Les pallasses no fan riure (?)

 

I ara. La Pepa Plana va pujar a l’escenari, va girar-se, va mirar-se el públic, i aquest va esclatar a riure. Fent tan poc, o fent tant, la pallassa Pepa Plana va carregar-se l’afirmació que titula aquest article i tota la fraseologia carpetovetònica que sempre va barrejada amb olor de Brumel i carajillo. Les pallasses fan riure, sí.

Això va ser a Escena Cambrils, una proposta teatral periòdica que es fa al Casal de Cambrils, una programació actual i de qualitat que sembla que hagi arribat per omplir els forats escènics que no s’estan omplint a les tres capitals del Camp de Tarragona.

Veus que no veus era l’espectacle de clown per adults de Pepa Plana i Clara del Ruste (Noël Olivé) que representaven els pallassos clàssics de l’august i l’enfarinat des d’una perspectiva feminista, o sigui, des d’una perspectiva que tractava a tothom igual. Les dugues pallasses repassaven els números clàssics de pallassos, però fets per pallasses, i funcionaven com un rellotge, i eren hilarants i ja està. I ara, no està. Perquè això que no sembla res de l’altre món, és nou, i no ha passat fins ara, i en aquesta tardança segur que hi hem perduts tots: dones i hòmens. Segurament que a la vida ens haurem hagut d’empassar números lents i eixarreïts de pallassos mediocres, i potser la divertida de la companyia estava rentant bombatxos apedaçats o enllustrant sabatots sobredimensionats. Per sort, la Pepa Plana i la Noël Olivé són d’ara, i les podem anar veure, i xalar de la seva rapidesa i espontaneïtat dalt de l’escenari.

«Si ens heu vist és perquè hi som» ens diuen al final de l’espectacle, doncs confio continuar veient-les, i que hi siguin, les pallasses de qualitat, i els espectacles de qualitat com els que des d’aquest 2022 es programen a Cambrils.

No fem malves

 

En menys d’una setmana hem vist dos espectacles ens els quals hi ha participat el creador cambrilenc Iban Beltran. Al Fortuny va passar una magnífica Fi de partida de Samuel Beckett, amb un repartiment de primera divisió: Jordi Boixaderas, Jordi Bosch, Jordi Banacolocha i Margarida Minguillón dirigits per Sergi Belbel i en el qual el Beltran en feia l’ajudantia de direcció. Cal felicitar-los a tots per fer un Beckett lleuger, intel·ligible, i fins i tot amb el punt juganer que es pot extreure a les situacions absurdes que convoca el text. El muntatge ve a dir que l’existència és una carallotada, així doncs, fem el carallot.

Aquesta manca de pes pesat i de forçada transcendència també la vam trobar a Sinó a aquestes hores ja faríem tots malves que es va fer l’últim dissabte de maig al Bartrina. Iban Bertran va dirigir aquest espectacle produït pel flamant Bartrina Territori Creatiu i que comptava amb la flor i nata dels creadors escènics reusencs del moment. Tot aquest magma va agafar com a tema de partida un altre magma com va ser el Grup Modernista de Reus de finals del segle XIX. Fer un espectacle dels modernistes no era fàcil, els seus textos poden ser durs a les orelles actuals, però el resultat va ser entusiasmador. L’espectacle es va bastir a partir de l’autoficció dels intèrprets i el pòsit que han deixat els modernistes de ca l’Aladern. Tot això es va barrejar amb gràcia i va trobar moments tan meravellosos com la posada en escena de la Festa Druídica -ara ja no es pot dir que no s’ha fet mai-; van tenir l’atreviment de recitar sencer La falugueta, el poema del Camp de Tarragona de Josep Aladern, sense que fos especialment pedregós; i també va haver-hi sorpreses com l’aparició en escena del Comando Avellana i el seu botí més preuat.

Comptat i debatut, hi ha moltes maneres d’acostar-se als textos i als autors clàssics; una de molt vàlida i molt agraïda pel públic, és esporgar el text de malves i de botja, i presentar-lo a l’escenari amb lleugeresa, rapidesa, exactitud, visibilitat i multiplicitat. Parlant en plata: fent-ho tal com ara ens agrada.

 Publicat a la NW de maig de 2022

L’Angélica Liddell per aquí?

 

Vaig lluny per tornar al final.

Aquest 8 i 9 d’octubre l’Angélica Liddell va estrenar mundialment Caridad al teatre El Canal de Salt, en el marc del festival Temporada Alta. L’Angélica és una de les dramaturgues i performers més valorades a Europa avui dia, el seu teatre defuig la bellesa i la posada en escena convencional, i busca les parts més fosques de la condició humana a través de l’escatologia, el sexe o l’exposició de conductes que podem considerar aberrants. Que la Fura dels Baus són el Pot petit al seu costat, vaja. Una de les primeres escenes de Caridad comença amb la Liddell xisclant llargs minuts mentre manipula una màquina de munyir vaques damunt del seu cos, fins que aboca una lletera de cinquanta litres de llet blanca a l’escenari negre, i s’estira per sobre l’escampadissa per donar pit a un ancià, com si del quadre de la Caritat romana es tractés. L’espectacle després comença un descens en l’interès que només remunta en una coral de traqueotomitzats, en una coreografia d’una violació grupal a so de timbal, o en l’explicació de la joventut dels darrers guillotinats a França per després girar la truita i mostrar els seus crims pedòfils. Quan la Liddell no és a escena tot se’n ressent, sobretot en el monòleg que ha de donar ànima a l’obra i que, enlloc de dir ella com passava a les seves propostes, en aquest el perpetra un actor francès sense suc ni bruc. Tot plegat no deixa indiferent, i provoca llargues converses sobre l’espectacle i sobre el que exposa. Per això serveix el teatre, per molt que ens repugni el que passa en escena.

I ara torno.

Això es va veure a Salt, a Girona si voleu, que són poblacions més petites que Reus. Estaríem disposats a veure programar i a veure un espectacle així, si hi hagués la possibilitat? Tinc la sensació que vint anys endarrere hauria estat molt més fàcil que ara. Què passa? Què ens passa?

 

Publicat a la NW d'octubre de 2022