La vida material

Els que en saben diuen que aquest mitjà és un blog, i no un bloc com en dèiem fa dotze anys. Per mi és un bloc com de notes, així d'exacte. Aquí penjo les notes que vull tenir a mà i que no vull que es perdin com tantes coses perdem, sobretot les que tenen a veure amb la memòria. És més probable que perdi una llibreta que no pas que peti internet, de moment. 

Vaig firar-me La vida material de Maguerite Duras un matí ventós que tenia una estona entre dues reuions importants. Sembla que comprar-se un llibre i anar a llegir-lo al port és més sa que no pas esperar en un bar qualsevol. No us ho puc assegurar, La vida material és un text dolorós, que et fa savi i infeliç en la mateixa proporció. La Duras té una visió crua de la realitat, o en tot cas sense excuses de mal pagador, així parlant de teatre ens diu: "Aquest hivern faré teatre [...] teatre llegit, no interpretat. La interpretació rebaixa el text, no li aporta res, al contrari, li treu presència, profunditat, múscul, sang [...] tot le drama és en les paraules i el cos ni mormola"

En aquesta mena de breviari, Duras ens parla molt d'ella mateixa, però també de la seva circumstància, que és la de tots. Parla molt de l'alcohol i dels seus problemes, per exemple: L'alcohol substitueix l'esdeveniment del gaudi sexual però no n'ocupa el lloc. En general, els obsessos sexuals no són alcohòlics. Els alcohòlics, fins i tot al mig de la cuneta, són intel·lectuals" I continua: "El proletariat, que avui és una classe més intel·lectual que la burgesa i de lluny, és propens a l'alcohol, arreu del món. El treball manual és, sens dubte, entre totes les ocupacions de l'home, la que porta més directament a la reflexió, i per tant a la beguda".

És clar que també parla de l'escriptura: "Has d'anar més ràpid que la part de tu que no escriu, que va sempre a l'alçada del pensament, sempre amb l'amenaça d'esvair-se". 

Com a escriptora feminista també té capítols que entronquen directament amb Despentes: "L'home està ocupat amb un servei, un ofici, té una responsabilitat que no abandona mai [...] Des dels principis de la història, l'home ja no té llibertat" i també dispara sentències com: "Els homes són homosexuals. Tots els homes són potencialment homosexuals, només els falta saber-ho".

És un llibre de 1987 i és, alhora, un vestigi d'un vell temps i una finestra als temps actuals. Duras fa de frontissa de pensament intergeneracional, tan ens parla de drames contemporanies com són els suïcidis per desnonaments, com del passat colonial i exòtic, o de com rep les fake news: "De vegades penso que el periodisme tendenciós, infame com a tal, és el millor periodisme; si més no, restableix la ignorància, da dubtar de la versió del fet"

La Duras ens explica una pèrdua primigència, sembla que els hòmens nasquéssim amb l'imperatiu categòric de la felicitat i les dones no. Un llibre que trasbalsa: "Cal que les coses perilloses no et caiguin a les mans. Sé que depèn d'un detall de no res que torni a començar".