Apunts de desembre

Els blogs s'han convertit en una cosa arnada, passada, avui dia tot passa per dues frases dites amb immediatesa i avall. Ningú segueix un blog de manera habitual, els diaris digital s'han desprès d'aquets complements d'opinió. Quan mires les visites de les entrades hi ha una enorme descompensació: per una banda la majoria d'apunts del blog no arriben ni a les tres xifres d'entrades, mentre que alguns altres tenen unes visites que maregen. En quinze anys els que sabíem com funcionava internet hem quedat arraconats, i ja em sembla bé, ara els blogs han quedat com un joguet per fer servir de manera privada, de fet ara fan la funció que tenien encomanada: fer de diari personal. 

A la Pedrera vaig anar a veure l'exposició de Bill Viola Miralls de l'invisible, vaig anar-hi sense saber què hi anava a veure, a veure si hi entrava de manera rotunda. Em va agradar la teatralitat d'algunes de les seves peces, com l'espectador i la seva recepció juguen amb la seva obra. El mític The reflecting pool no em va semblar res de l'altre món, potser el fet d'estar situat just a l'entrada era una mala elecció per tot el brogit que hi tocava. Em va semblar molt espectacular la seva darrera producció, com Martyrs però el que em va semblar més poètic, teatral i que et parlava directament era el retaule L'habitació de Catalina per la seva delicadesa i sensibilitat.

A la Sala Trono van reposar el magnífic monòleg Acorar, una reflexió sobre la tribu, sobre allò que necessitem per saber qui som, què fem i on anem, i com la merda de la vida moderna ha posat massa pantalles davant de les nostres xarxes de tribu. Certament "les arrels no han de ser ni massa fondes, ni massa curtes" tal com més o menys diuen. L'espectacle és una celebració privada de la pròpia llengua. És veritat que ja no cantem junts com a poble, però sí que parlem, a vegades per no dir res de profit, però parlar perquè sí ja és una mostra d'estar vius, i vius no vol dir feliços: "la felicitat ens anestesia". 

Paradisos oceànics d'Aurora Bertrana és el llibre que m'ha acompanyat aquest Nadal. Quan el vaig començar em pensava que no aguantaria ni vint pàgines, perquè gairebé tres-centes pàgines de descripcions polinèsies em semblava reiteratiu, però no ho és pas. Aurora Bertrana d'una anècdota en fa un relat ben travat per un traç segur i ric en el llenguatge. Per dir-ho pel broc gros: seria el Josep Pla del Pacífic i en dona. No puc dir el mateix de La mort i la primavera de Rodoreda o de Mentre agonitzo de Faulkner, els dos em van caure de les mans, les imatges de tots dos llibres són rotundes i esqueixadores, però el fil de la narració no està trenat, ni crec que ho pretenguessin, i seguir-lo costa una energia que a vegades no tenim.

Vaig tard en descobrir la Nouvelle vague, però m'han impressionat molt 400 coups de Truffaut i À bout de souffle de Godard, dues pel·lícules diferents: en una tenim un nen que malviu en un París gris i opressiu, mentre que a l'altre, un criminal -un Bellmondo guapíssim- fa la viu-viu en un París obert i magnífic, les dues acaben en una fugida imposssible cap al no res, com aquelles pretensions que hi havia als anys seixanta de canviar el món. En canvi Hiroshima mon amour em sembla un bon text muntat de manera repetitiva i lenta, un amor impossible s'acaba fent llarg i pesat, potser d'això tractava.