L'obra de Koltès

“Per la meva part, tinc només ganes d’explicar bé, un dia, amb els mots més simples, la cosa més important que jo conegui i que sigui explicable, un desig, una emoció, un lloc, la llum i els sorolls”.

Els primers textos de Koltès, publicats fa poc, van ser rebutjats per l’autor, la majoria són adaptacions que, més enllà del seu valor literari propi, tenen el mèrit de fer aparèixer totes les seves experiències inicials (la Bíblia, Dostoïevski, Shakespeare...). La qüestió del “renegar” també la trobem en la seva novel·la La fuite a cheval tres lion dans la ville i, sobretot, en Sallinger, obra d’encàrrec, difícil i mal estimada per l’autor, però que ja conté plenament “l’esperit Koltès”, tant pel seu estil, el monòleg; com pels temes. Sallinger anuncia les obres que vindran: la filiació i la transmissió familiar seran motius recurrents dintre la seva obra; des de la necessitat vital d’existir fora dels lligams familiars de Moll Oest i de Retorn al desert fins al famós “És normal matar els pares” de Roberto Zucco.

La primera inflexió en la trajectòria de Koltès, i el veritable començament de la seva obra madura és amb La nit just abans dels boscos. Una de les obres contemporànies més interpretades a tot el món. Aquesta curta obra, més que un monòleg (discurs d’un personatge a ell mateix o a un públic) és un soliloqui (discurs a un segon personatge, silenciós). Aquesta obra és construïda amb un original equilibri entre la llengua parlada i la llengua escrita, fet que serà marca de la casa Koltès. Inventa un llenguatge alhora clàssic i alhora urbà. La modernitat del teatre de Koltès ve sobretot per la forma.

Amb La nit, Koltès va trobar de cop el seu estil; però no crea només un llenguatge, crea tot un univers. La nit és un text de solitud, de l’infern urbà; la solitud contemporània. És un cant en la nit en boca d’un estranger. Un noi que intenta retenir, usant tot els mots que disposa, un desconegut que l’ha abordat pel carrer, una nit que ell estava sol, sol a matar. El noi és estranger “on puc anar? On puc anar ara?”, s’interroga. Parla frenèticament i està fart d’aquesta solitud amb la qual cadascú viu “amb la seva petita història en el seu petit racó”. No es calma: “He buscat algú que sigui com un àngel al mig d’aquest bordell, i tu ets aquí”.

Els temes i els personatges de Koltès són ja presents en La nit ens el tronarem a trobar en una situació gairebé calcada en En la solitud dels camps de cotó: un diàleg improbable en la nit urbana; éssers condemnats que tempten de superar llur solitud; “mals pagadors” del comerç dels sentiments que són incapaços de dominar llur desig i criden el seu desig d’amor en un desert massa poblat; estrangers que “aquí, no és el seu lloc”.

Cal fer un aclariment, aquests temes alguns els han volgut llegir com una mena de metàfora de l’aparellament homosexual: homes en la nit buscant companyia. Fins i tot la segona lectura de La solitud per Chéreau va ser precisament això, fet que va disgustar moltíssim a Koltès. Koltès mai no ha representat mai directament el seu desig homosexual en la seva obra, com Copi o Genet. Més aviat utilitza les metàfores de l’Àfrica, els negocis o la droga. Koltès confessa que rebutja tota utilització de l’homosexualitat amb fins literaris: “La meva homosexualitat no és un pilar sòlid sobre el qual jo em pugui recolzar per escriure. Sobre el meu desig, és clar, però no sobre la particularitat homosexual. L’expressió del desig em sembla la mateixa en un homosexual que en un heterosexual”. Koltès mai fa bandera de la seva opció sexual, llegir les seves obres en aquesta clau seria infravalorar-les.

La nit va marcar una inflexió en la seva obra; tan en l’estil com en el reconeixement; La nit va ser estrenada per Yves Ferry com a “teatre alternatiu” a Avinyó, però a partir de la estrena el 1981 al Petit-Odéon de París, Koltès passa de ser un autor reservat a l’elit intel·lectual a ser un autor amb un reconeixement progressiu.

En la línia de La nit s’inscriuen Combat de negre i gossos, Moll Oest i sobretot, En la solitud dels camps de cotó; són obres basades en llargues rèpliques, properes al soliloqui. És amb aquestes obres amb les quals Koltès fa una segona inflexió: l’encontre amb Patrice Chéreau.

Combat de negre i gossos és un conte fantàstic que passa en la nit, la nit de l’Àfrica i alhora en el fosc del teatre. En una campament d’obres públiques d’una multinacional francesa, al bell mig de la selva, un negre arriba i demana el cos mort del seu germà, els dos capatassos blancs, francesos, responsables de la mort del negre intenten treure-se’l de sobre, i entremig, una dona blanca, alsaciana, acaba d’arribar al poblat. En aquest espai tancat, el poblat aïllat i envoltat per homes armats; s’hi dóna el drama de dos homes, els blancs, que fins el moment havien estat els amos del lloc i ara veuen com dos intrusos, el negre i la dona, posen en dubte la seva fictícia autoritat. Des d’un bon principi es sap que la situació és insalvable i que només hi ha la possibilitat de negociar, de parlar, per a guanyar temps abans del xoc. Un xoc profund; la divisió de la humanitat en races diferents porta a una confrontació inevitable, com quan un gos es troba un gat¹; només l’alsaciana, en certa forma també una condemnada com els negres, refusa l’Europa i s’acosta al món negre, i ho fa retornant a la seva llengua natal.

Moll Oest és la següent obra que va escriure. Dins d’una estructura polar, dóna una visió extremadament concreta del món on vivim. És la història de gent rica que va a petar en un barri abandonat, el mític Moll Oest, on hi malviuen un clan d’immigrant originaris de l’Amèrica del Sud, sense papers, sense diners; que intentaran desplomar els rics. Ens tornem a trobar amb la confrontació, ara, entre aquells que tenen calers i aquells que no en tenen, dos móns que no poden sinó matar-se entre ells. Altre cop la història del gos que es troba el gat. L’olor dels diners fa que les relacions humanes es redueixin a un “negoci”, altre constant en el teatre de Koltès: els personatges comencen a negociar sobre qualsevol cosa concreta, ja siguin les claus del cotxe, un tap del delco, papers en regla... i es crea una jerarquia entre aquells que tenen diners i papers i aquells que no. Els diners, la regularització dels papers, l’intercanvi... tot això són temes actuals, que Koltès va anticipar i que són més vigents que mai en aquesta època de la mundialització. Koltès va ser un visionari; va escriure l’obra a principis dels 80, i sembla que ens estigui parlant d’aquí i ara”. Koltès no moralitza ni dóna conclusions, només mostra i posa preguntes com: per a aquells que no tenen ni casa, ni diners, ni feina, ni papers... quin valor donen a la vida?

En la solitud dels camps de cotó és la consumació definitiva de l’interès de Koltès pel comerç, pel mercadeig sentiments, de fet, és la última obra i la culminant de l’estil Koltès; llargues rèpliques, gairebé monòlegs; i el tema de la confrontació entre humans i la negociació com a subterfugi d’aquest xoc. En La solitud dels camps de cotó trobem dos homes sense nom, Dealer i Client, que negocien sobre no-se-sap-ben-bé-què, el Dealer ven alguna cosa prohibida i viu sempre amenaçat pel risc d’aquest tràfic. L’intercanvi humà convertit en negoci. Amb la metàfora de la droga, del tràfic, evoca les relacions entre éssers amb una inventiva prodigiosa. Hi ha un mercadeig, una negociació sobre el desig. Allò que mou l’acció és la paraula, el diàleg, que ens dóna la una gran llibertat d’interpretació. El diàleg és enfrontament, el diàleg és allò que hi ha abans dels cops.

En la vertiginosa obra koltesiana hi trobem la cursa de la seva vida: el fracàs dels orígens (Sallinger), la fi de la innocència (La nit just abans dels boscos), la impossibilitat d’entesa en les relacions humanes (Combat de negre i gossos), la inexistència d’un recer (Moll Oest), la improbabilitat d’intercanvi (La solitud), la retirada impossible (Retorn al desert) i la cursa a la mort (Roberto Zucco).

Després de la Solitud, Koltès torna a canviar d’estil, adopta una escriptura més cinematogràfica, abandona els llargs monòlegs i ara les seves rèpliques són més curtes i picades. Retorn al desert és una obra desconcertant, si ja ens costa entendre les anteriors obres, la ràpida i sobtada evolució que fa ens pot deixar fora de joc. El lloc de l’obra ja no és en un dels confins llunyans, és a França, a la autoanomenada “província”, amb la guerra d’Algèria de fons, llunyana però alhora propera, com els cafès àrabs que exploten. És d’Algèria d’on Mathilde fa el seu famós retorn, després de quinze anys d’absència, amb els seus dos fills. Ella torna per recuperar la seva herència: la casa on habita el seu germà, i el fill idiota d’aquest. No torna calmada, sinó que vol consumar una venjança que fa temps que cova. L’obra transcorre d’una alba a una altra (el temps de les cinc pregàries musulmanes). L’arribada de Mathilde desencadena els destins de tots: explosions, fugides, complots... Aquesta és l’obra més divertida de Koltès; en aquesta arabitza, persegueix i destrueix l’esperit francès. “L’egocentrisme, l’immobilisme, l’arrogància, etc. Sovint, la maldat dels occidentals en general i dels francesos en particular, i de la ‘província’ sobretot, són a la vegada divertides i gens divertides. He volgut barrejar les dues, fer riure i, al mateix temps, inquietar una mica”.

Roberto Zucco va ser la darrera obra, escrita just abans de morir i va provocar una violenta polèmica sobre la llibertat creativa i la idealització dels assassins. Roberto Zucco és condemnat a mort per parricidi, fuig pel terrat de la presó i mata a sa mare abraçant-la. Viola una nena i la condemna a la prostritució, mata un noi, assassina un inspector de policia per destruir els enigmes que aquest no podia resoldre, refusa l’amor d’una dona i el seu cotxe perquè no és un Porsche, i guia un ancià fora de les tenebres del metro. A la fi és traït i torna a la presó, ell es torna a escapar pels terrats, no escolta ningú, va cap al sol i cau.

En aquest text diabòlic i parabòlic, Koltès fa múltiples propostes, i no sempre conseqüents les unes amb les altres. Koltès parla de la innocència perduda en boca de Gamine; de la destrucció de la família per part de Zucco; de les relacions entre botxí i víctima; de la malsana bellesa de la mort. En definitiva, la cursa de Zucco cap a la mort no és sinó la metàfora de l’agonia de Koltès. Potser Koltès ens està dient que la vida no val res: tothom està condemnat de totes maneres. Com a testament de Koltès, Roberto Zucco és inquietant: en totes les obres hem trobat la recerca inútil de l’amor, i en aquesta última, trobem la resposta violenta a aquesta absència d’amor. Lluís Pasqual diu d’aquesta obra: “És una peça suïcidària, la història d’un home que va cap a la mort de manera conscient i que ho contamina tot. Zucco (com Koltès³) viu una carrera enorme en molt poc temps, com una fulguració”. Maria Casarès va dir que el teatre havia d’ésser un perill, Roberto Zucco és la realització d’aquest perill, a cada escena, Koltès revisa la moralitat del parricidi, de l’assassinat, de les violacions... i carrega contra qualsevol clixé o sentimentalisme sense emetre cap mena de judici moral; com la caiguda de peces de dominó, fins que arriba al sol final, sinònim de la mort. Roberto Zucco, com Ícar, vola cap al sol, per sobre dels humans i les seves lleis i creences; dirigint-se cap al sol, cap a la mort. “No s’han d’intentar travessar els murs, perquè darrere dels murs torna a haver-hi murs, i sempre són la presó. Cal escapar-se pels sostres, cap al sol. Mai no posaran un mur entre el sol i la terra”.