A.K.A. El fons de la bassa

L’endemà de representar-se A.K.A. al teatre Bartrina, aquesta obra va guanyar el premi MAX a la millor autoria revelació per a Daniel J. Meyer i al millor actor protagonista pel jove Albert Salazar. Premis ben merescuts.  

Si us heu banyat mai en una bassa un dia de sol, i amb el cap sota l’aigua heu mirat amunt, haureu tingut una vista brillant: la línia platejada que trenca el cel blau i l’aigua. L’obra comença de manera semblant, amb la perspectiva d’un adolescent de Barcelona que només vol descobrir el que semblen les infinites possibilitats que li ofereix el món. El monòleg d’un menor dels nostres dies pot ser divertit alhora que un pèl carregós, com és aquesta edat. La gràcia del text i de la interpretació és que t’ho expliquen de tu a tu, sense barreres, tan fàcil que sembla i tan difícil que és de fer sense caure en ridiculeses.

Però gires el cap, i l’aigua refulgent es va fent tèrbola quan mires als costats. El protagonista és un xiquet adoptat d’un país oriental en conflicte, i tot i que ell no recorda res, els ulls de la societat sí que volen recordar el seu origen. No passa res mentre sura lluny de les parets o del fons de la bassa. Quan s’hi acosta i vol tocar amb les mans la paret o amb els peus el fons, i poder ancorar-se en aquesta societat, s’adona que el verdet del mur i el llim del terra el fan relliscar, i que això l’ofega, i que com més braceja, més s’enfonsa. Als ulls dels altres sempre serà un moro, com si això l’enviés a una subespècie que no té dret a relacionar-se amb els altres. I el fang del fons que descriu Meyer és tan pastós que sap barrejar-hi una denúncia per violació, i l’autor ja ens han fet caure en una de les trampes de la nostra societat. Una trampa sense sortida perquè deixem la resolució dels problemes socials a un sistema judicial deshumanitzat.

Que un monòleg doni per tant, amb un text aparentment senzill, una interpretació impecable i una recepció del públic entusiasta, ens diu que hem estat veient una de les millors obres de la temporada.

Crítica publicada a la NW de juny de 2019