.
Quedar-se
a l’atur no ha de voler dir quedar-se parat, per això ahir em vaig
aixecar ma net-manyana com diuen al Baix Ebre i em vaig arribar a
Vilaplana (366) per pujar a la Mussara (980) a peu pel barranc de les
Tosques. Aquesta és una de les rutes clàssiques del Baix Camp i
unes de les poques que em faltaven per fer. segueix...
A
l’equipatge portava el Mapa excursionista de les muntanyes de
Prades 1:30 000 editat per l’Institut Cartogràfic de Catalunya, una
poma, una ampolla d’aigua i la guia Les muntanyes de Prades de
Rafael Ferré.
De
Vilaplana surto pel carrer Santiago Rusinyol, passada l’església i
uns cartells ens indiquen les rutes. Els primers tres
quarts d’hora vaig per pista entre avellaners. Però després ja
trobo el camí empedrat que m’enlaira a la Mussara, ja tinc a la
dreta els primers xolls de els Tosques. Pujo fort i una estona
després travesso el barranc per un gual i em trobo amb més xolls i
una cascada que aquests dies després de la pluja raja
espectacularment. Els primers raigs de sol entren a la barrancada i
m’ofereixen un espectacle únic, i sóc tan animal que m’he
deixat la càmera a casa. Torno a travessar el barranc i m’enfilo
als primers cingles.
M’assec
a recuperar aire i a contemplar el paisatge, tot i que és punta de
dia ja hi ha una calitja que no em permet veure amb claredat la mar.
No es veu el Delta ni molt menys Mallorca, i és que heu de saber que
des de tot pic, cim, muntanya, turó o turonet de Catalunya es veu
Mallorca, o almenys això diu la vox populi, encara que mai dels mais
la meteorologia acompanya per a veure-ho efectivament.
Cal
no badar, el camí ens dirigeix tota l’estona cap a mà esquerra, i
deixa els repe dors de la Mussara cada vegada més a la dreta, és
correcte, el poble està bastant separat dels repetidors.
Arribo a uns antics conreus però con
nuo enfilant-nos pel camí marcat amb símbols de PR. Arribo dalt
dels cingles i entro a un bosquets amb arbres joves, planejant en
cinc minuts sóc al refugi de la Mussara, ja són les 10 del ma hi ha
una colla d’estrangers rossos com un fil d’or que esmorza i em
saluda, fan pinta d’escaladors. Per la carretera arribo al poble
abandonat de la Mussara, la bassa de davant de l’església està
plena.
M’apropo al cingle, em sento de puta
mare. Bufa un vent de mil dimonis i per no refredar-me començo a
baixar, en lloc de tornar pel mateix lloc decideixo baixar pel
barranc dels Garrigots. Del cingle mateix, la punta de les Airasses
en surt un camí no marcat que passa pel costat de dues plaques de
marbre amb noms i dates, suïcides suposo. El caminet baixa fort i de
seguida m’entra al bosc. Una estona després arribo a una cruïlla.
Un indicador col·locat pel Reus Deportiu m’indica que a mà
esquerra retrobo el camí de les tosques i que a mà dreta hi ha el
dels Garrigots. Camino i camino per pista de terra vermellós, és el
camí dels Masos si no m’equivoco. Una bona estona després surt
una pista a mà esquerra on hi ha un cotxe trinxat, suposo que és el
camí de les Torres per tornar a Vilaplana. No l’agafo. Finalment
arribo a la darrera cruïlla, sota la Punta del sec (979) que sembla
una mamella de pedra. Si con nués recte m’endinsaria a l’an c
camp de r militar dels Castilejus, abandonat i recent escenari d’unes
raves brutals. Trenco a l’esquerra i con nuo per pista, només
trobo pedres gastades pel vent, farigola florida i algun pi
escadusser. Se’m passa el camí a mà esquerra i arribo a la punta
del Cingle Blanc, perdó el camí i això em permet una cosa
excepcional, tot buscant retrobar el corriol enxampo un falcó damunt
d’una roca menjant-se un conill. Es queda atordit, m’imagino que
pensa que avui és dilluns i no toca que hi hagi pesats que li xafin
el dinar, que aquests ja van venir ahir. Tiro enrera perquè faci la
seva, però ja ha alçat el vol i s’està una estona damunt meu
insultant-me: clec-clec-clec. Que no home, que no em vull fotre el
teu dinar. La mamella del sec em fa de referència i de seguida
retrobo el camí i el camí marcat per la Generalitat que baixa cap
al camí dels Garrigots. Trobo les runes del Mas de la Patinya i ja
baixo fort. Em truquen que dilluns que ve torno a la feina. Perfecte.
Una horeta més tard ja entro a Vilaplana, són quarts de dues.
Segurament que ha estat el meu millor dilluns al ma en molts anys.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada