No faré la broma fàcil, després de llegir la trilogia d'Agota Kristof acabes buit, amb un forat a dins, sense aire. La meva presciptora em va dir que s'havia llegit les gairebé cinc-centes pàgines en tres tardes, i jo diria que no he tardat tant. Potser no hauria d'haver corregut d'aquesta manera donat que la triologia està fonamentada en la mentida, i la mentida té una aparença veraç i no és fins més tard que la veus.
La trilogia reposa sobre la primera novel·la El gran quadern, que et tracta com si fossis un sac de boxa. Cada capítol deu tenir dues pàgines i les frases estan despullades a pèl. Cadascuna d'aquestes frases és un múscul que es tensa, i el capítol és el cop de puny. I així fins al final que et deixa noquejat.
Kristof explica la història de la gent d'Hongria, un país que es va vendre l'ànima als alemanys i que en va pagar molt cares les conseqüències. El feixisme, les deportacions, la guerra i l'ocupació soviètica només li van donar com a fruit la misèria, la gana, la immoralitat i la mort. Per sobreviure a això alguns opten per la mentida, per negar-se la pròpia humanitat, i aquesta trilogia és la gran obra que gira al voltant de la mentida. La mentida és com la guerra, que un cop engegada, no sabem on arribarà i com se'ns menjarà del tot.
Dos germans són deixats amb la seva àvia que viu en un mas per tal que allà puguin menjar durant la guerra. La seva àvia és una bruixa i els odia a ells igual que a la seva mare. Els dos nens hauran de convertir-se en bèsties i deixar de ser humans per sobreviure. Hauran d'expulsar qualsevol engruna d'amor que tinguin al seu cos per poder tirar endavant. els que no ho fan es queden pel camí. Això és El gran quadern.
Les dues novel·les posteriors són seqüeles d'aquesta primera. Però l'estil canvia i ja tira per una via més convencional. A La prova ens explica què passa després del final de la primera i a La tercera mentida, a cada pàgina una mentida refà la mentida anterior. Diria que és un joc, però seria un joc macabre perquè no hi ha cap esperança en tota la novel·la. Només els cels són lluminosos, però ja se sap que no podem tocar el cel amb els dits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada