Bernard Marie Koltès

Per tal de poder descendir a l’univers subterrani de Koltès, caldria fer una presa de contacte amb allò que fou la seva vida, ja que la seva obra està amarada de les seves experiències personals i urgències vitals: l’Edèn familiar desaparegut, la pèrdua de la innocència, els mites literaris soterrats i la seva fugida desesperada cap a la mort. En aquest compte enrera la vida i l’obra es barregen, amb el perill ben real de la mitificació. Koltès va entendre el seu rol d’una manera molt elemental: “Jo només vull explicar, un dia, amb els mots més simples, la cosa més important que jo conegui i que sigui explicable; un desig, una emoció, un lloc, una llum i uns sorolls”. Per tant veiem que la seva obra va intrínsecament lligada a la seva percepció del món.

Bernard Koltès va néixer el 9 d’abril de 1948 a Metz, «la bella província» segons diu ell. Neix al si d’una família “tradicional”, petitburgesa i catòlica; el seu pare, militar, sempre absent, Indoxina i Algèria, quan va tornar va ser un pare absent i disminuït per la guerra i les derrotes. De fet, el pare era un estrany a casa seva, els seus fills amb prou feines el reconeixien i el seu país l’ignorava. En aquesta situació la seva sobreprotectora mare va prendre les regnes de la família i el pare va quedar de racó, sense cap condemna, però sense cap reconeixement. Van ser precisament els estrets llaços que sa mare va lligar sobre els seus fills que van fer fugir precipitadament a Bernard de casa seva.

Quan he escrit Bernand Koltès m’he deixat expressament el segon nom Marie, no va ser fins als últims anys de la seva vida quan Koltès va reivindicar el seu segon nom, femení, com un nom de guerra androgin. Com si volés separar, encara que massa tard, la persona del personatge que s’havia creat.

Amb la guerra d’Algèria la seva plàcida existència farà un bot, el seu col·legi estava situat al bell mig del barri àrab i vivia amb perplexitat infantil com els grans es tornaven bojos, feien esclatar els cafès àrabs i llençaven els algerians als rius. “Hi havia aquella violència, a la qual un infant és sensible i de la qual un no entén res. Entre els dotze i els setze anys les impressions són decisives, jo crec que tot es decideix en aquest moment”.

També en aquests anys entra d’intern al col·legi de jesuïtes de Metz, un univers d’adolescents, l’ensenyament jesuïta li va proporcionar el gust per la literatura, en aquells anys, sobretot, Jack London, i la controvèrsia intel·lectual.

També va començar a prendre lliçons tocar el piano, i tot i que el va abandonar ràpid, li va quedar un gran gust per la música: Bach, Scarlatti i Chopin. Anys més tard el jazz, el blues, el rap i el reggae s’incorporaran a les seves preferències.

Els miserables de Victor Hugo va ser una obra clau en la seva trajectòria, la va descobrir de ben jove i no la va abandonar mai; Rimbaud fou el seu mite, una icona de la revolta, Koltès anirà en pelegrinatge a la tomba de Rimbaud a Charleville. D’ell en treu una màxima que sembla feta a mida per a la seva obra: “Per ser escriptor, cal ser poeta”.

Les seves influències teatrals són, bien sure, Moliere. El seu pare li va regalar els dos volums de la Plèiade, la col·lecció de “Grans clàssics francesos”, que Bernard va anotar sens treva i que va intentar portar a l’escena al col·legi. Homer i sobretot Shakespeare van ser els altres referents, de fet anys més tard, s’atrevirà a traduir El conte d’hivern de Shakespeare.

Estabilitat afectiva i econòmica, una pertinença nacional sòlida... però tot s’enfonsa al final de l’adolescència: “Als divuit anys, vaig explotar”. Koltès fa el primer viatge a Nova York; s’avorreix mortalment a Metz i fuig a Estrasburg. Als dinou s’apunta a una escola de periodisme just per a comprendre que ell no vol treballar mai en la seva vida, i de fet ho aconseguirà. L’única activitat lucrativa que farà serà escriure, tot i que els drets d’autor només li donaran diners els últims anys de la seva vida. La sort que va tenir, va ser haver trobat amics que van fer confiança en el seu talent i el van anar ajudant econòmicament. L’amistat és una altra clau en l’obra de Koltès.

“Als divuit anys vaig explotar”, i tant! d’Estrasburg salta a París, justament pels volts del maig del 68, però Koltès no presta gaire atenció a aquest moviment i immediatament torna a saltar a Nova York, en una mena de viatge iniciàtic. A Nova York, Koltès es fa adult de cop, Yves Ferry escriu: “Abans de Nova York, ell no coneixia res, allà hi va fer totes les experiències sexuals possibles, sense la mínima precaució: totes les malalties venèries les ha tingudes, és més, les ha buscades”. La existència del jove Koltès canvia de meridià; passa d’un internat d’un ciutat de “Província” (tal com diuen els francesos) a la disbauxa desenfrenada dels locals d’ambient de Nova York. Però als EUA no només s’hi desfoga, amb l’aprenentatge de l’anglès s’empassa de cap a peus l’obra de Shakespeare. Potser per això, quan torna a Estrasburg, es retroba, potser menys casualment del que ell mateix diu, amb el teatre. Assisteix a la Medea de Sèneca, interpretada per Maria Casarès, “Si no hagués tingut això, mai hauria fet teatre”. Un altre atzar l’apropa al teatre; uns amics volien fer l’adaptació teatral d’Infància de Gorki, però eren del tot incapaços d’escriure’n la dramatúrgia; ell els hi va dir: “jo en sabré, pensaré en Casarès i en sabré”. A partir d’aquesta experiència comença “de facto” la seva carrera literària; escriu l’adaptació i l’anomena Les amertumes, que es posada en escena el maig del 1970 per la companyia Le Théâtre du Quai. Gràcies a aquesta obra, obté una inesperada beca per a estudiar al Teatre Nacional d’Estrasburg; circumstància que ell ni s’havia platejat. En aquests primers anys, Koltès troba molta facilitat en fer adaptacions de textos literaris. Escriu La Marche, estrenada l’abril del 71, adaptació del Càntic dels càntics, fet que respon a la seva relectura de la Bíblia. El juny del mateix any munta Procès Ivre, adaptació de Crim i càstig de Dostoïewski.

Però Koltès es cansa de fer adaptacions i intenta fer creació personal, escriu L’Héritage, que no el satisfà i no la vol publicar. El 1973 escriu i estrena a Estrasburg Récits Morts, justa abans d’agafar el cotxe i marxar de viatge a la URSS. Quan torna s’afilia al Partit Comunista Francès i segueix els cursos d’aquest, però arran de la invasió soviètica de l’Afganistan el 1979 es va donar de baixa del PCF.

El 1974 va escriure Des voix sourdes que va ser radiada per “France Culture” i en les estades a les muntanyes de la Savoia va començar a escriure la seva única novel·la acabada La Fuite à cheval très loin dans la ville, metàfora de la droga com a fugida. Aquesta novel·la no la va acabar fins dos anys més tard, entremig hi va haver una temptativa de suïcidi, una cura de desintoxicació reeixida i Le Jour des meurtres dans l’histoire d’Hamlet, una mena d’adaptació onírica d’Hamlet. El gener de 1977 estrena Sallinger, una obra d’encàrrec, no pot suportar l’estrena: “Si és això el que he de continuar fent, paro d’escriure”. Renega de tot el que ha escrit fins a la data i intenta fer-ne desaparèixer tots els exemplars. Malgrat tot, no es desanima i continua escrivint, i ho fa amb el gènere on es troba més còmode el monòleg. La nit just abans dels boscos, la seva “primera” obra que gaudeix, alhora, de reconeixement per part del públic i del mateix autor, és un monòleg, un dels més punyents escrits en la segona meitat de segle XX. Es va presentar al Festival d’Avinyó del 77 amb un èxit considerable.

L’any següent viatja per Amèrica Llatina i arriba a Nicaragua setmanes abans del triomf de la revolució`, i en pateix el caos i de la situació; poc després es desplaça a Nigèria i explica que la primera cosa que va veure quan va baixar de l’avió, fou un cadàver flotant al riu. Visió que sembla l’origen de Combat de negre i gossos. Diu Koltès: “Tenia la necessitat d’anar a l’Àfrica per escriure tot (...), per mi l’Àfrica és una descoberta essencial, essencial per TOT, perquè és un continent perdut, absolutament condemnat”. El 79 torna a la Nicaragua, ara ja sandinista, s’hi està cinc mesos i hi escriu Combat de negre i gossos , fruit de les seves experiències africanes. Tot seguit torna a saltar a l’Àfrica, Malí i Costa d’Ivori. Les vivències americanes i africanes el trastornen profundament, s’adona de la crueltat i deshumanització del món, i com que no el pot canviar, es decideix a mostrar-lo, descarnadament, realment; això és Combat de negre i gossos, una fotografia d’una geografia humana, que de tan real, pot resultar incomprensible.

Finalment fondeja a París, on farà es trobarà amb personatges que seran molt importants per a ell; d’una banda el director Patrice Chéreau, i de l’altra, l’escriptor Copi, Guy Hocquenghem, el representant més important de la intel·lectualitat homosexual. La vida de Koltès transcorre pels volts de rue Pigalle, rep una beca del Centre Nacional de Lletres i les seves obres són reeditades. Sembla un moment dolç per a ell, però en aquest moment declara la treva a l’escriptura i es dedica només a llegir; Conrad, Hugo i sobretot, Els set pilars de la saviesa de T.E. Lawrence. Freqüenta els cafès negres de París i el 1981 torna a Nova York quatre mesos, on concebrà la seva futura obra. Aquest mateix any La nit serà portada a l’Odéon, però allò realment important d’aquests anys és la descoberta que Chéreau fa de Koltès, Koltès l’havia perseguit infructuosament perquè aquest li muntés alguna de les seves obres, ja que admirava la seva lectura de La Disputa del 1973, i finalment Chéreau decideix obrir temporada del Théâtre des Amandiers de Nanterre amb Combat, i així es troben dos grans artistes que aprendran un de l’altre. Tant l’espectacle, com el text són aclamats per crítica i públic i comença el reconeixement públic de Koltès, però ell no canvia ni un grau la seva existència; llegeix molt, va molt al cinema, sobretot a veure pel·lícules de Kung-fu, i escolta música rap; però els primers símptomes de la seva malaltia sí que canviaran la seva vida, trobant-se malalt de sida, que aquell llavors era una condemna de mort, decideix dedicar-se únicament a escriure i posa fi a la disbauxa. El 1984 escriu un guió cinematogràfic Nickel Stuff per a una avortada pel·lícula de Chéreau, aquest guió, inspirat en John Travolta, és encara avui inèdit. El mateix any viatja al Senegal i d’aquesta experiència un parell d’anys després escriu Tabataba, una petita obra que gira al voltant d’un germà, una germana i una moto; i que el mateix 86 és estrenada a Avinyó.

L’estiu del 1982 acaba l’escriptura de Moll oest, un encàrrec de la Comédie Française; va dir a Jean-Pierre Han: “En aquest moment escric una peça en la qual el punt de partida és un lloc. A l’oest de Nova York, a Manhattan, en un racó del West End, a l’antic port hi ha els tinglados; n’hi ha un de particular, un de desafectat, un gran hangar buit, dintre el qual hi he passat algunes nits. És un indret extremadament rar, un abric pels vagabunds, els mariques, el tràfic i els ajustaments de compres, un indret on la bòfia mai no hi posa els peus, per fosques raons. Des que un hi penetra, s’adona que es troba dins d’un racó privilegiat del món, com un mur deixat abandonat al mig d’un jardí, a l’abric del qual les plantes s’hi desenvoluparien diferent: un lloc on l’ordre normal no existeix, però un altre ordre, molt curiós, és creat.” Koltès estima la irregularitat. Amb Moll oest, Koltès inaugura una nova fórmula: passa de drames amb pocs personatges a una estructura complexa de molts personatges, fins i tot podem dir que és un drama “familiar”, dintre de la més absoluta irregularitat, K. Fa sortir una família completa i els seus “amics”. Chéreau l’estrena el 86, no sense haver anat abans a Nova York a veure aquest hangar, “que és gairebé l’actor principal de l’obra”, segons el director. A més a més, aconsegueixen que l’admirada Maria Casarès interpreti el paper de “Cecile” que Koltès havia escrit expressament per a ella. Malgrat tot, la grandiositat del muntatge, sobretot l’escenografia portuària, fa d’aquest espectacle un fracàs, Chéreau és el primer que ho reconeix, que només pot salvar la interpretació dels actors. Després d’aquest fracàs Chéreau vol treure’s el mal gust de boca i vol estrenar el primer text que Koltès tingués disponible, i estrena En la solitud dels camps de cotó, que Koltès just acabava d’escriure. L’interpreta Laurent Malet i Isaach de Bankolé, però la segona versió serà interpretada pel mateix Chéreau en el lloc de Bankolé. En la solitud dels camps de cotó també té l’origen en el famós hangar de Nova York, una nit, un home li va dir a Koltès: “Tinc tot el que tu vols: haixix, coca, heroïna, èxtasi, crac...” I ell va dir: “No vull res” però Koltès es va adonar que l’altre l’únic que el que feia realment era pidolar-li alguns calers.

En la solitud dels camps de cotó és una història obscura, dos homes es troben en un carrer, un li ofereix alguna cosa que mai sabrem a l’altre, i aquest refusa i li diu què vol, l’intercanvi és l’antesala de la confrontació física. Un “Negoci”. Chéreau va posar en escena tres voltes aquesta obra i cada cop amb una lectura diferent; en la primera ens proposa una mena de comerç de drogues, que limita una lectura més àmplia de l’obra; la segona és una clara història de “lligue” homosexual; finalment en la tercera no hi ha un objecte determinat que es mercadegi, més aviat la interpretació es dreça sobre “el desig”, el desig d’aconseguir alguna cosa de l’altre, sigui quina sigui, i com sigui.

A finals del 1987, començaments del 1988, Koltès és sol·licitat per Luc Bondy per a una traducció del Conte d’hivern de Shakespeare; posada en escena a Nanterre el març del mateix any; aquest encàrrec farà que l’obra que estava en aquell moment escrivint prengui ecos shakespirians: la barreja del còmic amb el tràgic i la possibilitat del recurs de la sortida fantàstica. Retorn al desert serà aquesta penúltima obra de Koltès; tan diferent a totes les altres. Una obra divertida que fa un gran salt enrera: Koltès parla de la família, de la pàtria, de la guerra d’Algèria... del passat, amb la seva peculiar forma. De fet, a causa de la seva malaltia i de la seva proximitat de la seva mort, la seva família intenta refer els llaços amb l’ovella descarrilada, però Bernard replica amb ràbia i en aquesta obra explicita el seu trencament amb qualsevol passat. Koltès fa un retrat de la “província” francesa, que Koltès odia profundament però que, alhora, són els seus orígens, dels quals no en pot fugir i per tant, també l’estima en certa mesura. “Retorn al desert és la primera peça en la que jo he volgut que el còmic predominés. Una comèdia sobre un tema que potser no és de cap manera –o només- un tema de comèdia, però no és pas obligat de sotmetre’ns a unes regles de gènere. La província francesa –que he conegut bé-, les històries de família, d’herències, de fills il·legítims, de diners... són temes que ens poden fer riure; la presència llunyana, difusa, deformada de la guerra d’Algèria potser fa riure menys. He volgut barrejar les dues, fer riure, i alhora, inquietar”. Ens trobem davant d’una obra de retorn als orígens, sí, però un retorn ple d’odi. Chéreau va estrenar aquesta obra el 27 de setembre de 1988, i la darrera representació va ser el 19 de febrer de 1989, i la van veure 93.777 espectadors, un autèntic èxit. Jacquelline Maillan i el Isaach de Bankolé van ser dos dels actors més destacats d’aquest muntatge.

I la darrera obra de Koltès va molt lligada a la mort, tant pel creador com pels protagonistes, l’obra va lligada a la mort... i a l’escàndol. L’home jove, personatge koltesià clau, imatge del seu creador, esdevé un assassí en sèrie i desapareix en una mort solar. L’origen de l’obra és un cartell d’avís de recerca i captura que Koltès veu al metro: la de Roberto Succo, un assassí en sèrie que als vint-i-sis anys va matar els seus pares, i que cinc anys després es va escapar de l’hospital psiquiàtric on estava ingressat en un règim de mitja llibertat gràcies al seu perfecte comportament i als seus exemplars estudis que havia fet a la presó. Al carrer, Succo torna a matar indiscriminadament fins que és arrestat gràcies al testimoni d’una nena amiga seva; Succo es deixa arrestar sense resistència i poc després s’escapa i puja al terrat de la presó i es suïcida. Koltès queda molt impressionat de la història de Succo i també per unes paraules que l’assassí havia dit: “Aviat o tard tots hem de morir, això fa cantar els ocells”. Koltès vol transformar un assassí en un objecte mític, en una metàfora de la violència del nostre món.

Aquesta obra no va ser estrenada per Chéreau, Koltès mateix li va demanar, potser va trobar que les seves dues carreres havien de tornar a separar-se.

Roberto Zucco va ser estrenada a Berlín per Peter Stein el 12 d’abril de 1990, un any just després de la mort de Koltès. A finals de 1991 es vol estrenar l’obra a París, però es vol fer la preestrena a Chambery, però hi ha un gran escàndol i el prefecte acaba prohibint les representacions, el motiu: el mateix Succo el 1987 havia matat un policia a Chambery. Koltès ja s’havia pensat que passaria això: “Aquesta és una història sublim, sublim; això és un assassí... quan se’m dirà que faig elogi d’un assassí, o de coses així... perquè se’m dirà! Jo es que dic és que és un assassí... exemplar”.

A Koltès la vida se li esmuny, però encara intenta realitzar els seus somnis; viatja a Managua a retrobar la seva ciutat perduda. Viatja per Mèxic i per Nicaragua però està massa feble i ha de retornar a París; poc després encara somnia en fer un viatge a Lisboa per tal d’escriure un guió sobre el tràfic d’ivori entre Àfrica i Europa, però és impossible, és hospitalitzat a Laenne el cinc d’abril de 1989 i deu dies després hi mor pels efectes de la sida. Als seus quaranta-un anys és enterrat al cementiri de Montmartre: “Es mor i es viu sol. Això és una banalitat... Trobo que la vida és una petita cosa, minúscula... és la cosa més fútil”.