Persecució

Persecucíó de Toni Sala és un artefacte potent. Sala utilitza el seu llenguatge precís i esporgat per explicar-nos moltes coses. No només això, sinó que dintre de les virtuts que té és que ni fa judicis morals, ni se li entreveu cap clapa d'autoficció a la novel·la. 

A Persecució les històries es van encadenant vistes en primera persona i en una mena d'ulleres de sol, o de filtre Lark d'Instagram que fan que totes agafin la mateixa textura, una similar terrositat. Víctimes i botxins, rics i pobres, bons i dolents són posats sota el mateix prisma i potser no són tan diferents els uns dels altres. 

L'estructura de la novel·la és una òrbita narrativa. Elements de fons de la primera història, es converteixen en secundaris, i més tard en principals, i així successivament les diverses històries es van passant el relleu. Així doncs trobem moltes històries, moltes coses explicades, potser massa.