Mercuri a la boca

A Mercuri a la boca de Wioletta Greg es parla molt de cireres. Aquesta novel·la és com mossegar una cirera. Té la pell tibant per un estil tens i brillant. Les subordinades són lleugeres i nítides, ens donen un ambient clarobscur, com de color de cirera madura. 

Quan mossegues la novel·la el trobes amb una carn tendra, dolça i àcida a la vegada. Les narracions de la infància i de la pubertat d'una noia a la Polònia soviètica no són cap història que no haguem llegit, però la delicadesa de les narracions és la clau perquèaquest no sigui un llibre més. Italo Calvino estaria entusiasmat amb l'estil, es pot alhora parlar de les misèries rurals i que la narració s'aixequi com un estel un dia de vent volander.

Com les cireres cal anar amb compte perquè té pinyol, i encara que no es vegi, les narracions poden tenir una cruesa semblant a la de Victor Català. Hi ha contes com el del mercuri mateix, La dona del gos, o La modista se't poden atravessar tot i l'aparent candidesa amb les quals van entrant.

La traducció Xavier Farré és digna de menció, aporta una calidesa de llenguatge que donen les variants dialectals. Sembla ser que aquest Mercuri a la boca també està escrit en una variant del polonès força marcada, de manera que les solucions de transició entre català occidental i oriental que tria el traductor, em semblen adequades al to del relat.

La Polònia dels anys 80, poc abans de la caiguda del Mur, no té unes històries exòtiques ni estranyes. Al camp, la gent pobre té uns comportaments molt semblants, i podem trobar-hi situacions que ens són molt familiars. Potser no només a Catalunya, potser la qüotidianitat del poble és universal. Tothom busca no deixar-se sotmetre i poder treure el cap per respirar. Greg ho explica tot amb ironia i nostàlgia, però sense sentimentalisme. No eren temps millors, però sí que eren els nostres temps, i paguen la pena ser explicats, i més si es fa tan bé.