Llegir a
Sergi Pons Codina és un plaer, més que un plaer, és una diversió hilarant. Ha
estat un premi retornar a l'antre Mars del Carib i retrobar-se amb el putu Farinetes,
el millor-pitjor secundari de la novel·la catalana des del Soleràs. Mars del
Carib és el lloc mític de les nostres joventuts com podria ser el Sarri de
Reus, el Kalea de Salou o l'Espiral de Tarragona, en versió original de barri
barceloní.
Pons
Codina aquesta vegada ha deixat de banda la pretensió de fer una novel·la
rodona com Dies de ratafia per tornar a la realitat petanera
de Mars del Carib. Com aquesta darrera, Mal bon pare és
una borratxera antològica, i una ressaca mortal. Els primers capítols
despleguen una intel·ligència lúcida i malparida que enlluernen com una pujada
de qualsevol droga. Després ve la baixada, tornar a la realitat de la qual no
se n'havia marxat, pe`ro si jugat amb poca preocupació: "Viure o és
una intrèpida peripècia o no és res. Anem tan justos de certeses, que la
prudència no és sinó l'últim refugi dels covards"
La
paternitat és el fil que segueix Pons Codina en el seu relat, la paternitat
associada a matar el Peter Pan que tenim, i que potser sap greu perquè és nostre,
però de fet el cabró s'ho mereix perquè tampoc havia estat tan lluminós: "Tot
veient el deteriorament del personal, un tendeix a pensar que el millor hauria
estat no modificar aquell record idealitzat (com tots els records) amb un
retrobament efímer que, en línies generals, no modificarà ni aportarà gaire
cosa. Almenys hauríem de mantenir un lloc en la nostra ment que evoqués èpoques
passades idíl·liques [...] tendim a distorsionar la memòria, a embellir-la, com
si només en el passat existís la felicitat"
El plaer
de llegir aquesta novel·la és el desdeny cap a qualsevol -isme i
"qualsevol fanatisme infantil, condescendent, amb què s'apropiaves de les
causes més nobles amb l'únic objectiu d'afirmar-se en una identitat que era
pura façana". Odi a tot aquell que és un "fatxenda sense
personalitat, amb la imaginació d'un llumí mullat, de selfies i llocs comuns,
de la rebel·lió sense risc, la classe de persona que amb la seva actitud
apuntala una societat buida".
Si a
banda de cites voleu una ressenya més ben feta, l'Anna Carreras en
té una de ben feta i endreçada a Núvol que subscric punt per punt.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada