dimecres, 8 de gener del 2020

Apunts de desembre


Els blogs s'han convertit en una cosa arnada, passada, avui dia tot passa per dues frases dites amb immediatesa i avall. Ningú segueix un blog de manera habitual, els diaris digital s'han desprès d'aquets complements d'opinió. Quan mires les visites de les entrades hi ha una enorme descompensació: per una banda la majoria d'apunts del blog no arriben ni a les tres xifres d'entrades, mentre que alguns altres tenen unes visites que maregen. En quinze anys els que sabíem com funcionava internet hem quedat arraconats, i ja em sembla bé, ara els blogs han quedat com un joguet per fer servir de manera privada, de fet ara fan la funció que tenien encomanada: fer de diari personal. 

A la Pedrera vaig anar a veure l'exposició de Bill Viola Miralls de l'invisible, vaig anar-hi sense saber què hi anava a veure, a veure si hi entrava de manera rotunda. Em va agradar la teatralitat d'algunes de les seves peces, com l'espectador i la seva recepció juguen amb la seva obra. El mític The reflecting pool no em va semblar res de l'altre món, potser el fet d'estar situat just a l'entrada era una mala elecció per tot el brogit que hi tocava. Em va semblar molt espectacular la seva darrera producció, com Martyrs però el que em va semblar més poètic, teatral i que et parlava directament era el retaule L'habitació de Catalina per la seva delicadesa i sensibilitat.

A la Sala Trono van reposar el magnífic monòleg Acorar, una reflexió sobre la tribu, sobre allò que necessitem per saber qui som, què fem i on anem, i com la merda de la vida moderna ha posat massa pantalles davant de les nostres xarxes de tribu. Certament "les arrels no han de ser ni massa fondes, ni massa curtes" tal com més o menys diuen. L'espectacle és una celebració privada de la pròpia llengua. És veritat que ja no cantem junts com a poble, però sí que parlem, a vegades per no dir res de profit, però parlar perquè sí ja és una mostra d'estar vius, i vius no vol dir feliços: "la felicitat ens anestesia". 

Paradisos oceànics d'Aurora Bertrana és el llibre que m'ha acompanyat aquest Nadal. Quan el vaig començar em pensava que no aguantaria ni vint pàgines, perquè gairebé tres-centes pàgines de descripcions polinèsies em semblava reiteratiu, però no ho és pas. Aurora Bertrana d'una anècdota en fa un relat ben travat per un traç segur i ric en el llenguatge. Per dir-ho pel broc gros: seria el Josep Pla del Pacífic i en dona. No puc dir el mateix de La mort i la primavera de Rodoreda o de Mentre agonitzo de Faulkner, els dos em van caure de les mans, les imatges de tots dos llibres són rotundes i esqueixadores, però el fil de la narració no està trenat, ni crec que ho pretenguessin, i seguir-lo costa una energia que a vegades no tenim.

Vaig tard en descobrir la Nouvelle vague, però m'han impressionat molt 400 coups de Truffaut i À bout de souffle de Godard, dues pel·lícules diferents: en una tenim un nen que malviu en un París gris i opressiu, mentre que a l'altre, un criminal -un Bellmondo guapíssim- fa la viu-viu en un París obert i magnífic, les dues acaben en una fugida imposssible cap al no res, com aquelles pretensions que hi havia als anys seixanta de canviar el món. En canvi Hiroshima mon amour em sembla un bon text muntat de manera repetitiva i lenta, un amor impossible s'acaba fent llarg i pesat, potser d'això tractava.

dimarts, 7 de gener del 2020

La reina de la bellesa



Una cosa que no hauríem de practicar els que fem crítiques de teatre és llegir altres crítiques de les obres que volem criticar. Critiqueu-me, però ho faig. No s’hauria de fer perquè et poden condicionar, o sigui,  et poder acomboiar cap al gust que regeix l’època. Però hi ha vegades que no entens res. Si llegim les crítiques dels grans mitjans que parlen de La reina de la bellesa de Leenane de Martin McDonagh, dirigida per Julio Manrique, en diuen que va ser una de les grans obres de la temporada passada i la majoria la tracten d’obra mestra. A partir d’aquí t’agafa un tremolor perquè a tu et sembla molt diferent. Certament el text de Martin McDonagh és rodó, ja ho era fa vint anys quan Mario Gas la va estrenar i Vicky Peña i Montserrat Carulla la van brodar.

El motor de l’obra continua funcionant: l’aïllament rural és encara més acusat avui dia, i les malalties mentals que hi havia, encara hi són, i hi seran. Julio Manrique no fa cap nova aportació al text que fa vint anys ens va fotre d’hòsties a la cara, (In-yer-face, us sona?). Hi posa moltes cançons, boniques sí, però que endolceixen -potser massa- (aquest drama rural i en contraposició, les escenes més dures queden tacades per un excés de gesticulació en l’acció.

El text descarnat troba massa humanitat en la Marissa Josa i en la Marta Marco, l’esforç que fan és considerable, bestial, però un tel de dolçor, no sé si d’actriu o de personatge, impregna les seves interpretacions que haurien de ser ràncies com les galetes irlandeses kimberleys. Per altra banda l’actor Enric Auquer sí que encerta el punt just en la seva interpretació histriònica ma non troppo, fet que ens torna a demostrar que al teatre no hi ha papers secundaris.

Tornem a la qüestió de sempre: La reina de la bellesa va ser estrenada en una nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya, aquí la vam veure al gegantí teatre Fortuny, que en multiplica per vuit l’aforament. Segurament que els altres crítics van veure una obra molt diferent de la que vaig veure jo, o no.

Publicada ala NW de desembre de 2019