Apunts de febrer

El foc follet de Drieu la Rochelle és una obra breu, molt arriscada pel seu temps, una mena d'Estranger de la droga. Hi trobam un protonihilisme que es mira de suportar amb els excessos. En un moment es diu: "Ets mediocre, accepta la teva mediocritat. Queda't a l'esglaó on t'ha posat la naturalesa. ets un home, la teva humanitat elemental encara et fa inapreciable" i el protagonista no ho accepta, no vol superar el seu síndrome de Peter Pan, no vol acceptar la decadència que va associada amb l'edat "La vida no anava prou de pressa per a mi, l'accelero" i tot acaba de pressa.

Unn decepció sentida ha estat la segona novel·la de Gemma Ruiz, Ca la Wenling, diria que la vaig comprar el mateix dia que va soertir perquè m'havia entusiasmat Argelagues. En aquest cas sembla que es vulgui repetir la fòrmula de l'èxit però obrint la perspectiva a les dones migrades. I no funciona. Gemma Ruiz tenia una història molt bona per explicar i la va explicar molt bé, sembla que aquí ens la vulgui tornar a explicar canviant els decorats i els personatges, però això no fa més que alentir-la i frenar-la, sembla . Em sap freu, de veritat.

Cos d'Olga Tokarczuk m'ha semblat un totxo. No escriu malament, evidentment, si no no li hautrien donat un Nobel, però les seves historietes de viatges em semblen insulses i sense suc. Tampoc suggereix imatges ni reflexions que ens portin enlloc. No sé si és perquè comparteixen traductor al català, em va semblar un estil molt similar al de Wioletta Greg, però sense el pinyol d'aquesta, sense l'equilibri pensat i delicat de Mercuri a la boca.

Arbres de Marc Artigau m'ha semblat una obra que explica històries dintre d'històries, amb uns diàlegs llargs i poètics que m'han recordat a Koltès i que lliguen molt literatura i teatre. Quan passa això sempre em queda el dubte de al teatralitat del text, també em sap greu no haver pogut veure el muntatge d'aquests Arbres a la Beckett.

Rastres Argelers

La platja d’Argelers no té res diferent de qualsevol altra platja de la Costa Vermella: hi ha l’Albera al sud i una llenca ampla de sorra per estirar-s’hi i fer un bany. Almenys a la superfície res explica l’horror que hi ha sota la sorra. Quan l’oblit és el discurs oficial , el teatre és una arma potent de denúncia, de record, de persistència de la memòria. Rastres Argelers és això, una eina de càrrec que l’excel·lent actriu Aina Huguet ha tirat endavant fent la dramatúrgia, la direcció i també fent d’actriu al costat de Bàrbara Roig.

Tenim històries molt grosses per explicar, però en teatre és més important com les expliques que no pas la història en si. Rastres Argelers és un muntatge molt generós, que dona veu als que la van perdre. Les dues actrius es deixen la pell a l’escenari nedant per sobre el relat tempestuós. Com que el muntatge és sincer, permet a les actius, a les dues grans actius, entomar les emocions crues i traspassar-nos-les amb matisos i precisió, ni poc ni massa, el punt just.

El que va passar a Argelers i Sant Cebrià va ser un drama, i explicar la història d’un drama real és difícil perquè et pot fer caure en el llenguatge lineal i absurd de la Història. Sobre l’escenari cal evitar això: les costures de la Història són bastes que només els dramaturgs més fins saben dissimular. La diferència entre una narració i un espectacle és la teatralitat d’aquest últim, això és una arquitectura invisible que només existeix quan no es veu. Com que fer parlar els altres és difícil, hi ha la tendència actual a parlar d’un mateix per així no perdre la coherència.

Tanmateix, en un moment que als grans teatres programen als egos que només es miren el melic, la sala Trono de Tarragona té l’atreviment de portar aquest muntatge senzill però honest, que és vehicle de la història dels oblidats.

Paga la pena moure’s pel teatres que tenim a prop i no conformar-se amb escollir, o no, la programació que la nostra sala de capçalera ens proposa.

Tornem als mars del Carib

Llegir a Sergi Pons Codina és un plaer, més que un plaer, és una diversió hilarant. Ha estat un premi retornar a l'antre Mars del Carib i retrobar-se amb el putu Farinetes, el millor-pitjor secundari de la novel·la catalana des del Soleràs. Mars del Carib és el lloc mític de les nostres joventuts com podria ser el Sarri de Reus, el Kalea de Salou o l'Espiral de Tarragona, en versió original de barri barceloní.

Pons Codina aquesta vegada ha deixat de banda la pretensió de fer una novel·la rodona com Dies de ratafia per tornar a la realitat petanera de Mars del Carib. Com aquesta darrera, Mal bon pare és una borratxera antològica, i una ressaca mortal. Els primers capítols despleguen una intel·ligència lúcida i malparida que enlluernen com una pujada de qualsevol droga. Després ve la baixada, tornar a la realitat de la qual no se n'havia marxat, pe`ro si jugat amb poca preocupació: "Viure o és una intrèpida peripècia o no és res. Anem tan justos de certeses, que la prudència no és sinó l'últim refugi dels covards"

La paternitat és el fil que segueix Pons Codina en el seu relat, la paternitat associada a matar el Peter Pan que tenim, i que potser sap greu perquè és nostre, però de fet el cabró s'ho mereix perquè tampoc havia estat tan lluminós: "Tot veient el deteriorament del personal, un tendeix a pensar que el millor hauria estat no modificar aquell record idealitzat (com tots els records) amb un retrobament efímer que, en línies generals, no modificarà ni aportarà gaire cosa. Almenys hauríem de mantenir un lloc en la nostra ment que evoqués èpoques passades idíl·liques [...] tendim a distorsionar la memòria, a embellir-la, com si només en el passat existís la felicitat"

El plaer de llegir aquesta novel·la és el desdeny cap a qualsevol -isme i "qualsevol fanatisme infantil, condescendent, amb què s'apropiaves de les causes més nobles amb l'únic objectiu d'afirmar-se en una identitat que era pura façana". Odi a tot aquell que és un "fatxenda sense personalitat, amb la imaginació d'un llumí mullat, de selfies i llocs comuns, de la rebel·lió sense risc, la classe de persona que amb la seva actitud apuntala una societat buida".

Si a banda de cites voleu una ressenya més ben feta, l'Anna Carreras en té una de ben feta i endreçada a Núvol que subscric punt per punt.

Una dona, poc més que una xiqueta

Ara es torna a parlar de repressió. Sembla absurd que en ple segle XXI aquesta paraula no sigui una romanalla dins els diccionaris, però encara és una paraula ben viva a bona part del món.  Fa vuitanta anys l’Elisa Cardona va haver de veure la cara més dura de la repressió quan encara era poc més que una xiqueta. L'Elisa havia viscut a Duesaigües al si d’una família molt humil, per aquest motiu, de ben joveneta havia hagut d’anar a servir –així se’n deia– a la ciutat. Ella va tenir la mala sort d’anar a servir a l’Hotel Nacional de Tarragona, que estava situat a la Rambla Vella. En aquest hotel s’hi van refugiar persones de dretes l’estiu del 36, i algú els va delatar, i alguns d’ells i el director de l’hotel van acabar assassinats per membres de la FAI.  Quan el gener del 39 van entrar els feixistes, a l’Elisa Cardona li van carregar el mort de la delació, sense proves, només amb la paraula del nebot del director mort. Llavors la paraula d’un home valia més que la d’una noieta. De fet al judici sumaríssim no va tenir ni la possibilitat de defensar-se. El consell de guerra li va declarar la pena de mort. Ella no era l’única que sabia de la presència de refugiats a l’hotel, però li va tocar a ella. Tornem a les paraules, sembla que “consell de guerra” i “noieta” a la mateixa frase són una cosa absurda, però fou real. No hi va haver ni commutació de pena, ni indult, al contrari, bestialitat i mort de matinada a la muntanya de l’Oliva, un mes després de dictada la sentència. Tenia vint-i-un anys. La família ho va saber pel diari. Ella va ser l’única afusellada pel franquisme a la demarcació de Tarragona, un home volia venjança i li va tocar a ella, ser dona i pobra és perillós arreu. Ser dona, pobra i dels vençuts, encara ho és més.

Apunts de gener

El gener passa ràpid, és un d'aquells mesos productius, que passades les festes de Nadal i fins a Carnaval no fas gaire més que treballar. 

No ha estat un mes gaire productiu en la lectura, una de les novel·les que no he deixat, tampoc és massa llarga, és 1933 was a bad year, traduida en castellà com a Un año pésimo de John Fante. De fet el 2020 ha començat pel Camp de Tarragona de forma pèssima pels temporals i els accidents químics, però Fante, amb el seu hiperrealisme brut es referia al desvetllament de l'adolescència i de com el somni americà acaba quan un wasp et diu de males maneres que te'n vagis de la festa, que tu no hi ets convidat. Fante és un autor que ha revingut, de manera que segur que trobareu persones que us en parlaran amb menys pressa que jo.

Arola ha publicat les obres en català del dramaturg Marc Artigau, a l'atzar he començat per Caixes i m'ha semblat una bona obra, amb una arquitectura equilibrada amb arcbotants i voltes agosarades. Una mena de Temps obert pedrolià sobre possibilitats de la vida que s'obren i passen de llarg, però al segle XXI i amb aquella edat que ho hauries de tenir tot resolt i encarat, i no.

Quan he de fer adaptacions de balls parlats m'agrada llegir Shakespeare, que el seu llenguatge em vagi ressonant pel cap mentre miro d'adaptar versos menys acurats que el seu. El Rei Joan no és de les millors obres que té, els personatges fan llargues tirallongues de versos sense que tinguin passatges molt lluïts com els que ens té acostumats. De tot plegat en destaco el personatge del Bastard, una mena de bufó i de veu de la consciència que deixa anar perles com: "Món guillat! Reis guillats! Conveni estúpid!" o "Per l'Interès / aquell que el món desvia! Abans el món/ per ell mateix rodava en equilibri/ sobre una terra plana, i l'Interès que fa com un pendent irresistible..." o Pandeolf: " el que has jurat sense raó, no fora de raó complir-ho lleialment", o com sempre trobem belles comparacions: "refrescar el gel o bé afegir un color a l'arc de Sant Martí..."

El foc follet de Louis Malle m'ha impressionat força. és una pel·lícula sobre el final de la joventut i l'apatia de saber-te adult i d'haver de comportar-se com cal i com s'espera. El foc follet és un foc que crema sense control, però també sense sentit i això carrega la pel·lícula sobre la banda de l'existencialisme. el protagonista és un personatge que ho té tot de cara, però que no connecta amb la seva realitat, amb la trista realitat humana, l'infern són els altres, però el patim naltros mateixos.