Al començament només podia llegir nou o deu pàgines cada dia. Les trompades que et clava George Saunders a les primeres pàgines fan que no puguis avançar. La mort d'un fill i el dolor que causa és el motor d'aquesta primer novel·la de Saunders.
En plena Guerra Civil americana, el president Lincoln perd el seu fill predilecte d'unes febres. Lincoln, desfet pel dolor, visita unes quantes vegades la cripta del seu fill per abraçar-lo. Això provoca un terrabastall en tots els fantasmes que habiten aquest cementiri, ànimes en pena que estan "al bardo" que és una mena de purgatori.
Els episodis del dolor de Lincoln et trenquen el cor i et fan saltar les llàgrimes. Això contrasta amb el cor, la polifonia, de veus dels fantasmes que habiten el cementiri. No sé si us ha passat mai que quan escoltes una coral, no entens massa el missatge de la cançó. Al llibre li passa una mica això: la successió de veus i d'històries s'intercala i crea una simfonia hipnòtica i amb un treball del llenguatge formidable. El traductor Yannick Garcia s'hi ha esforçat i ha aconseguit una obre espectacular.
Lincoln al bardo va ser pensat com una obra de teatre que va acabar escrita com una novel·la per un escriptor de contes. Aquest trànsit entre estils és la virtut i el defecte de l'obra. Com he dit, a vegades la successió de veus i d'històries poden fer l'efecte d'atropellament, però aconsegueix literàriament -poca broma- l'efecte fantasmal que vol tenir la novel·la.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada