La crisi dels 40: serotonina

Als quaranta anys d'un home la crisi és doble: per una banda et plantes davant de la corba del declivi i intentes no llençar-t'hi de cap, per altra banda mires al voltant i veus que la societat que volies canviar no està millor, sinó pitjor de quan hi vas entrar com un adult de ple dret. Tan si mires endavant com enrere la mirada és curta, i els voltants són boirosos. 

"Els anys d'estudi són els únics anys feliços, els únics anys en què el futur sembla obert, en què tot sembla possible, després la vida professional, no és més que un lent i progressiu ensorrament"

Houellebecq descriu amb lucidesa aquesta crisi de dues cares, la crisi de l'home occidental és la crisi de la societat occidental, i al revés. La França, que havia estat el far del món, s'enfonsa, i els seus dirigents només malden per tenir un Mercedes més potent i un sexe més fort. Houellebecq no ho critica, només ho descriu sense cap adjectivació amb una lucidesa i descarnament esfereïdors. Occident s'ha begut l'enteniment i molt d'alcohol, i s'autodestrueix per poder tenir productes agrícoles o industrials uns cèntims més barats a les piles de les grans superfícies. El consum mana i el poble obeeix. En cap cas és una apologia comunista el llibre, ni molt menys, més aviat és un acudit trist i sarcàstic sobre la societat del consum.

"Així és com mor una civilització, sense neguits, sense perills ni drames i amb molt poca mortaldat, una societat mor senzillament per cansament, per la desgana envers ells mateixa"

Houellebecq persisteix en la mateixa idea de rendició cultural que a Submissió, però en aquest cas no per pressió externa, sinó per debilitat interna. Debilitat engendrada de l'egoisme, de l'egoisme sobre el qual es basa el capitalisme i la societat lliberal. Antigament Déu, el Rei o la bandera havien fet de contrapès a aquest egoisme, però esbandides les lleialtats en la profunditat del nostre ésser, tot se'n va a n'orris.

"París com totes les ciutats estava feta per engendrar solitud"

Diuen que Houellebecq segueix la línia de Sartre o Camus per l'orientació pessimista i  nihilista de la seva obra. En absolut, aquesta Serotonina es un cant a l'amor, molt disfressat entre mamades, escopetes i borratxeres, però el protagonista, en moments de lucidesa, s'adona que els únics moments en els quals la seva vida ha tingut sentit, no ha estat quan s'ha comprat un Mercedes, s'ha begut vi caríssim, s'ha menjat llamàntols com si fossin crispetes, o ha tingut sexe depravat amb una nina oriental, sinó que l'únic sentit que ha tingut a la vida ha estat l'amor, una de les poques coses que no es poden atresorar ni llegar com un patrimoni comptable.