No és Permagel

Boulder no és Permagel. Amb aquesta afirmació potser demostro la meva idiiotesa que porto anys amagant, però intento dir que Eva Baltasar no ha intentar repetir la fòrmula de l'èxit, això és lloable. Cert és que hi ha molts temes que són seus i que es van repetint, com el sexe o la sol·litud, però la concepció de la novel·la jo la llegeixo diferent. Permagel el vaig llegir com un poemari fet novel·la, i en canvi Boulder sí que es un relat amb passatges poètics. Si he de ser sincer m'interessava molt més la primera fórmula, ja que la segona obra d'Eva Baltasar és més convencional, més rodona, però més previsible.

La sol·litud en la qual es col·loca el membre de la parella que no acaba de ser mare és el tema que ocupa a Boulder, de fet és el tema calcat al de Mal bon pare, però en aquest cas Pons Codina ho resol amb menys poesia i més ironia lacerant. La soledat dintre d'una parella no té res a veure amb el plaer que podem tenir per la sol·litud, la soledat és imposada quan algú el pren el lloc, quan et releguen a l'habitació dels mals endreços com és el cas de la protagonista.

El sexe ocupa bona part del llibre, però és un sexe desesperat, poc agrait, al mateix llibre es diu que és una porta d'emergència quan un edifici es crema, i el foc no és de passió sinó de consumir-se amb el malestar vital. Aquest llibre també és això: un clau ràpid, fet amb "aquella energia demolidora que només el dolor sap produir", és un clau que no lamentes haver-lo fet, però que no el recordaràs especialment,