Literatura testimonial, novel·la-assaig, dieu-li com vulgueu, és un gènere que funciona ara mateix, però que només funciona si et connecta. De la mateixa manera que sí que vaig connectar en part amb Germà de gel l'Alícia Kopft, sobretot a la primera part, o bé també he connectat amb Blanc d'Han Kang, hi ha d'altres llibres d'aquest estil que em cansen i m'avorreixen, i no perquè no estiguin ben escrits, al contrari.
Quan t'exposes, quan parles de tu, prens una decisió molt valenta perquè defuges artificis i et poses davant del tribunal del lector que t'accepta tal com ets, o no. No hi ha ficció fora de l'autoficció, i em sembla bé, la vida és curta i cal arriscar. Però si prens aquesta tria, si fas aquest salt al trampolí, et llances a les profunditats cavernoses de la subjectivitat de cadascú. I de vegades pots agradar, i de vegades no, com m'ha passat amb Fugir era el més bell que teníem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada