Ara som temps de lluita feminista, molt necessària i urgent, de fet la lluita feminista és la línia del front contra la barbàrie. El teatre no pot estar la marge d’aquesta realitat, però com passa en totes les lluites és més difícil el com? que no el per què? A La noia de la làmpada s’explica com l’embaràs de la protagonista l’aparta de la seva carrera professional, potser momentàniament, però ho fa, i de manera dràstica. Mentre ella està fent repòs, abans i després del part, la seva companya de feina, i fins i tot la seva parella, malden per ocupar el seu lloc de responsabilitat a la galeria d’art on treballa. Llavors el nadó acabat de néixer fa nosa, i complica la vida de la mare fins a fer-li tremolar l’enteniment. La Víctor Català ja ens ho explicava fa cent vint anys al monòleg La infanticida, amb la diferència que la criminal de la Català ens pot despertar una certa compassió, mentre que els personatges de l’Aran són tan antipàtics que generen rebuig a les poques línies de text. Quatre personatges absolutament egoistes es passegen per l’escenari bordant, però sense mossegar perquè les convencions, o la covardia no els deixen.
El muntatge es veia desinflat, envedreït, potser la causa és que les dimensions del Bartrina i la Flyhard són diferents, potser la substitució de l’actor principal tampoc van ajudar, potser és que aquesta és la cera que crema. Hi ha la creença que en noranta minuts s’explica millor una història que no en cinquanta, i no sempre és així.
A La noia de la làmpada el rerefons és que les dones puguin tenir el dret a comportar-se laboralment com a voltors, com hem fet els homes fins ara. Si aquest és l’objectiu, la victòria a mi em semblarà una derrota.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada