però els lectors que busquen bones històries, d'aquelles que et remouen per dins, que et fan dubtar, trobaran en aquest un bon llibre.

La protagonista, la Claustre, no és una estúpida ni una badoca, senzillament està buida per dins. Aquesta és la història.

Quan em van passar el llibre em van dir: "Diuen que va de sexe, però no és veritat, va de trastorns". Repassant ressenyes s'afirma que va de sexe, a les entrevistes es diu que va de sexe, el títol ens evoca al sexe, fins i tot diria que a cada capítol hi ha sexe, però confirmo el que em van dir quan em van passar el llibre.  

Deixeu-me fer una digressió: Cadascú té els sedassos mentals que té. Un parell de vegades, en llibres que he presentat, l'autor m'ha mirat amb uns ulls com a taronges durant el meu discurs i després ha dit que el sorprenia molt la lectura que n'havia fet. Cadascú té les seves fixacions i estructura una experiència al voltant d'això. Hi ha gent que a les obres de teatre es fixa en les mans i els peus i jutja a un actor o actriu pels moviments de les extremitats.

Doncs tot i que es repeteix que és una novel·la sobre el sexe, jo veig que és una novel·la sobre com es munta i desmunta una persona diverses vegades. I com en aquest caure i aixecar-se no es renuncia a intentar trobar el plaer sexual.

"Desmuntar una persona i tornar-la a muntar. Jo no creia en l'origen dels problemes. L'origen... què és? I saber-lo, què repara? En el fons de les coses no hi ha res". Crec que aquesta frase és la clau de la història, i no pas el que passa als llits dels altres. Els llits dels altres es converteixen com finestres del navegador que es van obrint mirant de buscar alguna cosa que ens mitigui el dolor. 

Un dels punts que destaco és que no és una novel·la que es sustenti en la creació de paradisos imperfectes, sinó que s'escriu en la Catalunya real, la Catalunya maltractada, empobrida i sense esperança. El personatge del pare alcohòlic, covard i obsedit per la grandesa del passat català és una metàfora molt clara.

Finalment em sembla que el llenguatge que utilitza la Punsoda fa de contrapunt al munt de merda que ens explica la història. "I la merda, qui la toca?" es preguntava el també lleidatà Viladot. Doncs el llenguatge quirúrgic aconsegueix que llegim pàgines escabroses sense que la història es rebolqui en la immundícia. és un equilibri difícil, molt ben pensat, que pot agradar més o menys, però que s'aguanta, que carai!

Per acabar: espero el següent llibre de la Punsoda per llegir-me'l.

Parlem? Doncs no

La meitat dels pobles de la demarcació de Tarragona ja no tenen un caixer automàtic, ni molt menys una oficina bancària. Fins i tot poblacions de certa importància com Cornudella de Montsant es troben que el caixer automàtic està a 22 quilòmetres de distància. Actualment la comarca de Priorat només té caixers a dues de les vint-i-tres poblacions. Però no només en l’àmbit rural els bancs han decidit fer beneficis a costa de castigar la població. A les ciutats cada vegada es tanquen més sucursals, o bé es converteixen en una mena de botigues de quincalla i han reduït el taulell de manera dràstica, i d’aquesta manera les cues d’humans del mercat bancari res tenen a envejar a les cues de racionament de la postguerra.  Les oficines bancàries cada dia estan més lluny i cada dia hi perds més temps.

Els grans mandarins dels bancs han renunciat a la proximitat amb la gent, han sacrificat a clients i treballadors i els sembla que han parapetat els seus beneficis darrera dels seus portals d’internet. Sembla mentida que aquestes grans ments pensants de l’economia hagin fet seva la divisa de: “Pa per avui i gana per demà”.

Els bancs amb implantació territorial han decidit deixar a l’estacada precisament al territori, i deuen pensar que, tot i això, la població els continuarà tenint de referència.

Basant tot el negoci bancari en l’internet el que estan fent és obrir camins i posar totes les facilitats pel divorci. Quan la població estiguem avesats totalment a la banca per internet res ens retindrà a certes marques antipàtiques –la gent tenim memòria- i ens farem clients de qualsevol banc que ens pugui donar millors condicions, o senzillament amb el qual no estiguem ressentits perquè quan vam necessitar un bitllet de 20 euros, vam haver de gastar-ne cinc en gasolina.

Columna publicada al Punt el 7 de gener de 2019

Una dona difícil

Una dona difícil és una novel·la que parla d'omplir forats emocionals. Alguns l'omplen amb la cultura, els altres amb sexe, els altres fugen dels forats, o d'altres fan veure que no existeixen. Aquesta és la tesi de John Irving en aquest best-seller. Irving sobretot sap explicar històries, de fet en aquesta novel·la de més de sis-centes pàgines sovint fuig d'estudi i fa allò tan perillós en literatura com és l'auto-ficció. Però Irving en sap un munt i se'n surt, perquè sobretot és un gran narrador d'històries. Irving sembla que ens vulgui explicar com s'ho fa per fer el seu ofici, quines són els eines de l'escriptor i com la conclusió és que no hi ha resultat sense un gran esforç.

Una dona difícil és un tríptic sobre la vida d'una escriptora. Aquest poc interessant argument és explicat per diversos personatges secundaris que, com diferents quadres d'un retaule tríptic gòtic, acoloreixen la vida i obra d'aquesta noia infeliç. Irving combina relats sexuals, drama, humor, novel·la negra, fins i tot contes infantils per arrossegar al lector, a qualsevol lector, en el relat. En definitiva, Irving sap explicar tan bé una història que aquesta poc importa. L'autor modela les seves figuretes de fang amb traça i precisió, i quan té el diorama muntat i pintat ho capgira tot amb un cop argumental i torna a començar i tu continues llegint fins al final, això és traça, això és ofici. Aquesta no és una novel·la que t'emociona pas massa, ni que et toca, ni fa res més que obligar-te a llegir-ne pàgina rere pàgina.

Rei Moixó 2018

Les empreses, les entitats fins i tot les persones tenen fases expansives i contractives. Els llatins ja ho deien de manera més clara: "post festum, pestum" (després de la festa, la pesta). El Bou amb els 675 aniversari de la primera notícia de bous a Reus ha tingut un any plenament expansiu, i pel qual ha causat un lògic cansament en la colla. En la darrera assemblea hem decidit restringir molt les activitats a les essencials i deixar-ne estar algunes que comportaven esforç i pocs resultats. Les activitats es van suprimir o no per votació i de manera unànime es va votar conservar El Rei Moixó que només feia un any que es feia. 

Si aquesta activitat té èxit és perquè a vegades les coses més simples són les que més funcionen. El funcionament és molt simple: el Rei Moixó, un individu disfressat de Rei amb un cap de lloro es passeja per Reus acompanyat per la seva cort que no és altra que el Bou, els seus tabalers i la seva colla. Menció especial pels tabalers que enguany van versionar un ritme reial de Lully. El Rei Moixó va posant multes injustes i desproporcionades per tavernes i comerços, i en alguns punts els seus esbirros llegeixen el seu pregó de presa de possessió de la ciutat. Acabat el pregó el Rei Moixó és destronat pel poble. Mentrestant, la canalla de la colla, pensant que cometen el més gran vandalisme, pengen dotzenes de llufes als passavolants que s'aturen a veure aquest absurd espectacle. 

Podríem teoritzar sobre la festa dels Innocents i les activitats burlesques, poques, que es cometen aquest dia, però en tot cas la gràcia de la festa és la seva absurditat que retrata l'absurd desproporcionat que és el món "seriós". 

PREGÓ  2018

Avui Dia d’Innocents

per ordre del Rei Moixó

estigueu tots ben atents

el que diu aquest pregó

Que multarà a qualsevol

a quatre-cents cops d’escombra

a tot el que estigui al sol

o que s’estigui a la sombra

Queixar-se ningú podrà

a la manifestació

ni anar amb el lliri a la mà

ni moure contenidors

ni estar a casa, ni fora,

ni estar ‘nant, ni estar parat,

ni arribar tard, tampoc d’hora,

ni estar dret, ni assentat.

Per ordre del Rei Moixó,

qui no tingui bogeria

anirà dins la presó,

cent cinquanta-cinc anys i un dia.

A Reus tenim molts collons

enguany hem passat pel ral:

la fàbrica de torrons,

el futbol i l'hospital

Mira si tenim collons

que te diem bocagrossa

si no pages deu milions

a la màfia de la brossa.

Anireu a la garjola

Si és que demaneu votar,

Prò si violeu en colla

Ben lliures podreu voltar

Si a Lleida neu a un museu

A la força a fotre el pal

I tot l’art que hi ha el mangueu

Això sí que és ben legal

Si tu ne fots mil castanyes

A vellets i a la canalla

Quan tornis a les espanyes

A tu et donaran  medalla

Aquest regne del Moixó

És democràcia madura

Si feu manifestació

Rebreu porres i mà dura

Encara que el poble no ho sent

Tots porteu penjant la llufa

que pagueu els Innocents

I al Rei Moixó tot li bufa

Avui dia d’Innocents

Avui se gira la Llei

Votem pacificament

Si volem tenir aquest Rei

Voleu el Rei Moixó? Sí o no?

NOOOO!

El poble està sonat

El poble sempre ho fa bé

El Rei Moixó es destronat

Passeu-ho bé i fins l’any que ve.