Petites històries de la ciutat



La teva ciutat, el teu poble. Els que tenen veu són les grans persones que fan grans sopars en grans salons, que es donen copets a l’esquena i que es llencen floretes pel twi‚tter. Grans persones que fan servir grans paraules i tenen grans visions de grandesa. 

Grans persones que són lloades o blasmades, a vegades per coses tan banals com posar una pilota entre tres pals o no. 

Grans persones a les quals dedicaran, a vegades merescudament, carrers, places i monuments quan ja criïn malves. 

Grans persones que a vegades conviden a d’altres grans persones que gasten diner públic fotent escopetades a d’altres mamífers. 

Les petites històries no surten a la llum, i si ho fan interessen poc. 

Petites històries com les que passen cada dia davant dels cash converter, on els els camells esperen al costat de la porta disposats a posar la mercaderia a l’abast del drogoaddicte que acaba de vendre la quincalla que ha robat per qualsevol lloc. 

Petites històries com les cues de metres i metres i metres de gent davant dels locals on es lliura menjar gratuïtament, i les baralles que hi ha. 

Petites històries sobre els que han posat a llogar el pis dels avis, i que una família que passa encara més penalitats, els ha deixat de pagar. 

Petites històries com les de pares i mares de família, que fins no fa pas gaire es guanyaven la vida honradament, que ara han de remenar contenidors per poder portar alguna cosa a taula, com ens explicava Joan Morales el dia 17 d’abril al Diari, en un reportatge que ens fa glaçar la sang.  Sobre tots aquests amb prou feines s’escriurà un article un dia en un diari, ningú no en farà cap llibre, ni els dedicaran cap plaça ni els donaran cap premi. 

A ningú no li agrada dir, ni menys escriure per a la posteritat, que a la seva ciutat o al seu poble hi ha misèria. Un poble, una ciutat, un país és la suma de les grans i les petites històries. Des de la curta distància podem creure que només es veuen les grans. Però ara mateix pocs relacionem Grècia amb Aristòtil, Kavafis o l’exquisida EleAteria Arvanitaki, sinó amb senyores amb vestit i talons arrossegant sacs de patates, robatoris a plena llum de dia al centre d’Atenes, o jubilats que es suïciden perquè no volen haver de passar els seus darrers dies remenant brossa.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Arxiu del blog

Entrades populars