Al primer conte del recull em vaig quedar de pasta de moniato, vaig pensar que Sergi Pàmies havia tornar estilísticament vint anys enrere. Un d'aquells contes ben travats, que parteixen d'una bona observació i que acaben amb una figuereta final. Allò que Monzó i Pàmies feien fa vint anys.
Continu llegint i l'estil canvia del tot. Passem a un llibre de memòries. De l'estil de Sergi Pàmies, o sigui que és fidel al seu estil, però memòries sense dissimular. Ens parla molt de la seva mare, de la seva manca de relació de veritat amb el seu pare, de la seva ex, dels seus fills que ja no són adolescents, però que actuen amb ell com si ho fossin. Sergi Pàmies es planta davant del començament del declivi de la seva existència. Mira endavant. Mira enradera. I diu: merda!
Amb ironia, anàlisi fina, i una poca tendresa buscada, el balanç de la vida viscuda fins ara li surt negatiu. La solitud és feridora, una nafra oberta i eixamplada per les xarxes socials, i aquesta hemorràgia es vol estroncar de qualsevol manera, fins i tot amb un gos.
Adrià Pujol diu que en aquest llibre, Sergi Pàmies liquida la postmodernitat. Certament, ell i la seva generació s'adonen que la postmodernitat ha quedat en no res. I que aquesta potsmodernitat els havia fet escapçar per sota les arrels, perquè feien nosa. Certament en fan. Però a la rierada de l'edat, o la mestralada de la solitud, aquesta manca d'arrels provoca que tot se'n vagi avall. I que l'únic lloc on es puguin aferrar, sigui a la corretja d'un gos.
Acabat el llibre, retornes al primer conte. L'absurd amb que acaba la història no és un només un exercici literari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada