Tres dietaris. Tres artefactes diferents escrits per Joan Ferraté, escriptor del Picarany, germà de l'Amèlia i del Gabriel. Tres artefactes diferents, però que fan un experiment molt difícil que es posar paraules al sentiments. Al sentiments que et pot semblar que són caragolats.
Al primer dietari Ferraté intel·lectualitza sentiments retorçats com una misogínia bestial o una pederàstia que fregaria el delicte. No sé si això ho escriu per donar una cosa nova a la literatura catalana, o per pura i absoluta soledat. Llegint les seves egoistes sentències més aviat em sembla que és la segona opció.
"Egoisme extrem de la meva vida interior, de l'única vida que tinc, en suma. I quina miserable pèrdua de temps és aquest temps del qual en sóc tan avar, guardant-me'l per mi sol"
"Egoisme extrem de la meva vida interior, de l'única vida que tinc, en suma. I quina miserable pèrdua de temps és aquest temps del qual en sóc tan avar, guardant-me'l per mi sol"
Joan Ferraté no té a ningú, ha expulsat a tothom del seu entorn. La gent li fa venir basques, i així ho explica i ho racionalitza, o bé ho justifica. Fins i tot en el segon dietari que és el que parla de l'amor, el dissecciona d'una manera tal, que en resseca qualsevol emoció o estimació.
Al tercer dietari, que són les conclusions a la instrucció dels dos anteriors, resumeix la seva cerca de la felicitat en: "integrar tot en una sola idea mestra". Per ell la vida per-se no té sentit. Com a exemple: la música o la bellesa de la naturalesa les troba "llosques i mudes" com la pròpia experiència. Al cap de carrer trobem El Verb.
Així doncs la sentència del judici sumaríssim no és amable "Tots els meus dies són dies de vida inútil", i ens avisa: "Vèncer la por no fóra potser sinó el mateix que suïcidar-se" i tampoc és amable cap al lector: "No m'estimo pas gaire el que faig", i no enganya, ja que trobem frases de més de mitja pàgina, escrites de manera magistral, si les analitzes, però poc amigues pel lector.
Diuen que els tres dietaris estaven preparats per a ser publicats. A mi em semblen uns documents massa íntims, com per estar pensats perquè els llegís més gent, a no ser que busquessin un un exhibicionisme post-mortem, o que això fos l'única forma vàlida de fer el que volia: "pensar a fons la meva veritat".
Al tercer dietari, que són les conclusions a la instrucció dels dos anteriors, resumeix la seva cerca de la felicitat en: "integrar tot en una sola idea mestra". Per ell la vida per-se no té sentit. Com a exemple: la música o la bellesa de la naturalesa les troba "llosques i mudes" com la pròpia experiència. Al cap de carrer trobem El Verb.
Així doncs la sentència del judici sumaríssim no és amable "Tots els meus dies són dies de vida inútil", i ens avisa: "Vèncer la por no fóra potser sinó el mateix que suïcidar-se" i tampoc és amable cap al lector: "No m'estimo pas gaire el que faig", i no enganya, ja que trobem frases de més de mitja pàgina, escrites de manera magistral, si les analitzes, però poc amigues pel lector.
Diuen que els tres dietaris estaven preparats per a ser publicats. A mi em semblen uns documents massa íntims, com per estar pensats perquè els llegís més gent, a no ser que busquessin un un exhibicionisme post-mortem, o que això fos l'única forma vàlida de fer el que volia: "pensar a fons la meva veritat".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada