El mort

Gomet blau 

Ahir els que teníem un gomet blau a l’entrada érem els afortunats per poder veureEl mort a la segona planta. Dic afortunats perquè l’ara sí, ara no, de vendre les entrades anticipades per l’espectacle ha fet que em quedi sense veure la primera planta, la que dirigeix l’Oriol Grau. Sigui com sigui vam aconseguir entrades amb gomet blau i vam poder asseure’ns en una de les llotges de la segona planta del Teatre Fortuny, després que ens fessin una visita guiada per les golfes de l’edifici.

Els cinc monòlegs del segon pis són dirigits pel Jordi Vall, que crec que ha fet una bona feina. El primer actor que va passar per la nostra llotja va ser un grandiós Carles Bigorra, que va fer una magistral interpretació d’un no menys excel·lent text del Magí Sunyer, sens dubte que ha estat un feliç casori. Tot seguit la Dolors Esquerda ens va interpretar un preciós text de la Isabel Olesti , que combinava costumisme i una dosi de cruel realisme, la Dolors Esquerda estava prou divertida però el fet que s’assegués a la barana de la llotja desconcentrava, com que sóc patidor de mena em va trencar la concentració i la por que l’actriu no caigués d’esquena cap a la platea em va fer perdre el fil un parell de vegades. A vegades detalls com aquests poden més que la feina ben feta. De la mateixa manera que la televisió que portava encastada al ventre l’Agnès Busquets no l’ajudava gens a defensar un text de la Lourdes Malgrat ja de per si complicat, tot i així l’actriu va fer una memorable actuació.

La sorpresa agradable va venir de mà de la vallenca Iolanda López que no havia vist mai abans i que va fer una visceral interpretació del monòleg del Jordi Cervera; caldrà seguir-li els passos.

I finalment va tancar l’espectacle de manera magistral l’Alba Aluja amb un inquietant text de la Rosa Pagès. Un altre feliç casori entre autora i actriu, amb un resultat estremidor.

Al Camp hi ha talent de sobres, només faltava que algú apostés per a fer-lo sor r a la super cie.

El mort, gomet vermell 

A la mà una entrada amb un gomet vermell enganxat; després d’entrar per la porta de servei que hi ha al carrer del Boule, entre el darrere del Teatre Fortuny i la Cambra de Comerç; i després de passar fugaçment per la platea per a veure que això del teatre és tot il·lusió, vaig ser instal·lat en una de les llotges de platea per a veure l’úl ma funció d’El mort.

Com que ja vaig explicar que només vaig trobar entrades per dos dies, vaig haver de discriminar i al final em vaig quedar amb el segon pis i platea, que era la planta dirigida pel Miquel Àngel Fernández. Vaig triar la planta del Miquel Àngel perquè sempre vaig a veure els seus muntatges que fa amb el TEBAC que acostumen a estar prou bé. Mentre que el Jordi Vall al segon pis tenia cinc monòlegs que giraven al voltant de la proximitat de la mort, el Miquel Àngel tocava més aviat l’humor negre, tot i que no arribava a l’escabrositat.

Rut Enguita defensava un monòleg del colombià Juan Pablo Vallejo que recordava molt a Aquesta nit tanquem de Pedrolo. L’incombus ble Jaume Ciurana seguia amb un text de Sergi Xirinacs que ironitzava sobre l’activitat dels nos-tres polítics. El tercer va ser un excel·lent maridatge entre l’actor Gerard Mar i i el periodista priora Toni Orensanz: divertit, sorprenent i carregat de mala llet, impossible de destriar les virtuts de l’actuació i del text perquè la conjuminació era perfecta.

Joan Cavallé i Fermí Fernández con nuaven amb un text sobre la mort i els exèrcits, i a la meva llotja va tancar l’Anton Dalmau amb un text del Jordi Agràs carregat d’humor negre, que l’Anton va saber explotar i que va arribar a provocar la intervenció espontània d’una espectadora.

El frec a frec amb el públic era una prova di cil que els deu actor que he vist han superat amb molt bona nota. No ha de ser gens fàcil interpretar a un metre, metre i mig, dels ulls escrutadors del públic. Per cert, no vaig sen r tossir a ningú, si no ens atrevim a tossir quan tenim l’actor als morros, per què si ho fem quan és dalt d’un escenari?

Resumint El mort ha estat un brillant debut del CCCR (Cicle de creació contemporània de Reus), semblança buscada amb l’antiga CCCP? Esperem que no tingui la mala fi d’aquesta i que durant molts anys puguem esgotar les entrades dels teatres per a veure actors, autors i directors de Reus i el Camp.