Argelagues



El llibre comença amb un cop de puny a la boca. En una baralla, quan t’han arriat el primer cop sense que l’hagis ni vist, i ni tan sols hagis pogut intercanviar de penjaments, vas perdut. Pots plegar o continuar, tot i sabent que ja et tenen guanyat. El llibre de la Gemma Ruiz Argelagues comença així, esclafant-te el puny als morros. Jo vaig decidir continuar.

Argelagues és la història de la besàvia, la seva filla, i l’àvia de la Gemma. Però és la història de qualsevol de les dones que ens han parit i fet créixer. La història passa a Sabadell i Castellterçol, però és la mateixa que passava a Reus i Almoster, Tortosa i Benifallet, i totes les combinacions de pobles i ciutats que vulgueu fer. És la història de les nostres besàvies, àvies,  mares, padrines i tietes. Elles van fer una història, feien flor groga i alhora treien punxes per defensar-se. La Gemma ho diu a les dedicatòries: «I a totes les Remeis, les Roses i les Nines a qui el pare, el germà, l’home, l’amo, l’església o la història han tapat la boca. Perquè elles també han fet aquesta terra». La meva ovació.




La Gemma Ruiz sap barallar-se i et pega on t’ha de pegar i llavors et deixa aire perquè et recuperis. Et té a les mans i fa el que vol amb tu. Per a alguns entrar al cos a cos és fàcil, però jo ho trobava a faltar en la literatura catalana. Si l’autora hi posa el coll, el lector també l’hi posa. Si tu et despulles, jo també. El que no faré com a lector és entrar en un joc de sentiments si veus que l’escriptor s’arrepapa a la seva butaca. Així doncs, la meva segona ovació, perquè la Gemma Ruiz s’implica sentimentalment i també políticament, perquè només relatant la història d’unes dones del poble aconsegueix revoltar el cor i l’enteneniment.

La meva tercera ovació és pel llenguatge dels personatges. Servidor, que està aferrat amb dents i ungles a una variant dialectal de la qual massa vegades em sento el darrer parlant, xala com un vedell quan algú escriu amb naturalitat i frescor una altra variant dialectal. Fresc i acolorit com una ginesta, o com la seva cosina l’argilaga. I aquest llenguatge, com la ginesta, floreix o s’apaga depenent de l’estació del cicle narratiu.


Argelagues no ha guanyat cap dels grans premis. Darrerament he llegit diverses novel·les guanyadores de grans premis literaris i ho entenc, Argelagues els supera de llarg. Potser Gemma Ruiz no ha guanyat perquè té les pegues que és una autora mediàtica, però no massa; i per altra banda, no la identifico amb cap corda de les que mouen la cultura catalana. Tanmateix jo li otorgo el Premi Antoni Veciana a La novel·la catalana del segle XXI. I em quedo tan ample. Ara que surti algú i la superi.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Arxiu del blog

Entrades populars